AURORA BOREAL, Asa Larsson

Aquesta novel-la va ser publicada a Suècia el 2003 i aquí el maig del 2009 per la qual cosa és anterior al fenomen "Stieg Larsson" (sembla que Larsson és a Suècia com aquí Perez o Garcia ...)

L'autor de Milleniumm, va explicar que se la va haver de llegir d'una tirada sense poder-se aturar fins que el va acabar.( no se si això és cert ho és una estrategia dels editors per vendre més)

Aurora Boreal va obtenir el Premi de l'Associació d'Escriptors Suecs de Novel-la Negra a la Millor Primera Novel-la. Va tenir tant d'èxit que ràpidament va ser portada al cinema. Ha estat traduïda a setze idiomes i només a Suècia ha venut més d'un milió d'exemplars.

L'autora, Asa Larsson (amb una boleta a sobre l'A que no he pogut posar...)va néixer a Kiruna, lloc on transcorre la novel.la,va estudiar dret i va exercir d'advocat igual que el seu personatge Rebecka Martinsson, abans de dedicar-se només a la literatura.

És una novel.la molt ben escrita, podria dir que és una "clàssica novel.la negra" sinó fos perquè els personatges principals són protagonistes femenins, amb una trama que atrapa des de la primera pàgina.

En l'argument hi ha de tot: negocis bruts, amors incestuosos, sectes religioses, odis,vergonyas familiars, política però tot està molt ben resolt.

Es un llibre que m'ha sabut a poc per l'addicció que crea des del principi, és la novel.la que he llegit més ràpid aquest any i sobretot ha sigut un llibre molt fresquet... http://es.wikipedia.org/wiki/Kiruna

En una església de Kiruna ha aparegut el cadàver mutilat del predicador més famós de Suècia, Viktor Strandgaar.La seva germana, que ha trobat el cos, es converteix en principal sospitosa. Sense saber a qui recórrer, demana ajuda a una amiga de la joventut, Rebecka Martinsson, que ara viu a la capital. Aquesta retorna al poble decidida a ajudar a la seva antiga companya.

Sens dubte, les condicions de vida a Kiruna dificultaran la seva investigació, ja que es troba al nord, sumida en la llarga nit polar, i els seus veïns no col.laboraran massa.

Només una singular i capaç policia embarassada, Anna Maria Mella, li prestarà la seva ajuda.

A poc a poc, aniran descobrint que en aquell pacífic poble no tot és el que sembla FONT: Seix Barral

PAIN DE CAMPAGNE A LA PANIFICADORA

He adaptat la recepta del Pain de Campagne de la SU de «Webos-Fritos" a la panificadora. http://webos-fritos.blogspot.com/2009/03/mi-pan-x-pain-de-campagne.html

És un pa que es fa amb un pre-ferment i això fa que tingui un gust més accentuat i es conservi fresc durant més temps.

Ingredients Pre-ferment

-2oo gr de farina blanca de força

-50 gr de farina de sègol integral

-5 gr de llevat fresc

-5 gr de sal

-160 gr d'aigua a temperatura ambient

Ingredients per al pa

-500 gr de farina de blanca de força

-100 gr de farina de sègol integral

-5 gr de llevat fresc

-15 gr de sal

-380 gr d'aigua

PREPARACIÓ

Fem el pre-ferment, programa massa. Jo faig una bola, la poso en una bossa de plàstic de congelar i ben tancada la guardo a la nevera fins el dia següent.

Posem els ingredients a la cubeta en l'ordre habitual: primer els líquids, després les farines i per últim el llevat.Triem el programa, (jo integral, pes: 1000 gr, daurat: mitjà)

Quan s'ha barrejat tot bé, afegim el preferment i vigilem que la massa tingui la textura adequada.

En acabar el programa, el traiem de la cubeta i ho posem a refredar en una reixeta.

NOTES

És un pa amb una molla bastant humida i amb un gust de pa rústic boníssim.

Els ingredients han d'estar tots a la mateixa temperatura.

Una cosa molt important, depèn de la farina potser necessitem més aigua, hi han farines que absorbeixen més que d'altres. Si necessitem més anirem afegint a cullerades fins que veiem que la massa és l'adequada.

El mateix si veiem que la massa té una textura massa enganxosa necessitarem més farina, farem el mateix, afegir-la a cullerades fins que tingui la textura adequada.

La farina integral necessita més aigua que la farina blanca.

Si posem més llevat pujarà més, però en refredar s'enfonsarà per el mig.

No tallar el pa mai quan encara està calent, és molt important deixar-lo refredar en una reixeta. Si fem servir un ganivet elèctric podrem fer llesques gairebé perfectes ....

La millor manera de conservar-lo és en una bossa de roba per al pa, sinó embolicat en un drap de lli o de cotó.

Es pot congelar tallat en llesques, en una bossa de plàstic per a congelats ben tancada. Només cal agafar les llesques que necessitem i posar-les uns minuts a la torradora i tindrem pa acabat de fer.

Una cosa que no m'agrada res quan faig un pa a la màquina són els "forats" que deixen les pales de pastar. Per evitar-ho, un truquet: controlar els temps de pastat i treure-les abans de l'últim llevat o abans de la cocció, així queda un pa perfecte.

ROTLLETS DE LLOMILLO

 Rotllets de Llomillo
-Filets de llomillo tallat com llibrets molt fins
 -una o dues patates bullides sense pell
-unes olives farcides tallades petites
-una mica de ceba tallada petita sofregida
-pernil serrà tallat a tiretes
-un ou batut
-una mica de formatge ratllat
 -pa ratllat, ous, oli d'oliva per fregir

 Es fa un puré amb les patates, en un bol les barregem amb la ceba, el pernil, el formatge ratllat i un ou batut.

Estirem els llibrets i els omplim amb el pure, fem uns rotllos i els passem per ou i pa ratllat.

 Els fregim en oli calent i els posem sobre paper absorbent.

 És un plat molt senzill i que agrada molt als nens i els no tan nens ...
 Si ens costa que mantinguin la forma podem tancar-los amb escuradents.
 Els he acompanyat amb una amanida amb enciam i poma.
No és un plat per a congelar com per exemple els llibrets de pernil i formatge, la patata no congela bé Les cantitats son a ull,depèn dels rotllets que fem

CASSOLA D'ARRÒS DE PASTOR

-un bol de sofregit de ceba i tomàquet -uns trossos de pit i falda de xai

-arròs: una tassa de cafè per persona (jo vaig posar tres)

-doble d'aigua que d'arròs, reservar per si necessitem més

-oli, sal i pebre

Es fregeixen en una mica d’oli els trossos de carn, afegim el sofregit i ho deixem uns minuts.

Afegim l'arròs i li donem unes voltes.

Tirem l'aigua calenta i deixem fins que es faci l'arròs (20 min)

No ha de quedar sec.

Jo he utilitzat arròs bomba, necessita una mica més de líquid i més cocció.

Si en comptes d'aigua s'utilitza brou doncs molt millor.

Si agrada es pot fer més caldós.
 I de postre: Mató amb mel

CREPUSCULO EN OSLO, ANNE HOLT

A Crepuscle a Oslo, Yngvar Stubo i Inger Johanne acaben de ser pares quan una sèrie d'assassinats porta a Stube de tornada a la feina i obliga a Inger J a enfrontar-se al seu passat Tot comença amb la troballa del cadàver d'una estrella dels programes d'entrevistes, Fiona Helle: algú l'ha assassinat a casa, li ha tallat la llengua i l'ha deixat sobre el seu escriptori, com si l'acusés així de mentidera. Tot apunta a un assassí pervers que escenifica els seus crims. Stubo es bolca en l'anàlisi meticulós dels detalls que envolten els crims i Inger J pensa en una teoria que agafa força a mesura que traça el perfil del presumpte assassí: la possible connexió entre els fets presents i el seu passat com a membre del Fbi, on treballava de prolifer. . Anne Holt va néixer a Larvik (Noruega). Després de llicenciar-se en la facultat de Dret de la Universitat d'Oslo, va treballar com a editora i presentadora d'informatius a la televisió noruega. Més tard va ingressar al cos de policia com a consultora, treball que va abandonar per dedicar-se a l'advocacia. Anys més tard, es convertiria en ministra de Justícia del seu país.

Holt va debutar com a escriptora de novel.la negra el 1993, arribant aviat gran notorietat. Després de les set novel.les d'èxit internacional protagonitzades per Hanne Wilhelmsen, Anne Holt crea al superintendent Ingvar Stube i a una ex-prolífer del FBI Inger Johan Vik. La primera novel-la en la qual són protagonistes és "CÀSTIG" i la segona "CREPUSCUL A OSLO".

Les dues novel-les destaquen per la seva capacitat de sorprendre i per la manera de ser dels seus personatges, el policia és un exemple de persona decent e integra, entregat a la seva feina i a la seva familia actual i que arrossega una traumatica expèriencia familiar anterior. Ella tambè te les seves històries pasades i presents . El matrimoni te un nadó i una filla d'una relació anterior de Inger Johan, una nena que te una lleugera deficiència mental i lluiten amb els problemes diaris familiars i humans que tenim la gent "normal"...

Això és una de les coses que més m'han agradat del llibre a part de l'investigació dels assassinats.

A l'hora d'escriure, Holt, que més que escriptora es considera «narradora d'històries», reconeix que ha estat influïda per la seva experiència com a policia.

A través de la literatura vol reflexionar sobre la societat i qüestiona l'efecta de la perdua de valors humans,

Anne Holt amb el temps s'ha convertit en un referent del gènere negra(a Alemanya i els països nòrdics s'han venut més de quatre milions d'exemplars de la seva obra).

FRANCISCO GONZALEZ LEDESMA

Per coneixer una mica més al pare d'en Méndez, una entrevista que li van fer a El Periodico el 2/9/2009.
"Era un especialista en saber donde caerian las bombas". Premiado muchas veces y reconocido mundialmente, ha hecho realidad el axioma que dice «pinta tu pueblo y pintarás el mundo».
Francisco González Ledesma, Paco para los amigos, es una reserva de memoria viviente, un verdadero testigo de su tiempo.
Nació en Poble Sec, barrio que lo vio pasar hambre, le enseñó a amar, y le grabó hasta el hueso que hay principios que no se negocian.
Todo eso se refleja en su historia como periodista, y en la larga lista de novelas con las que siempre, de una u otra manera, estaba volviendo al barrio del que nunca termina de irse.
 --Usted es novelista y sabe que una historia tiene que comenzar con gancho para retener a los lectores: cuéntenos un recuerdo infantil imborrable. --La guerra civil, que tuve que vivir desde los ocho hasta los once años. Puedo decir, y no es chiste, que soy un especialista en saber dónde van a caer las bombas, por el pitido. Vivíamos al lado de las tres chimeneas, y los bombarderos se empeñaban en destruirlas y dejar sin luz a Barcelona. Mi madre, que era modista de pobres, mi padre, que trabajaba de peón de almacén, duro y cobrando muy poco, y yo nos hicimos grandes conocedores de esas bombas que caían cada dos por tres.
 --Poble Sec tenía fama de ser un barrio rojo. ¿Se exagera mucho? --Nada, era una fortaleza roja, con obreros dispuestos, aún durante el franquismo, a declarar la república a cada rato. Para mí fue la escuela que marcó mi vida y me enseñó lo que era la dignidad de los trabajadores. A los diez años, me acuerdo, ayudaba llevando sacos terreros al refugio antiaéreo. Allí podía ver a esos hombres, humildes, besar a su mujer, despedirse de sus hijos y ponerse el fusil al hombro para marchar al frente. Estábamos convencidos de que podíamos cambiar el mundo, y que valía la pena hacerlo.
 --¿Podía ir a la escuela? --Iba a la escuela del ayuntamiento, una escuela de calidad republicana. Allí aprendíamos no solo a respetar a los mayores, a los ancianos, también que un animal o una flor, la naturaleza, debe ser tratada con respeto. Eso sí, nada, nada nos quitaba el hambre.
--Mucha hambre. --Mucha, hasta enfermarse. A mí me salvó una tía de Zaragoza, cuando me puse tuberculoso. La tía Victoria era modista de ricos, de militares y generales franquistas; con ella pude comer todos los días y me mandó al colegio de los hermanos Corazonistas, que eran buena gente. --Tendría que rezar todos los días. --Ahí estaba el problema. (Sonríe) Yo era un pequeño rojo que no sabía ninguna oración, así que tuve que disimular y aprender rápido. Más tarde, cuando estaba en otro colegio religioso de Barcelona, recuerdo que nos informaron, felices, del fusilamiento de Companys, diciendo que había sido por “mal español y mal catalán”. No era fácil la vida de un niño en ese tiempo, era un mundo que no me gustaba nada. La lectura me ayudaba a soportarlo.
 --¿En los libros encontraba el mundo que le gustaba? --Los libros me salvaron, me protegieron de tanta miseria. Un tío que era periodista tenía muchos libros bajo la cama y me dejaba leerlos. Había de todo. Novelas, cuentos, historias picarescas, de todo, y yo me los comía.
 --¿Por esa necesidad de crear otro mundo llegó a la escritura? --Sí, creo que esa fue la razón para que escribiera. Pero antes me hice abogado. Un abogado que ganaba dinero, pero que era muy infeliz. No me dejaba indiferente que condenaran a un infeliz con hambre, y soltaran al gran estafador que podía pagarse un abogado. Por eso, un día, me puse a estudiar Periodismo.
 --Renegó del abogado y se hizo periodista. --Dejé atrás el abogado rico para ser un periodista pobre. Fue la mejor decisión de mi vida. Primero estuve en El Correo Catalán, y luego en La Vanguardia. Con mucha suerte, porque los dos directores nos permitían hurtarle el cuerpo a la censura, y los lectores de aquellos tiempos eran maestros en el arte de leer entre líneas. Además, de vez en cuando, algo que uno escribe cambia un poco la realidad, y uno se siente como el cielo (ríe) ¡Y además nos pagan por hacerlo
! --Usted tiene un personaje, el comisario Méndez, muy del Barrio Chino, muy del Paral.lel, escéptico, que cree más en la ley de la calle que en las de los tribunales. ¿Cómo se hizo amigo de Méndez? --No hubo premeditación, me lo encontré un día en Expediente Barcelona, editada en los años 80. Fue la primera en la que era personaje, y se me quedó como protagonista en ya no sé si son 12 o 14 novelas.
 --Desde la primera hasta la más reciente Méndez ha sufrido muchos cambios, pero sigue fiel a su gente. --Es como todos los policías de cierta edad. Comenzó con métodos franquistas y luego se fue volviendo democrático. Pero sus ideas de lo bueno y de lo malo le vienen del barrio, de niño. Su código es libertad, justicia y piedad. Siempre es comprensivo con el descarriado, pero no perdona ni a los que matan a un niño ni a los que violan a una mujer. Es un marginal dentro de la policía porque cree sobre todo en la ley de la calle. A Méndez no lo gusta lo que hoy ve. Antes, las putas tenían familia, hijos, en el barrio. Ahora, con las mafias, solo se ven pobres chicas, esclavas sexuales, que vaya a saber cuánto maltrato sufren
.--Méndez y usted tal vez fueron juntos a viejo teatro El Molino. --Me hubiera gustado, pero fuimos cada uno por su lado. Recuerdo que íbamos a los 18 y pedíamos el “champán de la casa”, que no era más que gaseosa, y nos reíamos con los chistes y las canciones que tenían doble sentido. También iban viejitos muy mayores, a mirar las piernas de las chicas, pero decían que iban “por la música”.
 --Hoy, ¿cómo ve a su barrio? --Distinto, y no digo que sea malo o sea bueno, pero es distinto; ya no sé si es mi barrio.
 FONT: EL PERIODICO 2/9/2009

SETEMBRE 2009

EL COLOR DEL CODONY

El codony és un fruit que ha inspirat poetes i pintors de totes les tradicions.¨És poderós, elegant i sobri, té un color daurat preciós, i destaca per la seva intensa fragància. El podeu fer servir per a perfumar habitacions i armaris. És curiós que d'un fruit de gust tant aspre se'n facin aliments tant deliciosos com el codonyat, la compota, la gelatina o l'allioli. Sembla que els codonys van ser cultivats abans que les poomes, entre 200 i 100 anys abans de Crist. La tardor és l'època de la seva recolec-ció, però el seu gust el podem sentir fins ben entrat el mes de febrer.

FONT: ALMANAC DEL CORDILL

FOTO: GOOGLE IMATGES