LES ALES DE L'ESFINX, L'ÚLTIM D'ANDREA CAMILLERI

El comissari Montalbano envelleix amb estil a "Les ales de l'esfinx"

El comissari Salvo Montalbano arriba amb 56 anys complerts a una nova cita amb els seus lectors espanyols a "Les ales de l'esfinx", una novel-la en la qual el seu autor, Andrea Camilleri, ha sotmès al seu cèlebre personatge a la dura prova del pas del temps.

Ja ho advertia Camilleri (Porto Empèdocles, Sicília, 1925) fa mesos en una entrevista a un diari: "Montalbano s'està fent vell i ho porta malament".

La nova entrega de les aventures del comissari, que acaba de publicar Salamandra, no fa més que confirmar-ho.

Perquè la preocupació per l'edat asoma en les primeres pàgines d'aquesta novel la, que descriuen així el començament d'un nou dia en la vida de Montalbano: "Ara, quan obria els ulls, tornava a tancar immediatament i romania uns segons a les fosques, mentre que abans, quant obria els ulls, els mantenia oberts gairebé de bat a bat per absorbir àvidament la llum del dia ".

El comissari atribueix aquest canvi a "un efecte de l'edat", però el seu altre jo-identificat com Montalbano "segon" - li retreu la seva actitud autocompasiva: "Com és possible que als cinquanta-sis anys et sentís vell?" .

La pregunta dóna peu a Camilleri a escriure un diàleg memorable en el que el seu personatge entaula una acalorada discussió amb ell mateix. Montalbano "segon" rasa la qüestió de la manera següent: "Aixeca't, ves a treballar i no em toquis més els collons".

Montalbano "primer" obeeix; entre altres coses, perquè el so del telèfon li retorna a la realitat.

A l'altre costat, Catarella, l'entranyable telefonista de la comissaria de Vigatà, l'informa de la troballa del cadàver d'una dona.

A partir d'aquí es posa en marxa la investigació policial que veurà ressorgir al competent comissari de sempre. Més gran, sí, però també més astut, i amb l'habilitat de sempre per posar en evidència la mediocritat dels seus superiors.

I també per molestar aquest entramat format per la política, la màfia i el poder econòmic que a Itàlia adquireix inquietants proporcions.

Perquè, encara que el temps passi, hi ha coses que no canvien mai, i que els lectors habituals esperem amb atenció com un bon dinar a la "trattoria" d'Enzo que tanca els dilluns, (un detall que Montalbano oblida a " Les ales de l'esfinx ") ,els plats que l'assistenta Adelina li prepara el comissari(com la Caponatina), els embolics de Catarella al telèfon, i les baralles telefòniques de Montalbano amb la seva eterna núvia Livia.

La badada podria atribuir-se també a "un efecte de l'edat", però Enzo el perdona i obre la persiana metàl lica del local per deleitar al comissari amb una llagosta "amanida només amb oli i llimona", precedida per un deliciós plat d'espaguetis "amb cloïsses, però sense salsa". Darrerament tothom sembla entestat a recordar Salvo Montalbano la seva edat, però està clar que el comissari no perd la gana per això.

Són ja quinze anys els que els lectors porten seient a la taula amb el comissari per compartir amb ell, en silenci-Montalbano no parla mentre menja-, els plaers de la cuina mediterrània que sap apreciar com ningú.

L'estreta relació que Montalbano manté amb els seus seguidors va començar amb "La forma de l'aigua".

"Les ales de l'esfinx" és la onzena novel la de la sèrie publicada a Espanya.

Per a la pròxima tardor s'anuncia ja una nova novel la del prolífic escriptor Sicilia, "El color del sol". Però el protagonista no serà el comissari Montalbano, sinó el propi Andrea Camilleri-de 84 anys-, a qui el pas del temps sembla no afectar en absolut

ANDREA CAMILLERI.

Un escritor del sur
Un personaje de Leonardo Sciascia se preguntaba cómo se puede ser siciliano. El escritor no daba respuesta. Andrea Camilleri, profundamente siciliano como Sciascia como Luigi Pirandello, de quien ha escrito una exclente biografía, sí la tiene: sólo se puede ser sicialiano con mucha ironía. Y esta ironía se refleja en su obra, sobre todo en la serie protagonizada por el comisario Salvo Montalbano.
 Esa mirada desde el sur que se hace universal le une a colegas negros como Manuel Vázquez Montalban, con su Pepe Carvalho; al francés Jean-Claude Izzo, autor de la estupenda Trilogía de Marsella, con su honesto policía Fabio Montale; y al griego Petros Márkaris, con su inspector Kostas Jaritos. Todos ellos se mueven entre el escepticismo y la ironía a veces corrosiva; saben que las palabras policía y justicia no siempre concuerdan con verdad; y todos utilizan el género negro para explicar lo que pasa en su tierra. Este hombre del sur tiene una vitalidad extraordinaria.
 El pasado julio, con sus 82 años largos, fue una de las 4.000 personas que se tomaron las huellas dactilares en Roma en solidaridad con los ciudadanos gitanos.
Otro ejemplo. Inició la saga de Montalbano cuando tenía 69 años, en 1994. Publicó La forma del agua, El perro de terracota, El ladrón de meriendas y La voz del violin y no pasó nada. En 1998, con el libro de relatos Un mes con Montalbano, arrasó, primero en Italia y luego a nivel internacional. El éxito a los 73 años. No está mal. Montalbano tiró de todos sus otros libros, en especial las históricas, que también transcurren en su pueblo imaginaria Vigàta, como las del comisario.
EL PAIS, 5/9/2008

LA MEVA VICHYSSOISE

INGREDIENTS (th i tradicional)
- 400 g de porros nets
- 25 gr de mantega
- 25 gr d'oli d'oliva
- 300 g de patata
- 500 g de brou de verdures o pollastre desgreixat
- 2 iogurts naturals
- Sal
- Pebre

PREPARACIÓ

Thermomix
 Posem els porros nets en el got de la TH i programem 6 seg. vel. 5 per trossejar una mica.
Afegim la mantega i l'oli i programem 12 min., Temp. varoma, vel. 2.
Ara tirem el brou i triturem en progressiu durant 1 minut.
Afegim les patates trossejades i programem 20 min., 100 º, vel. 2.
Quan passi el temps triturem una mica en vel. 7 durant 15 seg.
Afegim els iogurts i programem 8 min., Vel 3.
Salpebrem i a la nevera fins l’hora de servir.

Tradicional
Es sofregeixent els porros tallats a rodanxes, s'hi tira el brou i les patates trossejades.
Quan estigui tot cuit es passa pel turmix.
S'afegeixen els iogurts i es corretgeix de sal i pebre.
Si queda espès es pot afegir una mica més de brou segons ens agradi.

QUATRE DIES DE GENER, JORDI SIERRA I FABRA

<

Jordi Sierra és un autor molt prolífic. Una visita a la seva entrada de la Wikipeda, versió espanyola, dona com a resultat un total aproximat de cent cinquanta llibres (en català, al seu web, se’n compten cent catorze). Només a l’Estat ha venut més de set milions de llibres. (Es un gran amant del rock) i especialista en grups com els Beatles, els Stones o els mateixos Led Zeppelin.

A Quatre dies gener, (publicada simultàniament en català i castellà ) l’acció es desenvolupa els darrers dies de la Catalunya republicana del 1939. Sierra estructura l’obra en quatre grans capítols, que corresponen cronològicament als quatre dies previs de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona (23-24-25-26 de gener de 1939).

LA HISTÒRIA
Es ben senzilla: mentre el Govern republicà –i tothom qui pot- abandona Barcelona a la seva sort i a les tropes del general Franco, enmig del caos, l’inspector Miquel Mascarell s’enfronta al que probablement sigui el darrer cas de la seva carrera.
Impossibilitat de fugir de la ciutat per la greu malaltia que té la seva esposa Quimeta, i afectat per la mort d’en Roger -el seu únic fill- a la guerra, l’últim policia de Barcelona intentarà treure l’entrellat d’una desaparició i desprès doble assassinat.
A peu per una ciutat desesperada , Mascarell anirà seguint pistes fins a trobar l’assassí. Entre las runes d’aquesta Barcelona descobrirà que el vells feixistes amagats tornen a casa i reprenen les seves vides, disposats a la venjança tot esperant l’entrada triunfal dels salvadors i “l’alliberament de Catalunya”... L’inspector es planteja:”per què els salvadors semprè alliberaven segons les seves creences i circumstàncies encara que els salvats i alliberats no ho volguessin”

 M’agradat l’ambientació de la novel-la pero sobretot el aspecte psicòlogic, l’etica del policia que malgrat que tot s’enfonsa irremeiablement a seu voltant el crim s’ha d’investigar perquè la victima té uns drets. L’inspector Miquel Mascarell es un home digne i l’autor fa un homenatge a totes aquelles persones que enmig de la fam i la ràbia van ser capaces de sobreviure i mantenir la dignitat.

A Quatre dies de Gener descobrim personatges molt perversos i amorals, personatges de la societat benestant i burgesa,( els Cortacans, els Niubo, els Pomaret,Sallent, ...)que primer és fan passar per adeptes (sospitosament...) a la República però que quan esto tot a punt d’acabar surtent dels seus amagatalls i es mostren com l’enemic interior que “posan ciris a Deu i al Diable” però tambè bones persones que resisteixent i s’ajudent .(la senyora Herminía la veïna que ajuda la Quimeta, el metge que resisteix al Clinic, en Tomàs Abellàn el company al front del Roger,el periodista d’El Socialista l’Amadeu Sospedra, en Ruben Mainat el periodista de La Vanguardia....

Un llibre molt, molt recomanable.

DE COMPRES....

Ahir vaig anar al Fnac.

Anava a comprar només EL APRENDIZ DE PANADERO, però "la carne es debil", no vaig poguer resistir-me i els altres van anar de propina.

Només els he fullejat però em sembla que he fet una bona inversió.

Si algú els té i pot donar-me la seva opinió....

PA DE SEGÒL

PA DE SEGÒL
Aquest és el meu primer pa de sègol, veient les fotos no sembla una gran cosa (això de la fotografia no ho domino gaire ...) però el gust era una meravella.

La recepta la he agafat de Velsid de Gastronomia i Cía.

He fet alguns petits canvis i vaig fer la massa a la panificadora i després el segón repós als bannetons.

És la primera vegada que he fet servir un prefermentat o poolish.

INGREDIENTS

POOLISH 7 gr de llevat fresc, 250 g d'aigua tèbia i 115 gr de farina de força

MASSA DE PA
300 gr de farina de força, 250 gr de farina de sègol, 10 gr de llevat fresc tral 200 gr d'aigua i 10 gr de sal

ELABORACIÓ
La nit anterior es prepara el poolish. Barrejar tots els ingredients i deixar reposar. Jo ho vaig fer a la panificadora i aquí ho vaig deixar fins l'endemà. Em sembla que amb la calor que fa ara l'assumpte pot anar més ràpid.

El dia següent s'afegeixent a la cubeta per aquest ordre: els líquids, la farina, el llevat i la sal. Es programa massa pujada.

Treiem la massa de la cubeta, que és bastant enganxosa.Jo per manipular-la bé em vaig untar abans les mans amb oli, així no cal afegir farina. La vaig desgasifica i pastar una mica. La vaig posar en dos bannetons enfarinats i ho vaig deixar reposar. Quan van han doblat el seu volum es fornejant a 250 º c amb vapor.

Jo poso una safata amb aigua a sota. I un parell de vegades ho amb un esprai.

Al cap de 10 min. baixo la temperatura a 200 º c, + ó - 30 min, fins estigui daurat i soni a buit sota.

Es deixa refredar sobre una reixeta.

NOTES: Em va sortir una massa molt hidratada i que costava de manejar , potser una mica més de farina no li hagués anat malament però em va fer por afegir-ne.

Després del segon repòs, abans de posar al forn li vaig donar els talls amb la ganiveta.

Al girar el cistell se'm va escampar una mica, la massa era molt flonja i no ha pujat molt però el gust era boníssim i l'olor ... a pa de veritat.

Surten dos pans mitjans.

LORENZO SILVA

Avui us parlare d’una novel.la publicada a l’any 1998 i que va ser reeditada al 2007.

EL LEJANO PAIS DE LOS ESTANQUES, no he trobat edició en català, no sé si n'hi ha.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Lorenzo_Silva

A meitat d'un tòrrid agost, el sargent Bevilaqua rep l'ordre d'investigar la mort d'una estrangera(Eva), el cadàver de la qual ha aparegut en una urbanització mallorquina.

La seva companya serà la inexperta agent Chamorro.

Poc a poc, el sergent i la seva ajudant van desvetllant els misteris que envolten la victima, per això hauràn de freqüentar d’incognit discoteques, platges nudistes i personatges tèrbols...i descobriran el que s’amaga darrera un idil.lic paisatge d’estiu(idilic aparentment. ..)

A mesura que van progressant en la ressolució del crim és va desvetllant la contradictòria personalitat de la victima.

El més interessant d'aquesta novel la no és tant la intriga, sinó l'evolució dels personatges principals (les seves reflexions sobre la vida, la joventut i el temps passat) i les pinzellades d’humor que es donan en certs moments potser en part perquè és una “extranya parella”,una parella de guàrdies civils formada per un home i una dona.

Els personatges :Rubén Bevilacqua i Virgínia Chamorro Viuen a Madrid, encara que els seus casos els duen a recórrer tots els punts de la geografia espanyola. Rubén Bevilacqua, conegut per tots per Vila, s'ha cansat segons les seves pròpies paraules que “el seu nom sigui inassequible a les prestacions lingüístiques dels seus compatriotes” i per això l’ha escurçat.

És fill d'un uruguaià, i el seu pare descendia d'italians.

Va néixer a Montevideo en 1962, i va tornar a Espanya amb la seva mare en 1969.Es llicenciat en psicología. Està separat i té un fill.

La seva afició és pintar soldadets de plom. Virginia Chamorro és segons el seu company “una cria de vint-i-quatre anys que havia intentat entrar en totes les acadèmies militars per a seguir la tradició familiar i que havent fracassat en l'obstinació s'havia conformat a contracor amb ser guàrdia. civil. Es una mica seca i bastant tímida. El seu bon nom li havia permès triar la destinació i el seu expedient esta replet de mèrits acadèmics, però no te experiència” .

SALOME AL CINESA

L'òpera 'Salomé', que actualment s'està representant al Gran Teatre del Liceu, s'ha retransmès avui dimarts dia 7 a 18 cinemes de tota Espanya. El Liceu de Barcelona ha arribat a un acord amb l'empresa de sales de projecció Cinesa per retransmetre l'òpera en directe, a 18 sales Cinesa (5 a Catalunya, 3 a Madrid i la resta en diverses províncies espanyoles). L'òpera, amb música del compositor Richard Strauss i basada en l'obra escrita per Oscar Wilde, està interpretada per la soprano Nina Stemme (Salomé), el tenor Robert Brubaker (Herodes), el baríton Mark Delavan (Jochanaan) i la mezzo Jane Henschel (Herodias). El mestre Michael Boder dirigeix l'Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu, mentre que Guy Joost és el responsable de la direcció d'escena. 'Salomé' narra la història de la jove princesa de Judea, Salomé, fillastra del rei Herodes, que s'enamora d'Jochanaan (Joan Baptista) i, en ser rebutjada, demana el seu cap en una safata de plata. La posada en escena no m'ha agradat gens, es pren unes llicències excessives: els soldats vestits com els Homes de Negre, Herodes com un pederasta i una pobresa de decorats ... serà que estem en crisi i no dóna per escenaris teatrals de epoca?. La part musical ha estat boníssima, com ha demostrat el públic amb els seus aplaudiments.

L'ÚLTIM FENOMEN LITERARI

Més sobre el fenomen Larsson. Això és el darrer que s'ha publicat a El Periodico.

¿Qui tem Lisbeth Salander? 1. • El personatge de ‘Millennium’ és un daguerreotip fosc, inesperat, del futur que podem tenir Lisbeth Salander serà una icona audiovisual durant els pròxims anys, i una aposta guanyadora si es produeix la versió de Hollywood de Millennium amb Lucy Liu de protagonista.

Ha estat qualificada com la nova Jason Bourne, una postmoderna James Bond; és la representant del nou gènere negre schwedenkrimi, i pul·lularà pels nostres mitjans, carpetes d’adolescents i videojocs familiars.

Ja ha generat un Millennium tour al barri de Södermalm, a Estocolm, on podem visitar el seu bloc d’apartaments i aquell carreró on executa la seva venjança amb inusual violència.

És un dels efectes col·laterals de vendre milions de còpies que des de la rural Umea agrairan el pare i el germà del difunt Stieg Larsson.

Però Lisbeth Salander és, al mateix temps, un daguerreotip fosc, inesperat, del futur que podem tenir, de com hem modelat les pròximes generacions: més enllà d’un personatge de novel·la negra és un retrat de la següent generació, lluny de l’estereotip que Pepsi va utilitzar durant anys a la seva publicitat, i massa pròxim a la frase del sociòleg Alain Touraine: «La nostra societat no té gaire confiança en el futur ja que n’exclou aquells que representen el futur».

I qualsevol dels lectors de la trilogia de culte (és curiós que ja siguem capaços d’encunyar com de culte una obra que no estava ni publicada) haurà de reflexionar sobre dos factors que ajuden a perfilar aquest escenari futur com a escruixidor: qui l’ha dibuixat, i com l’ha perfilat.

Larsson descriu la societat sota una pàtina hiperrealista d’éssers que viuen sota el patró de prendre cafè, copular i tornar a prendre cafè.

Un autor nascut pobre a Suècia, tan pobre que viu amb els seus avis al camp fins als 8 anys, idealista fundador d’una publicació permanentment deficitària on els periodistes treballen gratis per poder explicar coses que no els permeten els grans mitjans.

I que aconsegueix ser ric només després de la seva mort, per finalment acabar entregant la seva fortuna als seus avorrits familiars (un se’ls imagina com aquella melancòlica família de William Hurt a El turista accidental, l’antítesi del caràcter de Lisbeth Salander) per no haver fet un testament per a la seva parella de fet durant 30 anys.

Larsson es cuidava tan poc, s’alimentava tan malament i fumava tant, que mor potser per un ascensor espatllat que l’obliga a pujar a peu els set pisos fins al seu despatx professional. Senzillament, un fill de la seva època, un dels nostres.

Però Larsson, al mateix temps, té la capacitat de sintonitzar amb els joves, aquell tall de la navalla on ens movem aquells que hi interactuem constantment.

Larsson no observa a la societat el mateix que els altres.

Algú ha descrit la seva obra com la voluntat d’ensenyar el soterrani de la societat, mirant a sota de l’alfombra, encara que sigui el perfumat, envasat al buit, detritus escandinau.

Larsson ha estat capaç d’anticipar-nos una Lisbeth Salander de 25 anys, una sociòpata que no sabem si ha perdut la noció de la importància de les normes socials, o simplement no les reconeix com a tals.

Una ciutadana que està en el procés de trobar la seva pròpia identitat, però d’entrada sempre sospitant de les motivacions d’aquells que la intenten ajudar a trobar-se.

Una representant de la primera generació en dècades que pensa que viurà més malament que els seus pares, una mutació no desitjada de Pippi Langstrump, una generació que quan arribi a la jubilació començarà a percebre que aquest món serà inhabitable (com acaba de predir Stephen Hawking).

La mateixa tristesa, rebel·lia i violència del replicant Roy de Blade Runner, però sense necessitar el romanticisme d’haver vist naus en flames més enllà d’Orió.

Lisbeth ha generat la seva sociopatia des d’una societat sueca basada en el benestar, on les adolescents planifiquen el seu embaràs cap als 17 anys per poder accedir als serveis socials d’apartament i sou gratuïts durant uns quants anys.

Però també una societat que ha generat una de les taxes de delictes més altes de tota la Unió Europea, tant si és violència domèstica com assetjament escolar.

La rebel·lia de Lisbeth prové de veure el mateix que nosaltres: la prostitució forçada, la violència masclista, la fam del tercer món; uns polítics esperpènticament populistes, els desastres humanitaris de Bòsnia o del Sudan, on intervenim quan només hi queden cadàvers, o el retransmès en directe final dels pols.

Segur que ella faria seva, com la parella de Larsson, la frase de Lillian Hellman davant McCarthy: «No puc escurçar la meva consciència per acomodar-la a la moda d’avui».

Potser Lisbeth atrau perquè ha estat capaç de vehicular una resposta a la impotència que la majoria dels humans sentim davant d’una realitat incontrolable, i és capaç de donar sortida a una perplexitat tan gran.

I potser hauríem de témer-la perquè simbolitza una generació que no especula, que no juga a la política per enriquir-se, que ni tan sols considera el fet de robar per accedir al nostre paradís consumista.

Ni el mateix Larsson va saber si qualificar-la d’autista, de sociòpata o de futur. Lisbeth, per un costat, és una llunyana escandinava de ficció a qui ja podem posar una cara morena d’artista.

No obstant, ha estat engendrada per nosaltres, per la nostra educació, perquè la seva motivació vital, la raó de la seva força, és la venjança. Gerard Costa*Professor del Departament de Direcció de Màrqueting d’Esade FONT: El Periodico, 1/7/2009

JULIOL 2009

EL RELLOTGE DE LES FLORS

Segons l'espècie, les flors s'obren o es tanquen a una determinada hora del dia. Així la flor del dent de lleó esclata cap a les deu del matí.

Això ho sabia molt bé el naturalista Carl Linné, qui al segle XVIII va proposar de donar un nom en llatí a cada espècie vegetal per tal d'eliminar confusions.

Doncs bé, Linné coneixia tant les flors que assegurava poder endevinar l'hora del dia segons s'obrissin o tanquessin les flors d'un gran jardí.

FONT.: ALMANAC DEL CORDILL