lunes, 22 de junio de 2009

SANT JOAN

“QUI PER SANT JOAN VA D’HIVERN, I PER NADAL VA D’ESTIU, L’AVENTURA NO LI RIU.” “SANT JOAN, ALEGRIA DE XICS I GRANDS”
Dies abans de Sant Joan, tot és correries, tràfecs I feinades. Perquè cal recollir herbes, fustes, mobles…per a fogueres, falls I foguerons.
I cal preparar animals i persones per molts transits, ritus I costums, que van lligats a les festes d’un dels dies més importantsde tot l’any.
El dia de Sant Joan és tant important, que les antigues Constitucions de Catalunya el consideraven dia de pau i treva. FONT: ALMANAC DEL CORDILL

sábado, 20 de junio de 2009

HISTORIA SECRETA D'STIEGG LARSSON

Reportatge publicat a EL PAIS
14-6-2009
La correspondencia que el autor de la trilogía 'Millenium' mantuvo con su editora hasta días antes de morir descubre a un escritor insomne, idealista y obstinado Stieg Larsson llegó sobre la una y media de la tarde al vestíbulo de la revista Expo. Era el 9 de noviembre de 2004. Larsson se acercó al ascensor y apretó insistentemente el botón. Pero estaba roto. No funcionaba. Tuvo que subir a pie los siete pisos que le separaban hasta su oficina. Llegó exhausto. Media hora más tarde sufrió un ataque al corazón. En la ambulancia, camino del hospital su corazón dejó de latir. Tenía 50 años. "Dormía tres horas al día, fumaba tres cajetillas y tomaba 20 cafés diarios" Antes de que Stieg Larsson tuviera que hacer frente a este ascensor estropeado, el periodista sueco llevaba ya ocho meses sumergido en una actividad frenética con la editorial Norstedts para terminar de pulir la trilogía Millenium. Durante estos meses, escribió y revisó los manuscritos cada noche sin descanso, acompañado de una cafetera y una cajetilla de tabaco. Y mantuvo mientras tanto una vertiginosa correspondencia vía e-mail con su editora, Eva Gedin, a la que ha tenido acceso El PAÍS. Los e-mails descubren a un Larsson minucioso, obstinado ("me encerraré día y noche para que el libro pueda estar impreso pronto") y bromista. El escritor falleció meses antes de que los libros salieran a la venta y no pudo conocer el éxito mundial de su trilogía (Los hombres que no amaban a las mujeres, La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina y La reina en el palacio de las corrientes de aire, publicados en España por Destino), que ha vendido hasta ahora 12,6 millones de ejemplares en más de 40 países. Al principio, la editorial Norstedts desconfiaba del título que el escritor pretendía para el primer tomo. Eva Gedin le envía un correo en el que pregunta al escritor si debe darse por vencida con el título. "Le he dado vueltas todo el verano. ¿Intentamos contraatacar con otra alternativa? Aunque me parece que acabará siendo tu elección la que gane", escribe la editora. Larsson no cede, y desde su e-mail, stieg.larsson@expo.es, le contesta: "Creo que ése está muy bien. He preguntado qué opinan algunos conocidos y dicen que es un título que da que pensar". Stieg Larsson, a finales de abril, está terminando de escribir la tercera parte de la saga y a la vez trabaja en la edición de las dos primeras. Quienes le conocen aseguran que por estas fechas no duerme más de tres horas, fuma tres cajetillas al día y se bebe unos 20 cafés diarios. Al igual que sus personajes, se alimenta de comida basura. Mientras, le explica a la editora cómo ha construido a los dos protagonistas, el periodista Mickael Blomkvist y la hacker Lisbeth Salander: "He creado personajes principales que se distingan de los arquetipos policiales al uso. Así, Blomkvist no tiene úlcera de estómago, ni problemas con el alcohol, ni ansiedad. Su cualidad más destacable es que se comporta como una fulana estereotipada (...) Lisbeth, en cambio, aporta las típicas valoraciones y cualidades masculinas". Casi desde el principio, Larsson recibe los elogios de los editores, que consideran que los libros están "excepcionalmente bien escritos". El 30 de abril de 2004, después de firmar el contrato, el escritor cuenta que durante el proceso de creación ha seguido una regla muy sencilla. "No he idealizado nunca delitos ni criminales, ni he tipificado a las víctimas. En el primer libro construyo una serie de asesinatos a partir de la reconstrucción de investigaciones policiales reales. La descripción de la violación de Lisbeth Salander está basada en un caso que ocurrió en Östermanlm. Y así con todo. He intentado crear víctimas de crímenes basándome en personas anónimas". Trotskista, periodista que se dedicó durante 30 años a investigar a la extrema derecha y las conexiones de los nazis con las empresas, Stieg Larsson deja muy claro que aborrece las injusticias. Y no está dispuesto a tolerarlas en sus libros. Odia las novelas policiacas en las que los personajes pueden comportarse de cualquier manera sin consecuencias. "Si Mickael dispara a alguien con una pistola, incluso si lo hace en defensa propia, irá a parar al Juzgado de Primera Instancia", escribe. Aunque exculpa a Lisbeth: "Ella es una excepción porque sencillamente es una sociópata con rasgos psicopáticos y no funciona como la gente normal. Ni siquiera tiene la más mínima consideración sobre lo que está bien o está mal". Eva Gedin le cuenta a finales de agosto que ha empezado a correr el rumor de su inminente debut literario y que las editoriales extranjeras tienen mucho interés en comprar los derechos. La editora cree que será muy divertido presumir de Millenium en las ferias de Gotemburgo y Francfort. Le cuenta además que han puesto en marcha a varios diseñadores para que trabajen en la cubierta de los libros. En este aspecto, Larsson es tajante: "Con las cubiertas me pasa que las amo o las odio nada más verlas, para mí no hay posturas intermedias. Las cubiertas de la serie de Hamilton, de Guillou [autor sueco de 10 novelas de espías] pertenecen al tipo que no me gusta, y lo mismo me pasa con las que se basan en figuras planas. Las portadas tienen que ser sugerentes, un poco difíciles de interpretar, quizá un detalle de una imagen mayor. Las cubiertas sexistas, por supuesto están proscritas". El escritor explica más tarde que él tiene la idea de utilizar en portada el detalle de un tatuaje o un piercing. En la única entrevista que Larsson hizo refiriéndose a sus libros, explicó que el personaje de Lisbeth Salander, la antiheroína favorita de los lectores, la creó a raíz de preguntarse qué habría ocurrido con Pipi Calzaslargas si se hubiese hecho mayor. El peso de esta chica menuda, de aspecto frágil, tuvo que debatirlo con la editorial. Eva Gedin, el 31 de agosto, escribe: "Hemos valorado el peso de Salander y creemos que debería estar en torno a los 42 kilos. Es una mujer obviamente delgada, pero no enfermiza. Aunque seguiré preguntando un poco más aquí y allá. Voy a ser discreta y preguntaré a las chicas bajas y delgadas", bromea la editora. Larsson, divertido, le contesta dos días después: "He estado a punto de preguntar a chicas jóvenes en el metro cuánto pesan, pero al final siempre me echo atrás. Pueden malinterpretarlo. Pero 42 kilos suena razonable". La feria del libro de Francfort, la más importante del sector, se iba a celebrar ese año a finales de octubre, y Larsson pregunta si para esas fechas habrá traducido algún "pedacito de prueba" de los libros. La editorial le tranquiliza: "Ningún agente-editor extranjero lo habrá podido leer antes de octubre". Gedin le pide también que reserve un par de días para revisar todo el manuscrito del primer libro. Y el novelista vuelve con humor al tema de la feria de Francfort: "Había oído que la feria es como un pequeño manicomio que dura un par de días. No tengo ni idea de cómo va eso de la venta de derechos en el extranjero y no pienso inmiscuirme, pero supongo que es igual de divertido que celebrar un congreso antifascista con 120 grupos de activistas en Berlín, e intentar alcanzar algún tipo de acuerdo ideológico". En septiembre, un tornado de grado 5 arrasa la isla de Granada, en el mar Caribe, el peor desde 1954. Deja 35 muertos y cientos de heridos. Ocurre justo en la isla donde arranca la segunda novela de Larsson y que por esos días anda revisando. "He tenido que pensar qué hago con este capítulo", escribe Larsson, e inmediatamente cuenta que trabajará en el comité de ayuda que se abra en Suecia para ayudar a la reconstrucción de la isla. En este e-mail explica que estuvo involucrado en la revolución socialista que se llevó a cabo aquí en los ochenta. Incluso se declara "un buen amigo" del asesinado primer ministro Maurice Bishop. "Pero eso ya es otra historia". En el último e-mail enviado desde la editorial (28 de octubre), Eva Gedin le dice que le gustaría hablar con él sobre el comienzo, donde cree que es necesario revisar algunos detalles. "Así son las cosas, nosotros los editores y redactores siempre poniendo algún pero". El mismo día, Larsson le responde: "No dudo que haya que ajustar alguna cosa. Así que permíteme oír tus 'peros', redactora. Besos y abrazos, Stieg". Aquí acaba la correspondencia. Nunca pudieron revisar el capítulo. El 9 de noviembre el corazón de Larsson reventó en la redacción de la revista Expo y dejó de latir más tarde en las calles de Estocolmo, en una ambulancia rumbo al hospital. EL PAIS, 14-6-2009

lunes, 15 de junio de 2009

LA PRINCESA DE GEL


Avui torno a la novel la negra sueca, el darrer llibre que he llegit: La princesa de gel de Camilla Läckberg.
L'autora ha sabut retratar i descriure les relacions sempre complicades que es produeixen en un petit poble-Fjällbacka-abans pescador i que ara és un lloc d'estiueig famós a Suècia.
La protagonista, Erica, una jove escriptora, torna al poble al heretar la casa dels seus pares recentment morts. Al cap de poc temps d'arribar es trobarà amb el cadàver d'Alex, la seva amiga de la infància.
A partir d'aquí, es trobarà submergida en la investigació de l'assassinat, al costat del detectiu Patrick, també amic de la infància.
En 'La princesa de gel' hi ha un assassinat difícil de resoldre, un suïcidi que resulta no ser-ho, molts secrets familiars i posa de manifest la importància de les aparences. També hi ha amor i en alguns moments humor.
Tambè s'hi tracten problemes d'actualitat com la violència domèstica i l'abús de menors.
Com diu l'autora "A la novel la negra es pot reflectir la societat en què vivim i es poden debatre temes importants i greus que no es toquen en altres gèneres"
Aquesta novel la té un toc de denúncia social a l'estil de Henning Mankell amb uns personatges molt complexos. Tornem a trobar-nos amb aquesta Suècia real que no té res d'idíl lica.
Una història que manté la tensió fins al final. Us la recomano per aquest estiu.

lunes, 8 de junio de 2009

BESCUIT DE TARONJA THERMOMIX I TRADICIONAL.


Bescuit de taronja th i tradicional.
 -250 gr de sucre
-3 ous
-1 taronja sencera de suc sense pelar
 -100 gr d'oli de gira-sol
-1 iogurt natural
-250 gr de farina
 -1 sobre de llevat royal
-1 pessic de sal
-1 culleradeta de gingebre
-un grapat d' ametlles filetejades i sucre

-Thermomix
 Posar en el got la taronja a trossos, el sucre i els ous: 3 min., t 37º c, vel. 5.
Jo programo 3 min. més.
Afegir l'oli i el iogurt. Vel. 2, uns segons.
Afegir la farina, el llevat, la sal i el gingebre. 15 seg, vel. 2.

Greixar i espolsar amb farina un motlle (jo ho he fet en un rodó de base desmuntable, però en el llibre de l'th aconsellen un corona o de cake)
 Posar per damunt les ametlles i espolseu amb sucre.
 Posar en el forn calent a 180 º, 30 min. aprox. Si ho fem amb aire a 170ºc.

 -Tradicional
 Batre els ous amb el sucre fins que blanquegint. Aquest pas és molt important.

Afegir el suc de la taronja, la pell ratllada, el iogurt i l'oli. Compte de no remenar gaire, lo just perquè s'integri tot.

Afegir la farina, el llevat, la sal i el gingebre, amb compte de no baixar la barreja anterior. Això és molt important perquè el biscuit surti ben esponjós.

Posar en el motlle, afegir les ametlles i el sucre i al forn 30 min. 180ºc aprox.
Si ho fem amb aire a 170ºc.

La recepta és del llibre de l'th. Només li he afegit el gingebre i les ametlles.
Queda molt suau i molt esponjós.

jueves, 4 de junio de 2009

2009: ANY INTERNACIONAL DE L'ASTRONOMIA

Diuen que la ciència de mirar el cel és la més antiga.
Ara fa 400 anys, Galileo Galilei va observar el cel amb un telescopi per primera vegada.
Va confirmar que la Terra es movia, i que girava al voltant del Sol.
Llavors la Santa Inquisició va obligar-lo a renegar d'aquesta teoria.
I ell, cansat, ho va fer, però diuen que en veu baixa va afegir: "eppur si muove" que vol dir "i malgrat tot, la Terra es mou"
FONT: ALMANAC DEL CORDILL
ASTER
A Barcelona tenim ASTER, que és la Agrupació Astronòmica de Barcelona, i que per commemorar aquest any, amb la col-laboració de l'Ajuntament de Barcelona i l'Observatori de Pujalt han organitzat un munt d'activitats pels socis i per el públic en general
"ASTER es una entitat privada sense afany de lucre, fundada l'any 1948 i d'àmbit d'actuació circumscrit a Catalunya, que reuneix els afeccionats a l'astronomia i ciències afins, a la que poden pertànyer tant els principiants com els afeccionats més experts, units tots per una mateixa inquietud.
L'objectiu d'Aster és clar: apropar el món de l'astronomia als ciutadans de Barcelona i Catalunya, alhora de fomentar el màxim possible l'interès tant pràctic com teòric per aquesta fascinant ciència.
Les activitats que es realitzen per assolir aquest objectiu són, bàsicament, la divulgació de l'astronomia utilitzant tots el mitjans possibles i la potenciació de l'observació pràctica en tots els àmbits a l'abast de l'astrònom amateur."
ASTER, Carrer Aragó 141-143, 2-E08015 Barcelona www.aster.org

miércoles, 3 de junio de 2009

JUNY 2009

De quan els dies eren curts
Un dia és l'espai de temps que la Terra triga a donar la volta sobre si mateixa.
Aquest període de 24 hores depèn de l'atracció gravitatòria que la Lluna fa sobre la Terra.
Els científics han calculat que fa 65 milions d'anys, en plena formació de la Via Làctia, els dies podien durar nomès 16 hores.
Es pensa que la Lluna està formada amb materials de la Terra, que van sortir a l'espai després d'un xoc de material espacial contra la Terra.
FONT: ALMANAC DEL CORDILL

lunes, 1 de junio de 2009

LA PEL-LICULA.....

Anem al cinema, mira la cartellera a veure a quina hora la fan. Arribem a la taquilla i una cua ...au adeu, ja anirem entre setmana, no, quedem-nos total no aniran tots a la mateixa sala ... (És un multicinemes amb vuit sales) La cua va avançant, ja gairebé ens toca, ai els de davant, no han esperat fins ara per decidir pel-lícula que van a veure, no m'ho puc creure! Vaja, per fi s'han posat d'acord, “Els homes que no estimavem les dones”. Ja? No, encara no, Senyoreta les entrades no són numerades? No. S’en van, socors, tornen: Senyoreta, quant dura la pel- lícula? La cua comença a desesperar .... Bé, finalment ja tenim les entrades a la mà, vinga ràpid cap a dins. Per fi ens asseiem, després de treure les crispetes dels seients ... mitja sala està buida, podem escollir un bon lloc. Falta un quart d'hora i va entrant gent. Comencen els anuncis i continua entrant gent, ja no queda cap butaca. Tothom parlant, i ho sento, no ho suporto, menjant crispetes ... aquest sorollet ... La noia que tinc al costat menjant-se un magnum ... És una cosa que no entenc, és necessari menjar al cinema? Es fa abans o després però mentre? Em sembla una falta d'educació increïble però en fi, igual és que jo sóc molt rareta .... Tachin, tachin comença la música i per fi la peli. La gent va menjant i xiuxiuejar, però al quart d'hora es fa un silenci absolut, ni tan sols sorollet de crispetes ,bravo! Ni comentaris ni xarramecas ... La gent esta absorbida, abduida, seguint la pe -lícula,feia molt temps que no veia una cosa aixi. Uns perquè han llegit el llibre i ja saben de que va i aviam com ho ressolent ...i els altres perquè no saben de que va, i cal estar atent perquè si no ,no s'enterant.... Genial! I això dura les gairebé dues hores i mitja que dura la pel- lícula! M'encanta aquest silenci i aquesta atenció casi estic emocionada...i tot S'acaba la pel-li., i mentre anem sortint comentaris per a tots els gustos: "Escolta, l'han clavat", "doncs jo l'he trobat molt llarga", "doncs no, està molt ben feta", "si però és molt violenta" , "si, però menys que el llibre", "que falten coses", "no, és fidel al llibre", "Lisbeth és perfecta", "ell no és molt guapo", i etc, etc ,etc.... i mentre em dirigeixo a la sortida vaig trepitjant restes de crispetes ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... Arribo a casa, corrents agafo el llibre, vaig a rellegirlo, seguire amb el segon, que el vull tindre fresquet,fresquet perque el 18 de juny està aquí mateix ...i el Tino, el meu llibreter ja me'l te reservat...