RUBIANES

Article d'Andreu Buenafuente: 'L’home lliure'• L’empremta que deixa en tots nosaltres sempre estarà present Tal com està el món en aquests moments (fet una merda), no ens podem permetre que Pepe Rubianes hagi marxat. Però haurem de fer-nos a la maleïda idea de la seva desaparició perquè la vida és un mal guió en què, al final, et mors. Tots els que estimem i seguim Rubianes estem desorientats, tristos, i ens resistim a parlar en passat. Personalment, pensaré que se n’ha anat a un dels seus innombrables viatges –possiblement l’Àfrica– i que quan torni ens menjarem un arrosset a la seva Barceloneta i després farem una volta i em preguntarà si tinc nòvia i si encara tinc programa. Recordaré tota la vida una passejada nocturna de més de dues hores («semblem maricons, nene») en què vaig aprendre més que en quatre anys de carrera que, per una altra banda, no tinc. No vull pensar en un Rubianes absent, perquè l’empremta que ha deixat en tots nosaltres és de tal ­dimensió que sempre, repeteixo, sempre, estarà present en la nostra vida, en els nostres records, en el meu ofici, en alguns dels meus ­gestos, en uns quants cabrejos contra els intransigents de torn i en mil detalls que hi són o aniran apa­reixent. Pepe era, sobretot, un home lliure. El més lliure que he conegut. Pensava i deia el que li donava la gana. Va viure la postguerra i la democràcia, era culte i sensible, així que veia venir els gilipolles de torn una hora abans. Tot això, barrejat amb la seva pròpia vida i una observació àcida i crítica del món, era la matèria de la qual estava fet el seu teatre: genialment autobiogràfic. Tenia uns quants amics i milers de seguidors. Als del primer grup ens cuidava com un germà gran. Als del segon grup els donava el millor. El seu somriure de jòquer, les seves pujades de to, la seva afilada punteria contra els fatxes i les impostures d’una societat massa ­preocupada pel què diran. A Pepe li importava un rave el que diguessin, perquè quan la gent deia tonte­ries, ell ja no hi era. «Quan no parlo jo m’avorreixo», solia fer broma. Tenia raó i tenia motius. El primer que he pensat és que s’ha de dignificar la seva memòria. Ja n’hi ha prou de l’assumpte de TV-3 i la seva crítica a la unitat d’Espanya. El que resumeixi la seva carrera amb aquest episodi és un simplista. A més, Pepe va reconèixer la seva sortida de to però va dir el que molts pensem: que ja està bé que donin lliçons els més sospitosos del poble. Que la gent és lliure per pensar, sentir, riure, follar, beure, fumar i tornar a començar si vol. Que els valors d’un mateix es demostren en privat i que, al final, només queden els bons moments. Pepe, amb la seva herència de rialles, ens ha fet milionaris. No són diners. És millor. Es tracta de la comèdia en estat pur que avui aco­miada el mestre. Esperem estar a la teva altura, Pepe. I truca quan arribis, deixa de fumar i guarda’m un seient al teu costat. Jo vull veure el judici final amb tu, partint-me el cul. FONT: EL PERIODICO