KHEOPS TOTAL DE JEAN CLAUDE IZZO

Avui, la darrera recomanació per Sant Jordi. Fa molt poc que he acabat de llegir-la i tambè m'ha enganxat...

No es una última novetat literaria(1995 a França i 2003 aqui) però si ho ha sigut per a mi.

Podem situar-la dins de la "novel la negra mediterrània"

Forma part d'una trilogia centrada en la figura del detectiu Claude Montale i la ciutat de Marsella.

Ens trobem amb un policia que és un gourmet, que és un antiheroi, i que recita Louis Brauquier, mentre investiga els misteris de la màfia marsellesa (una de les més importants del món en el tràfic de l'heroïna) Fabio Montalé viu en un barri de "macarronis", és fill d'immigrants i la seva infància sap a pasta i tomàquet i fa olor de, alfàbrega, farigola i llorer, herbes mediterrànies per excel lència.

Kheops Total (Jean-Claude Izzo) ...I vet aquí que es produeix un assassinat...

El policia Fabio Montale –pertanyent a una unitat que vetlla pel manteniment de l’ordre a l’extraradi més àrid i polsegós de Marsella-, encapçala la recerca. Dóna la casualitat que el finat és un amic de la infantesa del "poli", un xicot amb el qual compartien origen social, barri, amistats, delits i esperances. En Montale, no cal dir-ho, s’ho pren com un assumpte personal. L’enquesta policial el durà, després d’anys de distanciament i oblit, a capbussar-se en els records d’infantesa, familiars. Visitant vells carrers i places poblats per la immigració i on el Partit Comunista i el Front Nacional, es reparteixen, meitat per meitat, els favors electorals d’un proletariat que, no feia pas massa, guanyava per golejada, el partit de la falç i el martell. Caps mafiosos, dirigents del Front Nacional, pistolers... són emprenyats, dia sí dia també, per un inspector àvid per saber la veritat. Mentrestant, aquest poli ja maduret i marginat, ha de bregar amb uns caps policials que no veuen amb bons ulls els seus mètodes, l’afany de justícia, i la seva proximitat als més febles i pobres. En Montale viurà, també, aventures entre llençols, tastarà plats exquisits, i ens mostrarà una Marsella lluminosa, farcida d’humanitat, dura, difícil, marginada, declinant, a la qual s’estima amb bogeria. Amb una prosa límpida, efectiva, d’un gran dinamisme, amb tot de moments lírics, l’Izzo ens transporta al cor d’una ciutat on imperen poders ocults. FONT: peremono /més vilaweb

Un poli de barri surt de la letargia i se situa enmig del gran merder. ¡Kheops total!

Mentre investiga la mort dels seus amics Ugo y Manu, Leila, francesa de pare algerià que estudia a la Universitat de Ais de Provença, és violada i assassinada.

Les dues històries convergeixen. Policies corruptes, vinculats al Front Nacional, fanàtics de la raça blanca, netejadors ètnics, gàngsters que lluiten pel poder amb la benedicció de la camorra italiana...

Montale dimiteix. “Jo no sabia ben bé qui era, però un policia segur que no”. Joan de Sagarra,el periodista que més ha parlat de Jean Claude Izzo , el situa molt bé. Georges Simenon i el seu comissari Maigret són el principi del que ara s’anomena novel·la negra mediterrània. Després ve Pepe Carvalho (Tatuaje, 1974), de Manuel Vázquez Montalbán. Vint anys després, el 1994, neix Salvo Montalbano, el policia de Sicília creat per Andrea Camilleri. L’any següent apareix Fabio Montale. No és gratuït, diu De Sagarra, que l’un es digui Montalbano i l’altre Montale. La influència, i el reconeixement, de Vázquez Montalbán hi són molt presents. Ni Montalbano ni Montale són grans cuiners, com Carvalho, però comparteixen amb ell el gust per la bona cuina, pel bon vi, el plaer de les petites coses. La Marsella de Montale fa olor de peix, de bullabessa, d’una bona dotzena d’ostres o d’una anxovada com les que prepara l’Honorine, la vella veïna de Montale FONT:BIBLIOTECA LA BOBILA

L'ULTIM LLIBRE D'ANDREA CAMILLERI

Més llibres: Avui li toca a un escriptor itàlia, Andrea Camilleri.

Durant quaranta anys va ser guinista i director de teatre i televisió.

A partir del 1994 amb la creació del comissari Montalbano i la seva col-lecció de novel-les policíaques, aquest autor es va convertir en un dels escriptors de més èxit al seu país.

Les obres de Camilleri han estat traduïda a més de vint llengües.

FOGUERADA D’AGOST El desè volum de la sèrie Montalbano: un nou cas del comissari, ara sota el sol implacable de l'estiu sicilià. Fa una calor tòrrida, asfixiant, un sol implacable: és la foguerada del mes més calorós de l’estiu sicilià. Però no només és qüestió de la xafogor: al comissari Montalbano també l’abrusen l’ardor i la passió.

Som en ple mes d’agost, en Mimí Augello ha hagut d’anticipar les vacances i en Montalbano està obligat a quedar-se a Vigata.

Acompanyada d’una amiga -amb marit i fill-, la Lívia baixa a passar les vacances en una casa vora la mar. Però un dia el nen desapareix.

En Montalbano s’ocuparà de la investigació i descobrirà una galeria subterrània amb una sorpresa inesperada: el cadàver d’una noia...

Ara sí que la recerca comença de debò.

SALVO MONTALBANO

El cognom del comissari és un homenatge a l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán, creador del detectiu Pepe Carvalho, un investigador aficionat també a la gastronomia i la literatura.

El comissari Salvo Montalbano és el protagonista d'una sèrie de novel·les i narracions curtes publicades per l'escriptor Andrea Camilleri. Es caracteritza pel fet de parlar un italià amb forts elements del sicilià. Montalbano treballa a la localitat de Vigata, a la província de Montelusa (dos noms inventats que, en realitat, correponen a Porto Empedocle i Agrigent respectivament).

Els seus col·laboradors principals són el subcomissari Domenico Augello, els inspectors Fazio i Gallo, el telefonista Catarella –els problemes de llenguatge del qual fan anar de corcoll el comissari– i l'agent Galluzzo.

El comissari Montalbano és un personatge peculiar, un funcionari zelós, representant de la Policia estatal, respectuós amb la llei –encara que no dubta a passar-la per alt quan es tracta de resoldre els seus casos–, lector voraç i gran amant de la gastronomia i de la seua pròpia terra siciliana. La seua poca ortodòxia a l'hora de resoldre els casos li porta importants problemes amb el cap superior Luca Bonetti-Alderighi. La RAI ha produït una sèrie televisiva amb algunes de les aventures de Montalbano.

DONNA LEON S'ENFRONTA AMB L'ECOMAFIA EN L'ULTIMA NOVEL.LA

Més llibres cara a Sant Jordi. 
Un altre escritora que m'agrada molt: Donna Leon. Diu l'escriptora que una de les raons que l'impulsen a seguir escrivint les aventures de Brunetti és que li donen diners suficients com per viatjar pel món per escoltar òpera i que li diverteix enormement fer-ho, delit que transmet a milers de lectors a tot el Món

• L’escriptora establerta a Venècia afirma que la ciutat italiana és «tumoral» Donna Leon diu que l’escriptor no ha de ser un predicador, però en les seves últimes novel·les ha apuntat als ordes religiosos, als explotadors dels immigrants i ara a l’ecomàfia.

Ho acaba de fer amb L’altra cara de la veritat (Edicions 62 / Seix-Barral), l’última de les novel·les que protagonitza entre els canals de Venècia l’inspector Guido Brunetti.

«És escandalós com estan enverinant l’aire, l’aigua i la terra amb efectes a llarg termini que mataran els nostres fills», va exclamar durant la presentació del llibre, un altre cop a la llibreria Negra y Criminal.

Segons Leon, el trànsit de residus a Itàlia «és una bomba de temps» de la qual els italians eren conscients només a mitges fins no fa gaire temps.

Tan sols a Itàlia, opina, és concebible que la indústria elèctrica pugui advocar per construir noves plantes nuclears, segures i eficaces, però, això sí, situades a Albània. «És una pura bogeria confiar en l’habilitat tecnològica albanesa, crec que em compraré un comptador geiger», gairebé crida «Bé, o t’ho prens de broma o et poses a plorar», matisa.

Encara que Roberto Saviano (i la vaga d’escombraries de Nàpols) han donat a conèixer el desastre mediambiental de la Campània, ni les màfies ni els residus tòxics es limiten a aquesta zona, afirma l’escriptora: «A l’Adriàtic hi ha quantitat de vaixells fantasmes, restes enfonsades al fons de les quals ningú sap d’on han sortit i que estic convençuda que són vells vaixells carregats de residus de la indústria que van ser enfonsats intencionadament». I la turística Venècia no se n’escapa. «Les estadístiques de càncers a Itàlia són horroroses. El Vèneto és la zona d’Europa amb més incidència del càncer de mama. Venècia és tumoral», exclama, tremebunda.

Però L’altra cara de la veritat no només aborda el delicte ecològic, sinó també la cirurgia estètica. Un nou personatge, una rossa operadíssima, s’ha apoderat del llibre: Donna Leon en va tenir prou amb 30 segons per quedar fascinada per una dona amb un cos de model a qui no va poder adjudicar edat: «Podia tenir 30 anys o 70». I per al pròxim Brunetti ja té tema: la cartomància.

FONT : EL PERIODICO

ELS PROTAGONISTES

EL COMISSARI: Brunetti És un tipus afable, exquisit i culte, que llegeix a Herodot ia Dante. Descregut i lleugerament pessimista; honest i amant de la llei ... Amb aquestes premisses vitals i tal bagatge intel lectual, s'enfronta al crim. Mai va armat. Com a algun dels seus més il lustres col legues (Pepe Carvalho, o l'inspector Maigret) el que més li interessa és la recerca, a la que inverteix tots els recursos al seu abast, no sempre legals: Brunetti s'ha rendit a l'evidència que viu a Itàlia ...

Entre la llei i la justícia, Brunetti opta per la justícia.

A més d'una proverbial ia vegades relamida galanteria amb les dones, té el seu puntet masclista: mai cuina i poques vegades frega un plat, encara que es mor per l'pomodoro, la pasta i el prosecco.

Però Brunetti és, sobretot, un amant-i fidel-marit i un pare preocupat pels seus fills; en la família té al seu principal aliat.

LA DONA Paola és la filla d'un noble, venecià fins la medul la i amb títol nobiliari. És culta, professora de literatura anglesa a la Universitat, devota lectora Henry James, Melville i Dickens. La seva perspicàcia i sentit comú són de gran ajuda per Brunetti en la resolució dels casos.

ELS SOGRES Cultes, molt rics, frívols i exquisits, són el punt de connexió de Brunetti amb la bona societat veneciana, poder i diners en majúscules, un cercle del qual el comissari sospita que hi ha darrere de la majoria de malifetes que persegueix. En ocasions, i molt a pesar, Brunetti ha d'acceptar un cable dels seus sogres ...

EL JEFE:Tòpic, però cert, a la prefectura, l'enemic de Brunetti és el seu cap, Giuseppe PATTA, un perfecte inútil, burocràtica i servil amb el poder, que es penja les medalles alienes i es compra les camises a Londres. Més patètic que antipàtic, fins al punt de ser la comidilla de la prefectura perquè la seva dona va fugir amb un magnat del cinema porno ...

LA SECRETARIA Elettra Zorzi, la secretària del cap insofrible, és, en canvi, de gran ajuda per Brunetti. Té molt bons contactes, és hàbil amb els ordinadors i encara que entre ells hi ha cert ... feeling, Brunetti mai es permetrà anar més enllà i la signorina tampoc dóna peu.

VENÈCIA La ciutat és gairebé un altre personatge per dret propi, amb la seva aparent placidesa de Sereníssima Repubblica, sota la que batega l'enyorança per la ciutat d'altres temps, abans de l'allau de turistes, abans de la desaparició dels llocs de fruita de carrer, abans de ka contaminació irremeiable que consumeix la vida de la llacuna, les aigües de Venècia, coneixedores del destí que els espera.

Més informació aqui:http://www.donnaleon.es/

PFIZER PAGARÀ 55 MILIONS PELS EXPERIMENTS MORTALS A NIGÈRIA.

Aquests dies estic fent un "intensiu" de cara a Sant Jordi i avui no anava a fer cap entrada però al llegir aquesta noticia no m'he pogut estar de posar-la i parlar-vos d'un llibre que vaig llegir fa temps. Es un llibre que em va impressionar, i quan avui he llegit l'article al diari, que fort, és allò de que la realitat supera la ficció. Perquè al llibre hi ha un épileg en que l'autor fa unes reflexions però encara no t'ho acabas de creure que estiguint passant aquestes coses de veritat... No és novela negra, encara que el autor es conegut per ser el "pare" de Kurt Wallander, un policia suec amant de l'opera,separat,agobiat per el pare, amb problemes de salut i sobretot mal alimentat(no com els polis i detectius mèditerranis..."leasé":Carvalho, Montalbano,Brunetti i Jaritos per exemple). Henning Mankell va nèixer a Estocolm i actualment viu entre Suècia i Moçambic a on dirigeix el teatre nacional Avenida a Maputo. EL CEREBRO DE KENNEDY, Henning Mankell Tusquets Editores, 2006 A la tardor de 2004, l'arqueòloga sueca Louise Cantor, que dirigeix unes excavacions al Peloponès, es disposa a tornar al seu país per uns dies per participar en un seminari sobre enterraments en l'Edat de Bronze. Te moltes ganes de veure al seu fill Henrik, que viu a Estocolm i al que planeja visitar abans de tornar a Grècia. La vigília de la seva partida, diversos contratemps la duen a rememorar la ruptura amb el seu exmarit, Aaron Cantor, que la va abandonar anys enrere i ara està en parador desconegut. Ja a Suècia, decideix anar a veure al seu fill malgrat que aquest no ha contestat a cap de les seves trucades en els darrers dies. Quan entra a l'apartament de Henrik, estranyament silenciós, veurà una cosa que trigarà a assimilar: el seu fill és mort. Encara que els forenses dictaminen que es tracta d'un suïcidi, Louise, decidida a esbrinar pel seu compte els motius de la mort del seu fill, es llença a un arriscat periple que el portarà d'Austràlia a Espanya, de Suècia a Moçambic. A mesura que avança en les seves investigacions, no només va descobrint facetes desconegudes del seu fill, sinó que també s'obre pas per una fosca trama en la que estan implicades l'ambaixada de Suècia a Moçambic, una organització en favor dels malalts de sida a Àfrica i una important indústria farmacèutica. En aquesta novel la, Mankell mostra el seu domini de la novel la policíaca i la seva preocupació per les grans injustícies que es cometen en el món i, més concretament, a l'Àfrica. Pfizer pagarà 55 milions pels experiments mortals a Nigèria 1. • La farmacèutica indemnitzarà les famílies d'11 menors per evitar el judici 2. • L'empresa va assajar sense permís un nou fàrmac contra la meningitis en 200 nens Després de negar-ho durant més d'una dècada; d'afirmar que aquells nens no havien mort per culpa del seu fàrmac sinó per les malalties que en aquells temps, a mitjans dels 90, feien estralls entre la població nigeriana; de, segons van denunciar els advocats de les víctimes, dilatar i seguir dilatant el procés judicial fins al cansament, la multinacional farmacèutica Pfizer ha reconegut --almenys tàcitament-- que va actuar al marge de la llei quan el 1996 va enviar un equip a Nigèria a provar un medicament per curar la meningitis. La irresponsable gosadia de la companyia nord-americana, que va utilitzar sense permís 200 nens, va acabar amb la mort d'11 d'ells i tota mena de gravíssims problemes per als altres: ceguesa, sordesa, lesions cerebrals i paràlisi. Aquest reconeixement tàcit ha quedat consignat en la decisió de l'empresa, feta pública divendres, de pagar 55 milions d'euros --poc més de la meitat per a les famílies, i la resta, per a la reconstrucció d'un hospital-- amb la condició que els afectats retirin la causa. L'estat de Kano, d'on procedien tots els nens utilitzats en l'experiment, reclamava 2.000 milions, així que, almenys comparada amb els objectius inicials, la indemnització és exigua. Però la causa que va obrir més tard el Govern nigerià, en què demanava 7.000 milions, continua oberta. APROFITAR EL CAOS El medicament s'anomenava Trovan. Era el 1996 i l'empresa que avui presideix Jeffrey Kindler va enviar un equip a la miserable ciutat de Kano amb la missió de provar-lo. El lloc estava sent assolat per una triple epidèmia de meningitis, xarampió i còlera, i hi havia centenars de persones amuntegades a les portes dels centres mèdics; els enviats de Pfizer van instal.lar un campament al costat d'un altre de Metges Sense Fronteres i van disfressar la seva activitat de missió humanitària. De la multitud aplegada davant l'Hospital de Malalties Infeccioses de Kano, van escollir 200 nens per portar a terme les proves; la meitat van ser medicats amb Trovan, i l'altra meitat, amb el fàrmac contra la meningitis d'una empresa rival. Els 11 nens van morir, i aprofitant el caos que regnava al país, els tècnics de Pfizer van agafar l'avió i van tornar a casa. Els pares, naturalment, no sospitaven ni tan sols que els seus fills estaven sent utilitzats per a unes proves farmacèutiques. El document que l'empresa va presentar davant el jutge, un suposat permís atorgat per la Comissió d'Ètica de Kano, va resultar fals: la comissió va ser creada un any després de les morts. L'advocat de les víctimes, Richard P. Altschuler, assegura que la història va inspirar el novel.lista John Le Carré per escriure The constant gardener, traduïda i portada al cine com El jardinero fiel. Divendres, quan va firmar el pacte amb la farmacèutica, va dir que se sentia orgullós d'haver resistit, d'haver actuat com "el jardiner constant" per aconseguir un final feliç. O més o menys feliç. Us convido a fer el vostre comment, que en penseu d'això? FONT: EL PERIODICO, TUSQUETS EDITORES.

EL INSPECTOR MENDEZ compleix 25 anys

El inspector Méndez, personaje de González Ledesma, cumple 25 años El autor publica la vertiginosa 'No hay que morir dos veces'

EL PAIS, 3 ABRIL 2009

"Todos vivimos mientras alguien nos recuerda". Esta frase es el motor de No hay que morir dos veces (Planeta), una novela de casi 400 páginas en la que pasan tantas cosas que su autor, Francisco González Ledesma (Barcelona, 1927), deja sin aliento a sus lectores más entusiastas. Este veterano y joven autor, no hay otra manera de decirlo, se ha volcado en el libro de tal manera que hay cuatro historias que bien podrían haber sido cuatro novelas distintas. Se entrecruzan hasta encajar un puzzle sorprendente. Primero, la vida de Nadia, una "niña Down", conmovedora, explotada sexualmente y preparada luego para el gran sacrificio del terrorismo. La de Gabri, un tipo que ha pasado ocho años en la cárcel por cortar la cabeza del hombre que violó a su mujer. La de Sandra, la novia que mata a su prometido de un tiro en la frente el día de su boda. La del sinvergüenza Conde, un acosador sexual de la peor especie... Todo desemboca en la preparación de un ataque terrorista de proporciones insospechadas en un trasatlántico atracado en el puerto de Barcelona. Con esta novela de vértigo, el inolvidable inspector Méndez cumple 25 años, aunque en realidad son 27. Nació como personaje secundario en Expediente Barcelona y se hizo popular en Crónica sentimental en rojo, que obtuvo el Premio Planeta en 1984. "Méndez ha cambiado, como han cambiado las calles de Barcelona. Y sí, esta novela es un poco un homenaje a este policía que siempre está contra la autoridad constituida y que es un poco anarquista como yo". 'Bocata' de chorizo Méndez, el detective que peor come de España, sigue siendo asilvestrado, no obedece órdenes y cree más en la justicia de la calle que en la de los tribunales.

Para celebrar estos 25 años, González Ledesma, en nombre de Méndez, sopló ayer en la librería Negra y Criminal, en el barrio barcelonés de la Barceloneta, las velas de un presunto pastel, en realidad un bocata de chorizo: "¡Hay tantos en todas partes...!". Ledesma ha elegido como uno de los hilos conductores de esta novela, a Nadia, "la nena Down". "Siento gran simpatía, no diré piedad, hacia estas personas incapaces de concebir el mal. Y como Méndez, no perdono a quienes les hacen daño".

Periodista y abogado, Ledesma se negó hace años a defender a un violador. "El Colegio de Abogados me pidió que al menos hablara con él una vez. Lo hice y me di cuenta de que no había violado a nadie. Lo saqué de la cárcel". "Siempre se ha especulado con la edad de Méndez, pero imagino que aún no tiene los 65 años porque sigue trabajando. Nunca se prejubilará". "Tengo un problema. No sé cuánto tiempo me queda para escribir. Probablemente, mi próxima novela será el último Méndez y será más sentimental que nunca".

En No hay que morir de veces, Méndez, por orden de su comisario, estrena móvil, aunque no sabe cómo funciona. Ledesma promete que se modernizará tanto que en el siguiente libro incluso utilizará el ordenador.

Fotografia propietat de la Llibreria Negra i Criminal

GONZALEZ LEDESMA A LA LLIBRERIA NEGRA I CRIMINAL

Gonzalez Ledesma firmant exemplars a la llibreria Negra i Criminal el dissapte 4 i Presentant el nou llibre a la prensa a la mateixa llibreria el dia abans. http://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_Gonz%C3%A1lez_Ledesma#Serie_M.C3.A9ndez . Serie Méndez • Expediente Barcelona - 1983 • Las calles de nuestros padres - 1984 • Crónica sentimental en rojo - Premio Planeta de Novela 1984 • La Dama de Cachemira - 1986 • Historia de Dios en una esquina - 1991 • El pecado o algo parecido - 2002 Premio Hammett • Méndez - 2006 • Una novela de barrio - 2007 Premio Internacional de Novela Negra RBA Fotografies propietat de la llibreria Negra i Criminal

FRED VARGAS:Jo no escric novela negra sinó novela d'enigmas

FRED VARGAS
 Fred Vargas és probablement l'autora més interessant del gènere policíac a Europa en el moment present.

1.- per la peculiar complexitat de les seves trames: normalment obre diversos fronts que semblen no tenir res a veure entre si, fronts que contenen misteri i aventura a més de cadàvers, naturalment.

2.-per les seves referències cultistes, que exposa el lector sense crear prejudici algun i que integra molt bé en el relat

3.- els seus detectius, aficionats o professionals, són veritablement singulars, tant aquesta banda de esbojarrades amateurs que són els evangelistes com el comissari Adamsberg, que es distancia del clàssic pesat taciturn i depressiu amb què se'ns obsequia ara constantment en la novel la negra, sense que per això perdem de vista els seus problemes personals

4.-pel seu estil recarregat de lent avanç fins que, comença a agafar velocitat, a lligar caps i ajuntar els fronts oberts i sacseja el lector de dalt a baix amb nusos tan ficticis que semblarien propis d'una ment massa calenturienta i liante.
Ara Siruela, en la seva col lecció Nous Temps, publica La tercera verge, la traducció catalana de Dans les bois éternels, publicada en francès a l'abril de 2006 i de la qual s'han venut més de 400.000 exemplars en la llengua original.
Fred Vargas s'ha convertit en un fenomen ja que la publiquen en 35 països i més de cinc milions de persones han comprat els seus llibres.

LA TERÇERA VERGE

Aquesta novela pertany a la sèrie del comissari Adamsberg, i apareix el tinent Veyrenc que te la peculiaritat de parlar en alexandrins, és a dir,de tant en tant parla com Racine.

La rivalitat entre l’Adamsberg i Veyrenc es un dels “leifmotiv” del desenvolupament de la trama. Es un equip diferent de policies, una veritable invenció literària molt ben ideada.

L’autora vol la complicitat del lector.I ho aconsegueix.

La formació de l’autora (arqueòloga i zoològa de professió)s’adverteix en la manera en que s’ajunten totes les peces de l’història.

En aquest llibre relata una excitant història actual basada en una recepta medieval per obtenir l’inmortalitat.

Altres personatges que hi surten: Tom,el fill de l’Adamsberg, que ha tingut amb la Camille, (amb qui no acaba d’aclarir-se)un nen que es dorm com un beneït quan el seu pare li posa la mà al cap, i li llegeix un tractac de tècnica de construcció del segle XII o li comenta coses del cas que esta portant. Fred Vargas aconsegueix que tota aquesta “troupe” absurda que es el conjunt de la Brigada i familiars acabi sent propera i entranyable.
Quan acabas el llibre tens el sentiment d’haver llegit una novela inteligent, i molt ben construida.(cosa cada cop mes difícil …)
Jo la he acacabat dient-me “si no ho veig no ho crec” bé, mes aviat, “si no ho llegeixo no ho crec” i tot això sense un sol moment d’aburriment

M’agradat molt, tant que he acabat buscant altres llibres d’aquesta autora.

EL NOM DE LA MONA

EL NOM DE LA MONA El nom donat a la mona de Pasqua pot venir de l’àrab “munna” que vol dir obsequi. Se sap que ha al segle XV es deien uns pans especials per celebrar el fi de la Quaresma. Al damunt s’hi posava un ou, símbol del retorn a la vida. Diuen que va ser al 1900 quan alguns pastissers van incorporar l’ou de xocolata al damunt de les mones que menjaven les famílies riques de Barcelona. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s'han acabat. Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar el pastís va esser la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l'ou dur al damunt. Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d'amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi. Es un costum que encara és conserva a molts pobles de Catalunya. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.Nomes cal veure els aparadors de les pastisseries durant aquests dies. FONT: ALMANAC DEL CORDILL 2009-04-04 WIKIPEDIA FOTOS: imatges google

ABRIL I LA SEVA FLOR

LA FLOR D’ABRIL La principal flor d’abril és la rosa. La diada de Sant Jordi ha convertit la vistosa rosa roja en el símbol de l’amor. Si oloreu la rosa de Sant Jordi, però, us adonareu que no fa olor. Hi ha d’altres varietats, més primitives que sí que són oloroses, i fins i tot es poden utilizar per a la cuina: en amanides, en licors digestius, fins i tot en confitures. FONT: EL ALMANAC DEL CORDILL 2009

_________________________________________________________________________

SANT JORDI FESTIU

Voleu que Sant Jordi passi a ser dia festiu a Catalunya? Hem de reunir prou gent per poder fer una proposta oficial. Per poder celebrar un Sant Jordi com Déu mana! Per donar un impuls a la cultura catalana! Perque es conegui internacionalment una festa nostra.

http://apps.facebook.com/causes/170114/39656485?m=d588ce10