SUSHI

Ahir un cuiner "interí" ens va preparar uns makizushi (巻き寿司?) de gambes, salmó i cranc.

Ho va fer amb un kit que va comprar al Makro que porta l'arròs, l'alga nori, el wasabi, els palets i l'estoreta .

Era la primera vegada que els feia i li van quedar realment molt bons.

Segur que repetirem.

SUSHI.

El sushi (鮨,鲊,寿司1 o寿司2) és un plat d'origen japonès a base d'arròs adobat amb vinagre d'arròs, sucre, sal i altres ingredients, incloent peix i marisc.

El nom "sushi" és refereix a la preparació de l'arròs

El sushi es prepara generalment en racions petites, aproximadament de la mida d'un most i pot adoptar diverses formes.

Si es serveixen de peix i l'arròs enrotllats en una fulla d'alga nori se l'anomena maki (rotlle).

INGREDIENTS

Arròs

El sushi es fa amb un arròs blanc i dolç, de gra curt, anomenat arròs japonès.

L'arròs de sushi (sushi-meshi) és en general de la varietat Japonica, amb una consistència que difereix de les classes que es mengen habitualment fora de Japó.

La qualitat més important és la seva textura cremosa i glutinosa.

Nori

Els embolcalls vegetals usades en el makizushi s'anomenen nori (海苔).

És una alga comestible tradicionalment conreada al Japó .

Les fulles de nori gaudeixen d'un gran valor nutritiu. Contenen proteïnes, minerals, especialment iode, i són riques en vitamines A, B1, B2, B6, niacina i vitamina C.

Ajuden a evitar que el colesterol es dipositi a les venes.

Farciment .

Només el peix de mar es fa servir cru en sushi, el peix de riu, que està amb més freqüència contaminat amb paràsits, s'emprea cuit.

Els peixos més utilitzats són la tonyina , el salmó , el bonítol, el pagre, el sorell o peix llimona i el verat .

L'ingredient més apreciat en el sushi és el toro, un tall del ventre de la tonyina.

Condiments
· Sushi-zu: El vinagre d'arròs, al qual se li afegeix sal i sucre ·

.Shōyu (しょうゆ,醤油o正油?): Salsa de soja japonesa. És un condiment imprescindible
· Gari (ガリ?): El gingebre dolç confitat i tallat en làmines s'usa netejar la boca entre dues mossegades de sushi.

Igual que el vinagre d'arròs, el gingebre és un antisèptic natural. Facilita la digestió protegint el sistema immunitari i ajudant al cos a salvaguardar de la grip i els refredats.
 · Wasabi (山葵o和佐比?): El wasabi (rave) verd picant, s'utilitza per realçar el gust del sushi. És ric en vitamina C, estimula la producció de saliva i facilita la digestió. Té poderoses propietats antibacterianes i és un antisèptic suau. I pica molttttttttt.....

· Mirin (味醂?): Vi d'arròs sense alcohol que serveix per eliminar el gust de peix.

SOLO UN MUERTO MÁS, de RAMIRO PINILLA

Ramiro Pinilla Un dels narradors en castellà més destacats del País Basc (Bilbao, 1923 ) L'obra literària de Ramiro Pinilla s'ha anat fent en l'ombra, fora dels circuits comercials i a través de "Libropueblo", una petita editorial fundada pel mateix Pinilla i que només distribueix a Bilbao i a preu de cost.
 LA NOVEL-LA
Amb els baguls carregats de llibres que li donaun familiar, el jove Sancho Bordaberri decideix obrir, en plena postguerra al 1945, una modesta llibreria de vell a Getxo.
 Compte de seguida amb la complicitat de Koldobike, una dona molt entusiasta . En el fons, el que vol Sancho és ser escriptor de novel-les policíaques, però mai aconsegueix igualar als seus admirats Hammett o Chandler i les editorials li tornen totes les seves històries.
Un dia descobreix, amb el setzé llibre rebutjat a les mans, que l'únic assassinat que va passar a Getxo deu anys abans, està encara sense resoldre Sancho es converteix llavors en detectiu privat per aclarir qui va voler matar els bessons Altube encadenats en una roca perquè la marea els ofegava.
Durant les seves indagacions i entrevistes amb els sospitosos, descobrirà que està escrivint una novel -la real, amb un estil nou, en la que ell és alhora el narrador i el protagonista, un detectiu que a partir d'ara es dirà Samuel Esparta en homenatge a Sam Spade(Dashiell Hammett)
 Article publicat a El Periodico el 6/2/2009
 Ramiro Pinilla recupera la seva passió pel gènere policíac •
 El veterà escriptor basc homenatja Hammett i Chandler a ‘Solo un muerto más’
Quan Ramiro Pinilla (Bilbao, 1923) rondava els 20 anys, somiava a fer-li la competència a Dashiell Hammett o Raymond Chandler, però a l’únic lloc que el va portar la seva passió va ser al quiosc, on es va vendre, sota pseudònim, l’única novel·la de gènere que va aconseguir publicar: Misterio de la pensión Florrie. «Ningú la va comprar. Era tan dolenta que he volgut posar una cita i no n’he trobat cap de decent».
Mig segle més tard, Pinilla es treu l’espineta amb Solo un muerto más (Tusquets), un nou totxo per afegir al seu món literari circums­crit al seu poble, Getxo, on la seva llegendària tossuderia i rectitud el van portar a una vida de Robinson Crusoe llibertari.
 La celebritat li va arribar complerts els 80 amb la trilogia Verdes valles, colinas rojas, gairebé 3.000 pàgines escrites a mà que li van valer el Premio Nacional de la Crítica i van ser el disparador d’una carrera imparable.
I tot això sense moure’s de Getxo, on imitant Faulkner ha construït el seu personal i tancat univers de ficció. «El món és caòtic i jo escric per organitzar aquest caos. Tot té un encadenament i poder unir les baules, col·locar-les al seu lloc, produeix un gran plaer».
 Per això, un assassinat no resolt al rerefons de la seva ja cèlebre trilogia es converteix en aquesta nova novel·la, sota la fórmula de la literatura de gènere, en el motor de la trama. «El protagonista és un escriptor i llibreter sense imaginació que el 1945, en plena postguerra, decideix investigar un crim succeït 10 anys abans».
 CRÍTICA SOCIAL
Així, amb no poc sentit de l’humor, l’heroi --«bé, es tracta d’un antiheroi», matisa Pinilla-- acaba adoptant el nom de Samuel Esparta, castissa adaptació del de Sam Spade. ¿Pur joc? No, Pinilla va descobrir ja fa anys que la serietat no està renyida amb un gènere que s’ha convertit en una arma per a la crítica social. «Crec que els més joves, que desgraciadament desconeixen tot el que va passar durant el franquisme, poden descobrir gràcies a aquesta novel·la com es vivia llavors, encara que l’única menció al genocidi franquista sigui paral·lela a l’aparició d’un grup de falangistes».
De fet, el mort més del títol i la seva escassa importància numèrica al·ludeix a l’allau de morts de la

TAGLIATELLE AMB CLOÏSES AL VI BLANC

La recepta es pot fer igualment amb pasta seca, però val la pena fer-la amb pasta fresca.

-400 G de pasta fresca (recepta més endavant) -

-1 Kg de cloïsses fresques

-3 / 4 grans d'alls a làmines

-julivert

-250 Ml de vi blanc

-oli d'oliva

-sal i pebre

Deixar les cloïsses en aigua amb sal perquè expulsint les restes de sorra durant un parell d'hores. Escórrer i reservar.

Posar l'oli en una cassola i fregir els alls.Afegir el julivert picat.

Tirar les cloïsses i el vi, i coure fins que s'obrint.

Rebutjar les que no s'hagin obert. Coure uns 5 m. a foc mitjà.

Bullir la pasta, escórrer i afegir-les cloïsses.
Condimentar-la amb el pebre al gust.
Donar-li unes voltes perquè la pasta agafi el gust i ja està. Servir-la ràpid i bon profit.

La recepta original porta les cloïsses senceres, jo les he tret de les petxines.

PASTA "Fatta a casa" com diuen els italians.

-400 G de farina

-4 Ous

-10 G de sal

-10 Gr d'oli d'oliva (Si teniu una amassadora o panificadora molt millor)

Barrejar tots els ingredients fins a tenir una massa homogènia i elastica.

Reservem a la nevera 30 m. embolicada en paper film.

Amb la màquina d'estirar la pasta fem làmines, començant del major gruix al menor de manera gradual.

Si la massa està molt humida l'anem enfarinant a cada passada i si per contra esta seca (ho sabrem perquè se'ns trenca) tornem a pastar amb una mica d'aigua. (L'aigua l'afegirem a cullerades, no sigui que ens passem )

Anem reservant les làmines estirades o penjades en un assecador.

Canviem l'accessori per tallarines i anem passant les làmines, que en estar una mica seques no es s'enganxaran i sortiran les cintes perfectes.

Les deixem assecar uns 10 m. i ja les podem coure 2 m en aigua bullint amb sal.

La pasta fresca no és per fer-la cada dia perquè és una mica entretingut però no és difícil, i el sabor és una recompensa a l'esforç de fer-la.

POLLASTRE AMB SALSA

Una recepta molt senzilla, de fer d'aquelles de tota la vida.

POLLASTRE AMB SALSA

-1 Pollastre a octaus.

-1 Llauna de tomàquet natural triturat de ½ kg

-2 Pebrots verds

-1 Ceba

- ¾ alls

-llorer, sal, pebre

-1 Culleradeta de sucre

-oli d'oliva

-1 Copa de vi blanc

Primer fem la salsa de tomàquet: piquem la ceba al gust (depèn si ens agrada trobar-la o preferim la salsa més fina), la fregim en una mica d'oli però sense daurar. Afegim els alls picats, quan ja estiguin tirem el tomàquet (sal i la cullereta de sucre) i ho deixem com uns 30 min. Reservem.

En una altra cassola enrossim el pollastre i reservem. En aquesta mateixa cassola, fregim els pebrots tallats petits. També es pot fer amb pebrot vermell, o pebrot de llauna, al gust.

Quan el pebrot estigui fet, posem el pollastre, la salsa de tomàquet, el llorer i la copa de vi. Tapem i deixem fer fins que el pollastre estigui del tot (ja que abans només ho hem daurat) i la salsa hagi evaporat el vi i espesseixi sense afegir res de farina.

Trigara de 20 a 30 min, més si el pollastre és de pagès.

Es pot fer tranquil-lament d'un dia per l'altre.

Com acompanyament el que vulgueu: pasta, arròs blanc, pure de patates, patates fregides a dauets ....

Bon profit !!!!!!!!!

Carta de J. Valderribas a "EL MUNDO" ....

Avui he rebut aquest correu i no hem puc estar de copiar-ho aqui. No se quan va ser publicada aquesta carta al diari "El Mundo"però no te desperdici.
Benvolguts amics, Suposo, vaja segur, que ja coneixeu aquestes cartes, pero.............dona tanta satisfacció la de resposta....... que no resisteixo la temptació de enviar.la. Joan
Llegiu que és molt bo.
Com no podia ser d'altra manera algú ha contestat la carta de J. Vaderribas publicada al diari "El Mundo"
De tant en tant hi ha algú que sap fotres on més mal els fa... Llegiu i gaudiu...
J. Vaderribas va escriure una carta a EL MUNDO brutal contra Catalunya i els catalans...
I li han respost...
En primer lloc teniu la carta de J Vaderribas i en segon lloc la resposta per part del Sr. Jordi Net. És boníssima!

CARTA DE J. VALDERRIBAS PUBLICADA A EL MUNDO:

Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es.
Dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos.
Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes.
Y voy a tratar de explicar el porqué.
Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí.
A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor.
De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.
Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a Carod.
Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón.
Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes.
No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP.
Todo debe estar bajo control.
Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo.
Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio.
En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte.
Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas.

RESPOSTA A LA CARTA DEL SR. J. VALDERRIBAS A EL MUNDO:

Apreciado Sr. Vaderribas.
Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna.
Puestos a buscar "adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y desfachatez me va como anillo al dedo.
 La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda.
El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda.
Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.
Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades.
Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda.
Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los españoles.
En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?).
De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox.
Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalano/Aagonés, Martí L'Humà.
En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetara las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.
Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca.
Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos.
Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero.
Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes).
Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas(esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente.
Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa).
Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes.
Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los judíos. Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó.
Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*).
El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra.
Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas.
Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.
Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno.
Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo).
Otros imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser.
Simplemente por que son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán.
Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los Etarras.
*A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, ¡machotes!.
Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis claro.

Som i Serem! Jordi Net

MÉS EDIMBURG....

Edimburg,  amb una abraçada per el Josep i la Glòria.

MÉS IMATGES D'ESCÒCIA

LA MALA DONA,

A la ciutat de Barcelona, fa un temps que hi van desapareixent nens, fills de prostitutes que no gosen denunciar els segrestos a la policia.

El rumor popular es va fent més i més fort fins que un inspector, Moisès Corvo, un home una mica bevedor, putero i que pensa que de tant en tant s’ha de ser resolutiu i treure el puny o l’arma de foc, segons l’ocasió, comença a interessar-se pel cas. Les indagacions de Corvo passen per un prostíbul de luxe, el Xalet del Moro, pel Casino de l’Arrabassada, tapadora d’un negoci de corrupció de menors; per tavernes, teatres, consultes de metges un pèl sonats i cases d’allò més tronades . Els caps de la policia aparten del cas l’investigador i el seu company, Juan Malsano, tot al-legant que no hi ha tema perquè no hi ha hagut cap denúncia, però Corvo i Malsano no es conformen i continuen fent preguntes inconvenients en una actitud que posa de manifest les mancançes de la policia de l’època i la indefensió de bona part del poble davant de la justícia. Basada en un cas real que va sacsejar la Barcelona dels primers anys del segle XX, tristament protagonitzat per l’anomenada “vampira del carrer Ponent”, Enriqueta Martí.

La mala dona, la segona novel·la de Marc Pastor, és la novel-la guanyadora(2008) del 1 Premi Crims de Tinta que convoquen la Conselleria d’Interior i La Magrana.

L’autor és diplomat en criminologia i treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra.

Es un llibre que enganxa, tens ganes d’arribar al final i quan ho aconsegueixes lamentes que s’hagi acabat.

Es una novel-la sorprenent i molt ben ambientada a la Barcelona de principis del s.XX .

Article publicat a El Periodico, 2 maig 2009
 LA VAMPIRA HA DESPERTADO
El dia que Marc Pastor va rebre la trucada d’una dona que li va revelar que el que ell narrava al seu llibre La mala dona era la història que havia viscut la seva àvia, l’escriptor va comprendre que havia “exhumat” el record de l’assassina i, el que és pitjor, que el fantasma d’Enriqueta Martí seguia rondant per Barcelona.
La història de la dona que entre el 1909 i el 1912 va raptar, va prostituir i va assassinar no se sap quants nens del Raval —primer els fills de les prostitutes i, més tard, qualsevol criatura que satisfés les seves necessitats i les dels seus clients, a qui venia pocions elaborades amb la sang o el moll de l’os dels nens— està en la memòria, a vegades negada, de la ciutat.
El 1912, la història oficial va córrer un espès i gens piadós vel sobre el cas d’Enriqueta Martí, coneguda com la vampira del carrer de Ponent (ara Joaquín Costa), i els gairebé 200 destinataris d’aquestes pocions mai van trepitjar una estrada. Eren la flor i nata de la ciutat; les víctimes, en canvi, eren els fills de gent que sobrava en aquella Barcelona que s’obria a Europa, que es renovava arquitectònicament —s’obria la Via Laietana, es construïa el Casino de l’Arrabassada, el més gran d’Europa— i que ocultava la corrupció moral.
Clamor popular

Va ser el clamor popular el que va fer que Enriqueta Martí acabés empresonada i morís misteriosament un any després a la presó de dones de Reina Amàlia. Durant mesos, les autoritats havien negat la desaparició de nens. Els diaris de l’època, que havien seguit el cas, a poc a poc van convertir la història d’Enriqueta en un ressò llunyà. La vampira descansava.

El 2008, Pastor despertava l’espectre de la mala dona, de l’assassina de nens del carrer de Ponent, i mostrava que en realitat Enriqueta seguia enquistada en la memòria de la ciutat. No se sap si va ser l’atzar, la necessitat o una fatalitat històrica el que va fer que Marc Pastor es trobés amb Enriqueta. Pastor, mosso d’esquadra i membre de la policia científica, seguia les pistes d’una altra assassina, aquesta del segle XXI.
Dues assassines.

Dues dones que en dos moments diferents van convertir Barcelona en una ciutat perillosa. La del segle XXI es deia Remedios i assassinava àvies. La del XX es deia Enriqueta i matava nens. Totes dues van ser un malson per a Pastor. “Quan mirava als ulls de l’una i de l’altra hi veia la mateixa mirada”, confessa. Enriqueta l’escrutava amb ulls de paper de diari.
Esgarrifances
Per reconstruir la història de la vampira, Pastor va passar moltes hores davant del número 29 del carrer de Joaquín Costa (abans Ponent), on va viure l’assassina, i va tenir més d’un calfred al carrer de Picalquers, on la dona amagava els ossos de les seves víctimes. Han passat gairebé 100 anys des que Enriqueta sortia de casa embolcallada dins d’una capa i raptava els nens prometent-los caramels, però ella segueix allà. Els avis que van néixer al barri la guarden en algun racó de la seva memòria.

“¿Sap qui era Enriqueta Martí?”. Un no sec és la primera resposta, després la vacil•lació: “¿La vampira?”. Tots recorden que algú —la seva àvia, la seva mare, la seva tia— els va explicar un conte de por sobre aquella dona malvada. Alguns fins i tot fan el gest d’agafar-se fort les mans mentre parlen d’ella. El seu esperit ronda pel Raval.
Pastor, situat davant del 29

La dona que viu al pis que ocupava Enriqueta Martí no sap qui és aquell home alt, enorme, que cada setmana és al davant casa seva. El mira de reüll. ¿Potser és un boig? Quan aquella dona va arribar a aquell pis d’escala tètrica, l’àvia del davant li cridava: “Assassina, assassina”. Ella entretancava la finestra per no sentir-la; no sabia res d’Enriqueta.
En carn pròpia
Anys després la presència d’aquell home barbut davant de casa seva tornava a ser inquietant. Marc volia viure en carn pròpia aquella convivència entre humans i fantasmes que semblen circular per Joaquín Costa. Pastor tornava el dia 5 de febrer a l’escenari dels delictes. Davant del número 29 hi passa una dona amb la seva filla. L’ha recollit a la guarderia i li aferra amb força la mà; un pakistanès amb un carretó de verdures esquiva un cotxe amb matrícula de diplomàtic; un skater nord-americà gairebé ensopega amb un jonqui holandès. La porta del 29 està tancada, i l’escala, a la penombra. El temps ha rovellat els balcons del 44 del mateix carrer, on vivia l’amant de l’assassina. Al carrer de Picalquers, la nit és permanent. Ni el vent pot acabar amb l’aire podrit. Del Casino de l’Arrabassada, on Enriqueta devia portat diversos nens per prostituir-los, només en queden unes escultures tenebroses. Un okupa i uns gossos rabiosos viuen ara en el que va ser un dels llocs més misteriosos de la Barcelona de principis del segle XX.
A Pastor l’esperen algunes cartes a l’editorial.

A l’última que va rebre una dona li explicava que la seva sogra era una de les nenes que Enriqueta va intentar raptar. “Era una nena rossa, amb els cabells arrissats, i caminava pel carrer d’Aragó quan se li va acostar una dona. El seu pare la va espantar i ella es va salvar. Quan la van agafar i va aparèixer la seva foto als diaris, va explicar que aquella era la dona que se li havia acostat”. Aquella nena es va salvar i ho va explicar als seus fills, a la seva nora i aquesta ho explicarà als seus. El fantasma d’Enriqueta segueix rondant per Barcelona.

AMANIDA DE PASTA

AMANIDA DE PASTA

-200 g de pasta seca (en aquest cas cargols de colors)

-2 ous durs

-1 Alvocat

-1 Tomàquet vermell gran

-olives farcides

-gambes pelades

-oli, vinagre, sal, pebre

-fulles d'alfàbrega fresca

Primer de tot bullim la pasta que haguem triat segons les instruccions del fabricant.

La refredem ràpidament, pasant-la per aigua freda i ben escorreguda la reservem.

No oblidar posar oli perquè ens quedi ben solta.

El tomàquet el peleu i ho tallem a trossos petits.

Els ous els tallem a trossets.

Les olives, les tallem tambè petites.

Fem la vinagreta al gust, afegint les fulles d'alfàbrega ben picades.

Obrim l'alvocat, traiem l'os i amb una cullera traiem boletes.

Les gambes les passem per la paella amb una cullerada d'oli.

I només ens queda barrejar-ho tot en una enciamera o muntar directament en els plats, al gust.

És un plat molt fàcil i perfecte per a l'estiu.

Podem tenir tots els ingredients preparats a la nevera (menys l'alvocat, perquè si no es posaria negra) i barrejar i amanir en l'últim moment.

EDIMBURG, LA CAPITAL D'ESCÒCIA.

Edimburg és una ciutat plena d'història, edificis antics, castells imponents i carrers plens de llegendes i fantasmes . Es com un museu a l'aire lliure.

És la segona ciutat més gran del país després de Glasgow i es la més visitada del Regne Unit després de Londres.

La ciutat d'Edimburg està per dir-ho així dividida en tres parts, l'Old Town, la New Town i la zona portuària, plena de velles tavernes típiques. La Old Town, famosa pels seus edificis medievals, s'estén sobre una muntanya on hi ha el Castell de Edimburg, la construcció més emblemàtica de la ciutat on es guarden entre altres el Tresor Reial Escocès , les joies de la corona i l'objecte més valuos: la Pedra del Destí. Des de l'esplanada del castell s'estén una allargat i ampla carrer, que és i va ser el centre comercial i social de Edimburgo, la Royal Mile. És el carrer més tradicional de la ciutat i està ple de pubs, llibreries i una pila de botigues de records.

Molts escriptors van viure o van néixer en aquesta ciutat, com Sir Arthur Conan Doyle, Robert Louis Stevenson, Sir Walter Scott i J. K. Rowling, que va escriure el primer llibre de Harry Potter en un pub de la New Town d'Edimburg, l'Elephant House. La New Town s'ha desenvolupat al voltant del vell Edimburg fins al port i se l'anomena "Ciutat Nova", però va ser construïda en etapes entre 1765 i 1850. Aquesta part està plena de cases i moltes zones comercials, és on els habitants de la ciutat fan el dia a dia, deixant la part vella per als visitants i turistes. El carrer més important d'aquesta zona és Prince Street, una gran avinguda comercial. El port ha reformado seus edificis i gràcies al turisme i al comerç ha recobrat el seu esplendor.Ha passat de ser una zona deprimida a ser una de les zones més de moda. Aquí es pot visitar la llotja i el Museu del Mar i visitar el Iot Real Britannia, l'antic vaixell de la reina reconvertit en atracció turística.

El casc antic d'Edimburg és patrimoni mundial de la humanitat des de 1995.

Nota: al collage hi ha una fotografia "colada per equivocació", la dels animals dissecats, que pertany al Museu Kelvingrove de Glasgow.

PA DE SÈGOL AMB NOUS, NABIUS I PRUNES SEQUES

PA DE SÈGOL AMB NOUS, NABIUS I PRUNES SEQUES.

És un pa adequat per prendre amb formatges i molt bo per a les torrades de l'esmorzar amb una mica de mantega.

Panificadora

-aigua 500ml

-sal: 2 cc

-farina de força: 350 gr

-farina de sègol: 350 gr
-llevat sec: ¾ c.c.

-50 Gr. de nabius secs

-50 G de prunes seques en trossos petits

-50 Gr. de nous trossejades

Es una adaptació d’una recepta del llibre “Del pan a la baguette” de Moulinex.

Abocar al dipòsit els ingredients en l'ordre següent: aigua i sal. Afegir a continuació les dues farines i el llevat sec.

Col locar la cubeta a la màquina. Seleccionar el programa, el pes del pa i el torrat desitjat. Posar en marxa.

Quan soni el bip, afegir les fruites seques i les nous.

Al final del programa, apagar la màquina, treure la cubeta i desemmotllar el pa. Deixar refredar a sobre una reixeta.

CALAMARSETS EN SALSA

Es un plat molt senzill, només necessitem una bona mateia prima. De la mateixa manera tambè poden fer uns popets.

-1 Kg de calamarsets

-2 Cebes

-1 Pebrot vermell

-1 Tomàquet

-1 Copa de vi blanc

-sal i pebre

-Picada: un grapat d'ametlles, 2 alls, julivert, 4 galetes marias

Es netegen els calamars.

En una cassola es sofregeix la ceba picada, després s'hi afegeix el pebrot tallat petit i el tomàquet ratllat.

Es tiren els calamars, se'ls dóna una volta i afegim la copa de vi.

Es deixa fer, fins que els calamars quedin tovets, uns 30/40 minuts.

Al final afegim la picada per espessir la salsa.

Es pot acompanyar d'arròs blanc.

MÉS ESCÒCIA...CASTELL D'URQUHART

El Castell d'Urquhart és un castell situat al Llac Ness, a Escòcia entre Fort William i Inverness, proper a la vila de Drumnadrochit.

La primera referència històrica data del temps de Santa Columba, en la segona meitat del segle VI, per cristianitzar els habitants de la zona. Desprès de mil i una batalles lliurades entre escocesos i anglesos per la seva conquesta entre el s. XIII i el XVII, el castell va ser parcialment destruït al 1692 pels anglesos per evitar que fos capturat pels Jacobitas, aquells que intentaven retornar el tron als Estuardo i mai va ser reconstruït. En l'actualitat és propietat del Patrimoni Nacional Escocès (organisme que lluita per preservar el patrimoni natural i cultura escocès) i constitueix el tercer lloc més visitat d'Escòcia.

ESCÒCIA

FRED VARGAS, NOVA NOVEL-LA

TOTS ELS LLIBRES DE FRED VARGAS

La tercera virgen 2008 (2009)
Sin hogar ni lugar 2007 (2009)
 Más allá, a la derecha 2006
 Bajo los vientos de Neptuno 2006
 Huye rápido, vete lejos 2005
 El hombre del revés 1999
 El hombre de los círculos azules 1996 (2008
) Que se levanten los muertos 1995
 Los que van a morir te saludan 1994 (2009)

Article de EL PERIODICO, 2-8-2009

• Fred Vargas basa su última novela en vampiros reales del siglo XVIII SANGRE CON HISTORIA
La escritora Fred Vargas (París, 1957) cambió su apellido original (Audoin)por el actual como homenaje al personaje de Ava Gardner en La condesa descalza y porque no le gustan los nombres franceses. «El nombre es un identificador fundamental, por eso trato de emplear nombres que me suenen bien», explica para justificar que los personajes de sus libros sean franceses con apelativos extranjeros. «Es una cuestión musical», reitera.
Vargas, que acaba de recibir el Premio Internacional Daggers por El hombre de los círculos azules, presentó en la pasada Semana Negra de Gijón su última novela, La tercera virgen, y anunció que publicará en octubre Un lugar incierto, en la que se adentra en el mundo de los vampiros.
 «Hacía tiempo que quería hacer esta historia. Leí Drácula con 13 años y los vampiros forman parte de los grandes miedos del hombre», apunta.
LA LITERATURA COMO MEDICINA
 La autora francesa aprovechó su condición de historiadora para basarse en hechos reales. «Son dos personajes del siglo XVIII que fueron considerados vampiros. Todo lo que escribo es cierto, está fundamentando en hechos», aclara.
Vargas dice que quizá lo que ella hace sea más que novela policíaca, novela de enigma, subgénero, que según la escritora, «está bastante desvalorizado, porque es considerado fácil e ingenuo».
Fundamenta la diferencia entre ambos en que en la novela de enigma «el mal no tiene nombre y, según la época, se identifica de una manera u otra: hoy sería un asesino, antes eran los vampiros y los dragones»
La autora asegura que intenta resolver sus novelas aportando soluciones lógicas, que tranquilicen, ya que «la literatura policíaca es un medicamento porque sirve para curar el miedo», indica.
Aporta una anécdota para ilustrar esa idea. Una psiquiatra recomendó a un paciente con depresión leer una de las novelas de Vargas. «La mejoría fue notable», concluye la autora. Vargas, que dice escribir sus novelas en tres semanas para luego otorgarles con tranquilidad «la música» que necesitan, insiste en el concepto curativo del género negro.
«La gente con depresión se encierra en casa y lee. No sé si es más efectivo que el Prozac, pero leer es activo y el Prozac es pasivo».

AGOST 2009

-"VINET, QUI ET VA BATEJAR?

-L'AGOST, QUE EM VA REMULLAR"

FONT: ALMANAC DEL CORDILL