PASTÍS DE XOCOLATA GUINESS

PASTÍS DE XOCOLATA GUINESS

Avui un pastís sorprenent per un dels ingredients, però des que el vaig veure al blog de Trotamundos que tenia en ment de fer-ho en una ocasió especial i que millor que donar-li una sorpresa al meu fill en el seu aniversari i fer-li el Pastís de Xocolata Guiness, que per a ell és la millor cervesa del món...


El blog de Trotamundos te unes receptes delicioses i unes fotos fantàstiques:
http://delicatessen-world.blogspot.com/2009/02/tarta-de-chocolate-guinness-guinness.html

Les meves fotos no li fan justícia, però és un pastís sucós i suau com pocs. És una bomba calòrica per la cantitat de mantega que porta, però un dia és un dia.


Ingredients:
-250 Ml cervesa negra Guinness
-250 Gr. mantega
-75 Gr. cacau en pols (vaig utilitzar Valor)
-400 Gr. sucre
-140 Ml. de nata líquida per muntar
-2 Ous
-1 cullaradeta de vainilla líquida (jo no tenia i he posat un sobre de sucre vainilla)
-250 Gr. farina per rebosteria
-2 '5 cullaradetes de bicarbonat (jo li he posat un sobre de llevat Royal)

Per al frosting
-300 Gr. formatge tipus philadelpia
-150 Gr. sucre glas
-360 Ml. nata líquida per muntar

PREPARACIÓ:
Posem en una olla la cervesa a escalfar a foc mig, sense que arribi a bullir, quan estigui calenta hi afegim la mantega tallada a trossos i ho anem movent fins que la mantega es fongui completament, el retirem del foc i ho reservem.


En un bol posem el cacau, el sucre, la farina i el bicarbonat i ho barregem fins que quedin ben lligats tots els ingredients i d'un color uniforme.


En un altre bol, posem la nata líquida, els ous i la vainilla líquida i ho barregem, amb un batedor manual, fins que ens quedi una mescla uniforme, a continuació afegim el contingut de l'olla, la cervesa amb la mantega, i ho barregem novament fins a integrar-ho bé.


Un cop tenim la barreja líquida acabada la hi anem incorporant als ingredients secs i amb unes barnilles ho barregem energicamente fins a aconseguir una massa uniforme i sense grumolls, quedarà bastant líquida, no us espanteu és així, després solidifica i mostra una textura sucosa i humida magnifica.


Passem la massa a un motlle engreixat i ho introduïm al forn, prèviament preescalfat a 180 º, durant 50 minuts aproximadament o fins que el punxem i veiem que surt net.
Un cop transcorregut el temps, el traiem i el deixem refredar en el motlle, per desprès passar-lo al plat on l’ anem a presentar.


Mentre preparem el frosting, barregem el formatge i el sucre, a la th o amb qualsevol batedor elèctric, fins a aconseguir una crema suau, després li afegirem la nata que prèviament haurem muntat i ho barregem amb moviments suaus fins que estiguin ben integrats tots dos ingredients, aconseguirem una crema lleugerament untuosa que posarem sobre a pastís ja fred.


He seguit la recepta de Food Cook exacta i ha sortit perfecte.
Ens ha agradat molt, té un gust molt suau i el contrast fosc del bescuit amb el blanc de la crema el fa molt apetitós.
L'explicació és llarga, però es molt senzill de fer.

COMPRES...

Preparant el Nadal, tarda de compres per omplir el rebost: a Renobell, farina de força, d'espelta, integral de sègol, semolina, dàtils, pinyons, pebre vermell de la Vera i unes castanyes gallegues. A la Negra i criminal, una mica de lectura ...

http://www.jrenobell.es/
http://www.negraycriminal.com/index.php?view=

NOVEMBRE 2009

Frederic Soler i Hubert - Viquipèdia

"La Pàtria!, saps on la trobes,si l'examines amb calma?

A l'Univers hi ha un regne;

dins el regne, una comarca;

dins la comarca, un poble;

a dins d'un poble, una casa;

a dins de la casa, una llar i en torn la llar, la gent juntada"

Frederic Soler "Pitarra"

Font: Almanac del Cordill

EMPANADA DE ZORZA

Buenasssssssss, per fi de tornada després d'uns dies d'absència per una inoportuna grip que m'ha tingut fora de circul-lació....

“Sabrosa poesía la de la empanada… que de siempre ha sido como una dama sencilla, informal, alegre, festera, presente en cualquier romería… soltera de siempre pero casadera con todo dejandonos sus puertas abiertas a la innovación culinaria… y dama de compañía para casa, campo, playa o donde quiera que uno vaya”. Font: empanadagallega.fiestras

A Galícia la "Empanada" s'elabora amb molt farcits. La massa es diferencia en el tipus de líquid emprat (aigua, llet, vi, cervesa ...), en el tipus de greix afegit (oli, mantega, mantega ...) o la classe de farina utilitzada (blat, blat de moro, sègol). ..
No entenc perquè quina raó fora de Galícia, quan es parla d"Empanada gallega", és empanada de tonyina, i no, hi ha farcits per a tots els gustos: de carn, de peix, de marisc, de verdures, dolços, ... N'hi ha de festa i n'hi ha d'aprofitament, fetes per exemple amb la carn del brou. És un plat únic molt complet.
Avui una recepta molt popular a Galícia, una empanada de carn, de Zorza, que és carn adobada de porc, la picada que es feia quan havia matança per fer els xoriços. La zorza també es pot menjar fregida com a tapa, en broquetes, és un plat molt típic i molt senzill.
Aqui la meva Empanada, és molt fàcil.

EMPANADA DE ZORZA

Ingredients massa:
-400 kg. de farina + o -
-25 grs. de llevat de fleca o un sobre de llevat sec
-200 g d'aigua tèbia
-50 gr d'oli d'oliva
-½ culleradeta de pebre vermell dolç
-Sal 10gr
Ingredients zorza:
-½ kg. de llom o carn magra de porc tallada a daus petits
-2 cullerades de pebre vermell dolç
-½ cullerada de pebre vermell picant
-2 cullerades d'orenga
-4 grans d'all
-1 raig d'aigua
-Sal

RECEPTA

ZORZA: En un recipient de vidre o fang posar la carn i afegir tots els ingredients, els alls picats, els pebre vermell i el orenga, deixant reposar a la nevera 24 hores com a mínim. Transcorregut aquest temps, fregir la barreja en una mica d'oli, sense passar-la massa ja que acabarà de fer-se en el forn.
MASSA
Thermomix
Abocar els líquids i la sal, programar 1 minut, temperatura 40 º, velocitat 2.
Afegir el llevat i la farina, pastar 1 m. v. espiga.
Retirar del vas
Panificadora
Posar els líquids primer, la farina i el llevat. Programa massa o massa pujada. Retirar
Tradicional
Desfer a l'aigua tèbia el llevat. Reservar.
En un bol gran tirar la farina, la sal, l'oli i l'aigua amb el llevat.
Barrejar amb una espàtula, i després pasturar fins a tenir una massa llisa i fàcil d'utilitzar ..
MUNTATGE: Dividir la massa en dos trossos i estendre un d'ells en una plata de forn coberta amb paper de forn. (Així evitem enfarinar i greixar un motlle)
Sobre aquesta base col.locar la zorza escorreguda de l'oli. Cobrir amb l'altre tros de massa, segellar per les vores fent com un cordó i fer un forat al centre a manera de xemeneia.
COCCIÓ
Enfornar a 200 º C aproximadament 40 minuts.

- Vigilar bé l'empanada a partir dels 20 minuts de cocció. Cada forn és un món.
- Molt important la "xemeneia" perquè surti el vapor. Jo faig un rotllet amb paper de plata.
-Escorre molt bé la carn després de passar-la per la paella.
-Es pot afegir al farciment una mica de ceba fregida, que estigui cuita però no daurada. Això ajuda que el farçit sigui més sucós.
- Quan esta cuita, al moment de treure del forn i en calent, es poden donar unes pinzellades amb oli cru.
-A mi m'agrada més pintar-la amb un ou abans de coure, queda més brillant.
- La millor forma de reescalfar una empanada, sigui sencera o en trossos: escalfar el forn a la seva màxima temperatura, quan l'hagi assolit, apagar-lo, posar l'empanada a altura mitjana directament sobre la reixeta del forn i deixar-la així escalfar uns 4-5 minuts .

OLOR DE COLÒNIA

Un gran incendi trenca la monotonia de la Colònia. Els magatzems cremen pels quatre costats. El fum ho empudega tot. La sirena sona sense parar, tothom és al carrer. La lluita per salvar la fàbrica és desesperada. Per fi una veu crida: ja no hi queda ningú! Es dóna per apagat el foc, i amos i treballadors van a l'església en acció de gràcies. Realment no hi quedava ningú? Atrapat, atrapat queda el lector fins a l'última pàgina d'aquesta novel•la, punyent com la vida dels seus protagonistes, amb un final sorprenent i sense concessions.
Olor de Colònia evoca la vida d'una colònia tèxtil i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. Néixer, viure, reproduir-se i morir entre les parets d'una fàbrica. Una gran fàbrica que va més enllà dels llocs de treball, que és també l'escola per als fills, l'església, les botigues i les cases per viure-hi.
Sílvia Alcàntara (Puig-Reig, 1994) A mitjans dels anys seixanta es trasllada a Terrassa on viu actualment. Com molta gent de la seva generació, fins que no s'acaba la dictadura no pot estudiar la seva llengua, i quan ho aconsegueix, se li obre un món que no havia pogut ni imaginar. Es posa a escriure i encara no ha parat. A principis dels anys noranta, obren una escola a Barcelona, l'Aula de lletres, on ensenyen tècniques d'escriptura literària; és de les primeres a apuntar-s'hi. Després, a l'Ateneu Barcelonès completarà l'aprenentatge. Ha guanyat alguns premis de contes breus. Olor de Colònia és la seva primera novel•la
FONT: EDICIONS 1984


Una novel-la que t’atrapa fins a l'última pàgina i que te un final sorprenent. Descriu com era la vida en una colònia tèxtil durant el franquisme i fa un retrat de l’evolució de la societat molt real. La Sílvia Alcàntara, recrea el món tancat de la colònia, un món jerarquic i de relacions de poder: els senyors, el director, el mossèn, les monges i sobretot, la classe obrera que viu a cop de sirena. M’agradat molt com l’autora explica els sentiments, les reaccions, com transmet l’opressió, les mentides, els perjudicis, els convencionalismes, les submissions, la manca de perspectives i la desesperança de molts del protagonistes. Els personatges trobo que estan molt ben retratats.
Una novelassa!

LES VACANCES

Si clickeu a l'imatge ho podreu veure més gran.

Unes fotos de les vacances: podeu veure que hi va haver relaxació i descans, visites i bons, bonissimos aliments ...
Hem estat a Màlaga, descobrint una província desconeguda per a nosaltres. Amb una temperatura ideal, hem alternat el descans amb visites molt interessants, com sempre escapant del circuit turístic. Anant al nostre aire, intentant conèixer una terra diferent i amb una passat cultural amb múltiples influències.
I per suposat també hem conegut una gastronomia fantastica basada sobretot en la qualitat dels productes.

ROSEANNA

Roseanna comença una tarda de juliol, quan el cos d'una jove és tret del llac Vättern, a Suècia. Tres mesos després, tot el que sap l'inspector Martin Beck és que el nom de la noia es Roseanna, que va venir de Lincoln, Nebraska, i que va poder ser estrangulada per qualsevol de les vuitanta-cinc persones que viatjaven amb ella en vaixell.
El personatge de l'inspector Martin Beck gaudeix del reconeixement dels seus lectors i crítics i ha estat font d'inspiració Henning Mankell com ell mateix ha reconegut.
Traduïda a trenta-cinc llengües, s'han venut més de deu milions d'exemplars a tot el món.

Roseanna és un llibre del gènere policíac i de novel.la negra escrit pel matrimoni Maj Sjöwall i Per Wahloo l'any 1965.
La novel-la tracta del procés d'investigació d'un assassinat per part de l'inspector Martin Beck, que seria el protagonista de diverses novel-les més, donant lloc a una sèrie que és una referència en el gènere de la novel-la policíaca.
El pas del temps es nota bàsicament en els mètodes usats en la investigació. Per exemple durant un seguiment, els policies s'han de parar per trucar des d'una cabina de telèfons a la central o el difícil i minuciós que era abans el treball policial, mirant una a una, amb lupa, fotografies.
Ara, moltes de les coses en les que a la novel-la es trigaven dies, es resolen ràpidament, (tenim mòbils, tenim ordinadors ....) no s'ha d'esperar que arribi el correu d'Amèrica i obtenir així unes fotografies en les quals surt Roseanna .

M'ha agradat, l'havia llegit fa molts anys i he aprofitat les vacances per tornar a llegir-la. És una novel.la que aconsegueix atraparte i malgrat els seus anys no ha quedat desfasada. Els personatges, la relació entre ells, els motius de l'assassinat són els mateixos que trobem en les novel-les actuals. Els autors van crear un personatge real, un policia normal que cau malalt, que es queixa , que esta preocupat per la seva vida familiar ... És un tipus treballador que segueix totes les pistes, que no deixa cap cap per lligar.
Es llegeix bé, no és una novel ràpida, és més aviat lenta, no és d'aquelles que estan passant coses contínuament.

Quan es llegeix Roseanna es descobreixen molts dels temes que posteriorment desenvoluparia Mankell a la sèrie de Wallander: sobretot, el protagonista que te una vida personal normal i corrent, i una Suècia que no és tan perfecta com crèiem.

L'HOME INQUIET

El 9 d'Octubre es va posar a la venda la nova entrega i la última de la sèrie policíaca protagonitzada per l'inspector Wallander: L'HOME INQUIET.
Serà la desena ocasió en què Mankell s'acosta a la figura de l'inspector
Aquesta sèrie de novel.les va començar l'any 1991. Kurt Wallander, és un inspector de policia en una petita localitat del sud de Suècia (Ystad)

En aquesta ocasió, Wallander ha aconseguit realitzar el seu somni de viure en una casa de camp i tenir un gos. La seva filla Linda l'ha convertit en avi. No obstant això, la tranquil.litat es veurà truncada per la desaparició del sogre de la seva filla, un oficial d'alt rang de la Marina sueca, Hakan Von Enke.

Encara que la investigació la porta a terme la policia d'Estocolm, Wallander no pot evitar implicar-se, sobretot arran d'una segona misteriosa desaparició. Tot apunta a grups d'extrema dreta dins del mateix si de la Marina ia l'època de la guerra freda, quan diversos submarins soviètics van ser acusats de violar territori suec.

Serà investigant, quan l'inspector es doni compte de que està a punt de descobrir un gran secret que abastaria tota la història de Suècia des de la Segona Guerra Mundial.

Aquesta novel-la de gairebé 600 pàgines, part de fets històrics: de 1982-1983, durant el govern del primer ministre Olof Palme.
Mankell utilitza cada llibre per explicar que està passant a Suècia, parla de l'emigració, de màfies, de racisme, de problemes socials i econòmics. Va ser el primer a descobrir les misèries d'una societat, la sueca, en aparença perfecta.
I el tema de les novel.la ve relacionada amb la biografia del protagonista Kurt Wallander: els seus estats d'ànim, la seva salut (té diabetis) i les seves relacions personals.
Amb L’HOME INQUIET es tanca un cicle i per mi tan important com la trama trobo que és el punt de vista del protagonista, una persona de seixanta anys que comença a sentir-se molt gran. Wallander afronta la investigació amb una salut que li passa factura: diabetis mal acurada, sobrepès, algun problema amb la beguda i amb uns descuits que li fan témer a la vellesa i l’ajuden a prendre consciència de les seves limitacions.

En paraules de Henning Mankell, Wallander s'ha fet tan popular perquè és una persona real, que canvia amb el temps

OCTUBRE 2009

"La FIGA, quan és madura, per ella mateixa cau"

Aquesta frase feta es pot passar a qualsevol aspecte de la vida.

Fa referència a la paciència.

Que les coses que han de ser, seran, de segur.

Font: ALMANAC DEL CORDILL

TANCAT PER VACANCES

El Racó del Cuscús baixa la persiana i tanca per uns dies.
Per fi uns dies de vacances i de relax total: bona companyia, molta lectura, molta musica i bons aliments. Espero tornar amb les piles força carregades...
Fins la tornada!!!!

PIZZAS

PIZZA D'ALBERGÍNIA I FORMATGE DE CABRA

Tomàquet, albergínia a rodanxes passada abans per la planxa, bacó a daus, mozzarella, formatge de cabra fresc a rodanxes i orenga ..

PIZZA DE FRANKFURT

Tomàquet, ceba sofregida,pebrot verd sofregit, Frankfurt a rodanxes,daus de formatge feta, mozzarella i orenga.

MASSA PER PIZZA

200 gr d'aigua

50 gr d'oli

1 culleradeta de sal

25 g de llevat fresc o un sobre de llevat seca

400 g de farina + o -

Thermomix

Abocar els líquids i la sal, programar 1 minut, temperatura 40 º, velocitat 2.

Afegir el llevat i la farina, pastar 1 m. v. espiga.

Retirar del vas i estendre-sobre la safata del forn greixada amb oli o sobre paper de forn.

Panificadora

Posar els líquids primer, la farina i el llevat. Programa massa o massa pujada.

Tradicional

Desfer a l'aigua tèbia el llevat. Reservar.

En un bol gran tirar la farina, la sal, l'oli i l'aigua amb el llevat.

Barrejar amb una espàtula, i després pastar fins a tenir una massa llisa i fàcil d'utilitzar. . Estendre-sobre la safata del forn greixada amb oli o sobre paper de forn.

Estirar la massa amb les mans fins que quedi molt fina.

Posar els ingredients elegits, deixar reposar 30 min. (No és indispensable)

Introduir en el forn preescalfat a 250 º, baixar a 220 º i enfornar 15 o 20 min.

Aquesta és la recepta del llibre bàsic de la Thermomix.

Les mateixes quantitats van bé a la panificadora i a mà.

Es pot utilitzar immediatament, surt força bé.

A mi m'agrada més deixar-la reposar una mica, fins i tot fer-la d'un dia per l'altre.

Podem guardar-la en una bossa de plàstic tancada a la nevera 24 hores i aixi no se seca la masssa.

També la utilitzo per fer una focaccia, deixant la massa més gruixuda i regant per sobre amb un bon oli d'oliva, una mica de romaní i sal en escates tipus Maldon. No és la recepta autèntica però que et treu de més d'un mal pas quan no hi ha temps de fer la de "veritat" ...

Per estendra-la, si ens untem les mans amb oli podrem treballar millor la massa.

És una massa fàcil de treballar, amb aquestes quantitats surten dues pizzes grans.

Es divideix la massa en dues parts i es posa a la safata greixada, anem estirant cap als costats fins que cobrim tota la safata. Tambè podem posar paper de forn i no cal greixar-lo-

Si volem una pizza tipus "americà" deixem la massa més grossa.

AURORA BOREAL, Asa Larsson

Aquesta novel va ser publicada a Suècia el 2003 i aquí el maig del 2009 per la qual cosa és anterior al fenomen "Stieg Larsson" (sembla que Larsson és a Suècia com aquí Perez o Garcia ...)

L'autor de Milleniumm, va explicar que se la va haver de llegir d'una tirada sense poder-se aturar fins que el va acabar.( no se si això és cert ho és una estrategia dels editors per vendre més)

Aurora Boreal va obtenir el Premi de l'Associació d'Escriptors Suecs de Novela Negra a la Millor Primera Novela.
Va tenir tant d'èxit que ràpidament va ser portada al cinema. Ha estat traduïda a setze idiomes i només a Suècia ha venut més d'un milió d'exemplars.

L'autora, Asa Larsson (amb una boleta a sobre l'A que no he pogut posar...)va néixer a Kiruna, lloc on transcorre la novel.la,va estudiar dret i va exercir d'advocat igual que el seu personatge Rebecka Martinsson, abans de dedicar-se només a la literatura.

És una novel.la molt ben escrita, podria dir que és una "clàssica novel.la negra" sinó fos perquè els personatges principals són protagonistes femenins, amb una trama que atrapa des de la primera pàgina.

En l'argument hi ha de tot: negocis bruts, amors incestuosos, sectes religioses, odis,vergonyas familiars, política però tot està molt ben resolt.

Es un llibre que m'ha sabut a poc per l'addicció que crea des del principi, és la novel.la que he llegit més ràpid aquest any i sobretot ha sigut un llibre molt fresquet... http://es.wikipedia.org/wiki/Kiruna

En una església de Kiruna ha aparegut el cadàver mutilat del predicador més famós de Suècia, Viktor Strandgaar.La seva germana, que ha trobat el cos, es converteix en principal sospitosa. Sense saber a qui recórrer, demana ajuda a una amiga de la joventut, Rebecka Martinsson, que ara viu a la capital. Aquesta retorna al poble decidida a ajudar a la seva antiga companya.

Sens dubte, les condicions de vida a Kiruna dificultaran la seva investigació, ja que es troba al nord, sumida en la llarga nit polar, i els seus veïns no col.laboraran massa.

Només una singular i capaç policia embarassada, Anna Maria Mella, li prestarà la seva ajuda.

A poc a poc, aniran descobrint que en aquell pacífic poble no tot és el que sembla
FONT: Seix Barral

PAIN DE CAMPAGNE A LA PANIFICADORA

He adaptat la recepta del Pain de Campagne de la SU de «Webos-Fritos" a la panificadora. http://webos-fritos.blogspot.com/2009/03/mi-pan-x-pain-de-campagne.html

És un pa que es fa amb un pre-ferment i això fa que tingui un gust més accentuat i es conservi fresc durant més temps.

Ingredients Pre-ferment

-2oo gr de farina blanca de força

-50 gr de farina de sègol integral

-5 gr de llevat fresc

-5 gr de sal

-160 gr d'aigua a temperatura ambient

Ingredients per al pa

-500 gr de farina de blanca de força

-100 gr de farina de sègol integral

-5 gr de llevat fresc

-15 gr de sal

-380 gr d'aigua

PREPARACIÓ

Fem el pre-ferment, programa massa. Jo faig una bola, la poso en una bossa de plàstic de congelar i ben tancada la guardo a la nevera fins el dia següent.

Posem els ingredients a la cubeta en l'ordre habitual: primer els líquids, després les farines i per últim el llevat.Triem el programa, (jo integral, pes: 1000 gr, daurat: mitjà)

Quan s'ha barrejat tot bé, afegim el preferment i vigilem que la massa tingui la textura adequada.

En acabar el programa, el traiem de la cubeta i ho posem a refredar en una reixeta.

NOTES

És un pa amb una molla bastant humida i amb un gust de pa rústic boníssim.

Els ingredients han d'estar tots a la mateixa temperatura.

Una cosa molt important, depèn de la farina potser necessitem més aigua, hi han farines que absorbeixen més que d'altres. Si necessitem més anirem afegint a cullerades fins que veiem que la massa és l'adequada.

El mateix si veiem que la massa té una textura massa enganxosa necessitarem més farina, farem el mateix, afegir-la a cullerades fins que tingui la textura adequada.

La farina integral necessita més aigua que la farina blanca.

Si posem més llevat pujarà més, però en refredar s'enfonsarà per el mig.

No tallar el pa mai quan encara està calent, és molt important deixar-lo refredar en una reixeta. Si fem servir un ganivet elèctric podrem fer llesques gairebé perfectes ....

La millor manera de conservar-lo és en una bossa de roba per al pa, sinó embolicat en un drap de lli o de cotó.

Es pot congelar tallat en llesques, en una bossa de plàstic per a congelats ben tancada. Només cal agafar les llesques que necessitem i posar-les uns minuts a la torradora i tindrem pa acabat de fer.

Una cosa que no m'agrada res quan faig un pa a la màquina són els "forats" que deixen les pales de pastar. Per evitar-ho, un truquet: controlar els temps de pastat i treure-les abans de l'últim llevat o abans de la cocció, així queda un pa perfecte.

ROTLLETS DE LLOMILLO

Rotllets de Llomillo


-Filets de llomillo tallat com llibrets molt fins
-una o dues patates bullides sense pell
-unes olives farcides tallades petites
-una mica de ceba tallada petita sofregida
-pernil serrà tallat a tiretes
-un ou batut
-una mica de formatge ratllat
-pa ratllat, ous, oli d'oliva per fregir

Es fa un puré amb les patates, en un bol les barregem amb la ceba, el pernil, el formatge ratllat i un ou batut.
Estirem els llibrets i els omplim amb el pure, fem uns rotllos i els passem per ou i pa ratllat.
Els fregim en oli calent i els posem sobre paper absorbent.


És un plat molt senzill i que agrada molt als nens i els no tan nens ...
Si ens costa que mantinguin la forma podem tancar-los amb escuradents.
Els he acompanyat amb una amanida amb enciam i poma.
No és un plat per a congelar com per exemple els llibrets de pernil i formatge, la patata no congela bé
Les cantitats son a ull.Depèn dels rotllets que fem

CASSOLA D'ARRÒS DE PASTOR

-un bol de sofregit de ceba i tomàquet
-uns trossos de pit i falda de xai

-arròs: una tassa de cafè per persona (jo vaig posar tres)

-doble d'aigua que d'arròs, reservar per si necessitem més

-oli, sal i pebre

Es fregeixen en una mica d’oli els trossos de carn, afegim el sofregit i ho deixem uns minuts. Afegim l'arròs i li donem unes voltes.

Tirem l'aigua calenta i deixem fins que es faci l'arròs (20 min)

No ha de quedar sec.

Jo he utilitzat arròs bomba, necessita una mica més de líquid i més cocció.

Si en comptes d'aigua s'utilitza brou doncs molt millor.

Si agrada es pot fer més caldós.

I de postre: Mató amb mel

CREPUSCULO EN OSLO, ANNE HOLT

A Crepuscle a Oslo, Yngvar Stubo i Inger Johanne acaben de ser pares quan una sèrie d'assassinats porta a Stube de tornada a la feina i obliga a Inger J a enfrontar-se al seu passat
Tot comença amb la troballa del cadàver d'una estrella dels programes d'entrevistes, Fiona Helle: algú l'ha assassinat a casa, li ha tallat la llengua i l'ha deixat sobre el seu escriptori, com si l'acusés així de mentidera.
Tot apunta a un assassí pervers que escenifica els seus crims.
Stubo es bolca en l'anàlisi meticulós dels detalls que envolten els crims i Inger J pensa en una teoria que agafa força a mesura que traça el perfil del presumpte assassí: la possible connexió entre els fets presents i el seu passat com a membre del Fbi, on treballava de prolifer.

.
Anne Holt va néixer a Larvik (Noruega). Després de llicenciar-se en la facultat de Dret de la Universitat d'Oslo, va treballar com a editora i presentadora d'informatius a la televisió noruega. Més tard va ingressar al cos de policia com a consultora, treball que va abandonar per dedicar-se a l'advocacia. Anys més tard, es convertiria en ministra de Justícia del seu país.

Holt va debutar com a escriptora de novel.la negra el 1993, arribant aviat gran notorietat. Després de les set novel.les d'èxit internacional protagonitzades per Hanne Wilhelmsen, Anne Holt crea al superintendent Ingvar Stube i a una ex-prolífer del FBI Inger Johan Vik.
La primera novel-la en la qual són protagonistes és "CÀSTIG" i la segona "CREPUSCUL A OSLO".

Les dues novel-les destaquen per la seva capacitat de sorprendre i per la manera de ser dels seus personatges, el policia és un exemple de persona decent e integra, entregat a la seva feina i a la seva familia actual i que arrossega una traumatica expèriencia familiar anterior. Ella tambè te les seves històries pasades i presents . El matrimoni te un nadó i una filla d'una relació anterior de Inger Johan, una nena que te una lleugera deficiència mental i lluiten amb els problemes diaris familiars i humans que tenim la gent "normal"...

Això és una de les coses que més m'han agradat del llibre a part de l'investigació dels assassinats.

A l'hora d'escriure, Holt, que més que escriptora es considera «narradora d'històries», reconeix que ha estat influïda per la seva experiència com a policia.

A través de la literatura vol reflexionar sobre la societat i qüestiona l'efecta de la perdua de valors humans,

Anne Holt amb el temps s'ha convertit en un referent del gènere negra(a Alemanya i els països nòrdics s'han venut més de quatre milions d'exemplars de la seva obra).

FRANCISCO GONZALEZ LEDESMA

Per coneixer una mica més al pare d'en Méndez, una entrevista que li van fer a El Periodico el 2/9/2009.
"Era un especialista en saber donde caerian las bombas".
Premiado muchas veces y reconocido mundialmente, ha hecho realidad el axioma que dice «pinta tu pueblo y pintarás el mundo».
Francisco González Ledesma, Paco para los amigos, es una reserva de memoria viviente, un verdadero testigo de su tiempo.
Nació en Poble Sec, barrio que lo vio pasar hambre, le enseñó a amar, y le grabó hasta el hueso que hay principios que no se negocian.
Todo eso se refleja en su historia como periodista, y en la larga lista de novelas con las que siempre, de una u otra manera, estaba volviendo al barrio del que nunca termina de irse.

--Usted es novelista y sabe que una historia tiene que comenzar con gancho para retener a los lectores: cuéntenos un recuerdo infantil imborrable.
--La guerra civil, que tuve que vivir desde los ocho hasta los once años. Puedo decir, y no es chiste, que soy un especialista en saber dónde van a caer las bombas, por el pitido.
Vivíamos al lado de las tres chimeneas, y los bombarderos se empeñaban en destruirlas y dejar sin luz a Barcelona. Mi madre, que era modista de pobres, mi padre, que trabajaba de peón de almacén, duro y cobrando muy poco, y yo nos hicimos grandes conocedores de esas bombas que caían cada dos por tres.
--Poble Sec tenía fama de ser un barrio rojo. ¿Se exagera mucho?
--Nada, era una fortaleza roja, con obreros dispuestos, aún durante el franquismo, a declarar la república a cada rato. Para mí fue la escuela que marcó mi vida y me enseñó lo que era la dignidad de los trabajadores. A los diez años, me acuerdo, ayudaba llevando sacos terreros al refugio antiaéreo. Allí podía ver a esos hombres, humildes, besar a su mujer, despedirse de sus hijos y ponerse el fusil al hombro para marchar al frente. Estábamos convencidos de que podíamos cambiar el mundo, y que valía la pena hacerlo.
--¿Podía ir a la escuela?
--Iba a la escuela del ayuntamiento, una escuela de calidad republicana. Allí aprendíamos no solo a respetar a los mayores, a los ancianos, también que un animal o una flor, la naturaleza, debe ser tratada con respeto. Eso sí, nada, nada nos quitaba el hambre.
--Mucha hambre.
--Mucha, hasta enfermarse. A mí me salvó una tía de Zaragoza, cuando me puse tuberculoso. La tía Victoria era modista de ricos, de militares y generales franquistas; con ella pude comer todos los días y me mandó al colegio de los hermanos Corazonistas, que eran buena gente.
--Tendría que rezar todos los días.
--Ahí estaba el problema. (Sonríe) Yo era un pequeño rojo que no sabía ninguna oración, así que tuve que disimular y aprender rápido. Más tarde, cuando estaba en otro colegio religioso de Barcelona, recuerdo que nos informaron, felices, del fusilamiento de Companys, diciendo que había sido por “mal español y mal catalán”. No era fácil la vida de un niño en ese tiempo, era un mundo que no me gustaba nada. La lectura me ayudaba a soportarlo.
--¿En los libros encontraba el mundo que le gustaba?
--Los libros me salvaron, me protegieron de tanta miseria. Un tío que era periodista tenía muchos libros bajo la cama y me dejaba leerlos. Había de todo. Novelas, cuentos, historias picarescas, de todo, y yo me los comía.
--¿Por esa necesidad de crear otro mundo llegó a la escritura?
--Sí, creo que esa fue la razón para que escribiera. Pero antes me hice abogado. Un abogado que ganaba dinero, pero que era muy infeliz. No me dejaba indiferente que condenaran a un infeliz con hambre, y soltaran al gran estafador que podía pagarse un abogado. Por eso, un día, me puse a estudiar Periodismo.
--Renegó del abogado y se hizo periodista.
--Dejé atrás el abogado rico para ser un periodista pobre. Fue la mejor decisión de mi vida. Primero estuve en El Correo Catalán, y luego en La Vanguardia. Con mucha suerte, porque los dos directores nos permitían hurtarle el cuerpo a la censura, y los lectores de aquellos tiempos eran maestros en el arte de leer entre líneas. Además, de vez en cuando, algo que uno escribe cambia un poco la realidad, y uno se siente como el cielo (ríe) ¡Y además nos pagan por hacerlo!
--Usted tiene un personaje, el comisario Méndez, muy del Barrio Chino, muy del Paral.lel, escéptico, que cree más en la ley de la calle que en las de los tribunales. ¿Cómo se hizo amigo de Méndez?
--No hubo premeditación, me lo encontré un día en Expediente Barcelona, editada en los años 80. Fue la primera en la que era personaje, y se me quedó como protagonista en ya no sé si son 12 o 14 novelas.
--Desde la primera hasta la más reciente Méndez ha sufrido muchos cambios, pero sigue fiel a su gente.
--Es como todos los policías de cierta edad. Comenzó con métodos franquistas y luego se fue volviendo democrático. Pero sus ideas de lo bueno y de lo malo le vienen del barrio, de niño. Su código es libertad, justicia y piedad. Siempre es comprensivo con el descarriado, pero no perdona ni a los que matan a un niño ni a los que violan a una mujer. Es un marginal dentro de la policía porque cree sobre todo en la ley de la calle. A Méndez no lo gusta lo que hoy ve. Antes, las putas tenían familia, hijos, en el barrio. Ahora, con las mafias, solo se ven pobres chicas, esclavas sexuales, que vaya a saber cuánto maltrato sufren
.--Méndez y usted tal vez fueron juntos a viejo teatro El Molino.
--Me hubiera gustado, pero fuimos cada uno por su lado. Recuerdo que íbamos a los 18 y pedíamos el “champán de la casa”, que no era más que gaseosa, y nos reíamos con los chistes y las canciones que tenían doble sentido. También iban viejitos muy mayores, a mirar las piernas de las chicas, pero decían que iban “por la música”.
--Hoy, ¿cómo ve a su barrio?
--Distinto, y no digo que sea malo o sea bueno, pero es distinto; ya no sé si es mi barrio.





FONT: EL PERIODICO 2/9/2009

SETEMBRE 2009

EL COLOR DEL CODONY

El codony és un fruit que ha inspirat poetes i pintors de totes les tradicions.¨És poderós, elegant i sobri, té un color daurat preciós, i destaca per la seva intensa fragància. El podeu fer servir per a perfumar habitacions i armaris. És curiós que d'un fruit de gust tant aspre se'n facin aliments tant deliciosos com el codonyat, la compota, la gelatina o l'allioli. Sembla que els codonys van ser cultivats abans que les poomes, entre 200 i 100 anys abans de Crist. La tardor és l'època de la seva recolec-ció, però el seu gust el podem sentir fins ben entrat el mes de febrer.

FONT: ALMANAC DEL CORDILL

FOTO: GOOGLE IMATGES

SUSHI

Ahir un cuiner "interí" ens va preparar uns makizushi (巻き寿司?) de gambes, salmó i cranc.

Ho va fer amb un kit que va comprar al Makro que porta l'arròs, l'alga nori, el wasabi, els palets i l'estoreta .

Era la primera vegada que els feia i li van quedar realment molt bons.

Segur que repetirem.

SUSHI.

El sushi (鮨,鲊,寿司1 o寿司2) és un plat d'origen japonès a base d'arròs adobat amb vinagre d'arròs, sucre, sal i altres ingredients, incloent peix i marisc.

El nom "sushi" és refereix a la preparació de l'arròs

El sushi es prepara generalment en racions petites, aproximadament de la mida d'un most i pot adoptar diverses formes.

Si es serveixen de peix i l'arròs enrotllats en una fulla d'alga nori se l'anomena maki (rotlle).

INGREDIENTS

Arròs

El sushi es fa amb un arròs blanc i dolç, de gra curt, anomenat arròs japonès.

L'arròs de sushi (sushi-meshi) és en general de la varietat Japonica, amb una consistència que difereix de les classes que es mengen habitualment fora de Japó.

La qualitat més important és la seva textura cremosa i glutinosa.

Nori

Els embolcalls vegetals usades en el makizushi s'anomenen nori (海苔).

És una alga comestible tradicionalment conreada al Japó .

Les fulles de nori gaudeixen d'un gran valor nutritiu. Contenen proteïnes, minerals, especialment iode, i són riques en vitamines A, B1, B2, B6, niacina i vitamina C.

Ajuden a evitar que el colesterol es dipositi a les venes.

Farciment .

Només el peix de mar es fa servir cru en sushi, el peix de riu, que està amb més freqüència contaminat amb paràsits, s'emprea cuit.

Els peixos més utilitzats són la tonyina , el salmó , el bonítol, el pagre, el sorell o peix llimona i el verat .

L'ingredient més apreciat en el sushi és el toro, un tall del ventre de la tonyina.
Condiments
· Sushi-zu: El vinagre d'arròs, al qual se li afegeix sal i sucre ·

.Shōyu (しょうゆ,醤油o正油?): Salsa de soja japonesa. És un condiment imprescindible
· Gari (ガリ?): El gingebre dolç confitat i tallat en làmines s'usa netejar la boca entre dues mossegades de sushi.

Igual que el vinagre d'arròs, el gingebre és un antisèptic natural. Facilita la digestió protegint el sistema immunitari i ajudant al cos a salvaguardar de la grip i els refredats.
· Wasabi (山葵o和佐比?): El wasabi (rave) verd picant, s'utilitza per realçar el gust del sushi. És ric en vitamina C, estimula la producció de saliva i facilita la digestió. Té poderoses propietats antibacterianes i és un antisèptic suau. I pica molttttttttt.....

· Mirin (味醂?): Vi d'arròs sense alcohol que serveix per eliminar el gust de peix.

SOLO UN MUERTO MÁS, de RAMIRO PINILLA

Ramiro Pinilla
Un dels narradors en castellà més destacats del País Basc (Bilbao, 1923 )
L'obra literària de Ramiro Pinilla s'ha anat fent en l'ombra, fora dels circuits comercials i a través de "Libropueblo", una petita editorial fundada pel mateix Pinilla i que només distribueix a Bilbao i a preu de cost.


LA NOVEL-LA
Amb els baguls carregats de llibres que li donaun familiar, el jove Sancho Bordaberri decideix obrir, en plena postguerra al 1945, una modesta llibreria de vell a Getxo.
Compte de seguida amb la complicitat de Koldobike, una dona molt entusiasta .
En el fons, el que vol Sancho és ser escriptor de novel-les policíaques, però mai aconsegueix igualar als seus admirats Hammett o Chandler i les editorials li tornen totes les seves històries.
Un dia descobreix, amb el setzé llibre rebutjat a les mans, que l'únic assassinat que va passar a Getxo deu anys abans, està encara sense resoldre
Sancho es converteix llavors en detectiu privat per aclarir qui va voler matar els bessons Altube encadenats en una roca perquè la marea els ofegava.
Durant les seves indagacions i entrevistes amb els sospitosos, descobrirà que està escrivint una novel -la real, amb un estil nou, en la que ell és alhora el narrador i el protagonista, un detectiu que a partir d'ara es dirà Samuel Esparta en homenatge a Sam Spade(Dashiell Hammett)


Article publicat a El Periodico el 6/2/2009

Ramiro Pinilla recupera la seva passió pel gènere policíac
• El veterà escriptor basc homenatja Hammett i Chandler a ‘Solo un muerto más’

Quan Ramiro Pinilla (Bilbao, 1923) rondava els 20 anys, somiava a fer-li la competència a Dashiell Hammett o Raymond Chandler, però a l’únic lloc que el va portar la seva passió va ser al quiosc, on es va vendre, sota pseudònim, l’única novel·la de gènere que va aconseguir publicar: Misterio de la pensión Florrie.
«Ningú la va comprar. Era tan dolenta que he volgut posar una cita i no n’he trobat cap de decent».
Mig segle més tard, Pinilla es treu l’espineta amb Solo un muerto más (Tusquets), un nou totxo per afegir al seu món literari circums­crit al seu poble, Getxo, on la seva llegendària tossuderia i rectitud el van portar a una vida de Robinson Crusoe llibertari.
La celebritat li va arribar complerts els 80 amb la trilogia Verdes valles, colinas rojas, gairebé 3.000 pàgines escrites a mà que li van valer el Premio Nacional de la Crítica i van ser el disparador d’una carrera imparable.
I tot això sense moure’s de Getxo, on imitant Faulkner ha construït el seu personal i tancat univers de ficció. «El món és caòtic i jo escric per organitzar aquest caos. Tot té un encadenament i poder unir les baules, col·locar-les al seu lloc, produeix un gran plaer».
Per això, un assassinat no resolt al rerefons de la seva ja cèlebre trilogia es converteix en aquesta nova novel·la, sota la fórmula de la literatura de gènere, en el motor de la trama.
«El protagonista és un escriptor i llibreter sense imaginació que el 1945, en plena postguerra, decideix investigar un crim succeït 10 anys abans».
CRÍTICA SOCIAL
Així, amb no poc sentit de l’humor, l’heroi --«bé, es tracta d’un antiheroi», matisa Pinilla-- acaba adoptant el nom de Samuel Esparta, castissa adaptació del de Sam Spade. ¿Pur joc? No, Pinilla va descobrir ja fa anys que la serietat no està renyida amb un gènere que s’ha convertit en una arma per a la crítica social. «Crec que els més joves, que desgraciadament desconeixen tot el que va passar durant el franquisme, poden descobrir gràcies a aquesta novel·la com es vivia llavors, encara que l’única menció al genocidi franquista sigui paral·lela a l’aparició d’un grup de falangistes». De fet, el mort més del títol i la seva escassa importància numèrica al·ludeix a l’allau de morts de la

TAGLIATELLE AMB CLOÏSES AL VI BLANC

La recepta es pot fer igualment amb pasta seca, però val la pena fer-la amb pasta fresca.

-400 G de pasta fresca (recepta més endavant) -

-1 Kg de cloïsses fresques

-3 / 4 grans d'alls a làmines

-julivert

-250 Ml de vi blanc

-oli d'oliva

-sal i pebre

Deixar les cloïsses en aigua amb sal perquè expulsint les restes de sorra durant un parell d'hores. Escórrer i reservar.

Posar l'oli en una cassola i fregir els alls.Afegir el julivert picat.

Tirar les cloïsses i el vi, i coure fins que s'obrint.

Rebutjar les que no s'hagin obert. Coure uns 5 m. a foc mitjà.

Bullir la pasta, escórrer i afegir-les cloïsses. Condimentar-la amb el pebre al gust.Donar-li unes voltes perquè la pasta agafi el gust i ja està. Servir-la ràpid i bon profit.

La recepta original porta les cloïsses senceres, jo les he tret de les petxines.

PASTA "Fatta a casa" com diuen els italians.

-400 G de farina

-4 Ous

-10 G de sal

-10 Gr d'oli d'oliva (Si teniu una amassadora o panificadora molt millor)

Barrejar tots els ingredients fins a tenir una massa homogènia i elastica. Reservem a la nevera 30 m. embolicada en paper film.

Amb la màquina d'estirar la pasta fem làmines, començant del major gruix al menor de manera gradual.

Si la massa està molt humida l'anem enfarinant a cada passada i si per contra esta seca (ho sabrem perquè se'ns trenca) tornem a pastar amb una mica d'aigua. (L'aigua l'afegirem a cullerades, no sigui que ens passem )

Anem reservant les làmines estirades o penjades en un assecador.

Canviem l'accessori per tallarines i anem passant les làmines, que en estar una mica seques no es s'enganxaran i sortiran les cintes perfectes.

Les deixem assecar uns 10 m. i ja les podem coure 2 m en aigua bullint amb sal.

La pasta fresca no és per fer-la cada dia perquè és una mica entretingut però no és difícil, i el sabor és una recompensa a l'esforç de fer-la.

POLLASTRE AMB SALSA

Una recepta molt senzilla, de fer d'aquelles de tota la vida.

POLLASTRE AMB SALSA

-1 Pollastre a octaus.

-1 Llauna de tomàquet natural triturat de ½ kg

-2 Pebrots verds

-1 Ceba

- ¾ alls

-llorer, sal, pebre

-1 Culleradeta de sucre

-oli d'oliva

-1 Copa de vi blanc

Primer fem la salsa de tomàquet: piquem la ceba al gust (depèn si ens agrada trobar-la o preferim la salsa més fina), la fregim en una mica d'oli però sense daurar. Afegim els alls picats, quan ja estiguin tirem el tomàquet (sal i la cullereta de sucre) i ho deixem com uns 30 min. Reservem.

En una altra cassola enrossim el pollastre i reservem. En aquesta mateixa cassola, fregim els pebrots tallats petits. També es pot fer amb pebrot vermell, o pebrot de llauna, al gust.

Quan el pebrot estigui fet, posem el pollastre, la salsa de tomàquet, el llorer i la copa de vi. Tapem i deixem fer fins que el pollastre estigui del tot (ja que abans només ho hem daurat) i la salsa hagi evaporat el vi i espesseixi sense afegir res de farina.

Trigara de 20 a 30 min, més si el pollastre és de pagès.

Es pot fer tranquil-lament d'un dia per l'altre.

Com acompanyament el que vulgueu: pasta, arròs blanc, pure de patates, patates fregides a dauets ....

Bon profit !!!!!!!!!

Carta de J. Valderribas a "EL MUNDO" ....

Avui he rebut aquest correu i no hem puc estar de copiar-ho aqui. No se quan va ser publicada aquesta carta al diari "El Mundo"però no te desperdici.

Benvolguts amics,
Suposo, vaja segur, que ja coneixeu aquestes cartes,
pero.............dona tanta satisfacció la de resposta....... que no
resisteixo la temptació de enviar.la.
Joan

Llegiu que és molt bo.
Com no podia ser d'altra manera algú ha contestat la carta deJ.
Vaderribas publicada al diari "El Mundo"
De tant en tant hi ha algú que sap fotres on més mal els fa...
Llegiu i gaudiu...
J. Vaderribas va escriure una carta a EL MUNDO brutal contra Catalunya
i els catalans... I li han
respost...
En primer lloc teniu la carta de J Vaderribas i en segon lloc la
resposta per part del Sr. Jordi Net.
És boníssima!


CARTA DE J. VALDERRIBAS PUBLICADA A EL MUNDO:

Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma,
es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario
válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para
todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por
periclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo
vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra,
son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los
siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el porqué.

Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las
invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los
catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha
pasado por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los
fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor.
De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con
el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un
lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos
desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el
rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio
que caracteriza a nuestros particulares judíos.

Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le
plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios
catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron
una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las
últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación
española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no
han sabido resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen
sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes.

No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el
gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas
y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen
mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento
mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar
electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles
chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya sabemos que
a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que
domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva,
y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica
preocupación debe estar centrada en el norte.

Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos,
sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya
están entretenidos para unas cuantas semanas.


RESPOSTA A LA CARTA DEL SR. J. VALDERRIBAS A EL MUNDO:

Apreciado Sr. Vaderribas,

Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los
chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar
"adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y desfachatez me
va como anillo al dedo. La gente como usted y los de ETA son dos caras
de la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e
imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios
nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo
y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos
cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en
un medio de comunicación público.


Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso
con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas
con falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los
fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco
existían los castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a
los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?).
De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865
aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando
desgraciadamente se
extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalano/Aagonés,
Martí L'Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas
decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la
condición de que ésta respetara las leyes e instituciones de
Catalunya, representadas por la Generalitat.

Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar
acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han
tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos
nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero
como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan
que nos dejamos prostituir por dinero. Esto me lleva a pensar en su
obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero. Tienen ustedes
además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y
como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan
constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a
los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después de
haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre
y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde
curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas(esa es
su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando
riqueza de la nada con su industria floreciente.

Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes
"por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para
ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad
fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa).
Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen)
lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen
todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los
judíos.

Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos
en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran
"bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta
que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de
Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por
tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió
abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con
quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y
Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar
en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra.
Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el
ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente
superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el
castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se
impuso en Cataluña.

Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que
erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único
de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios
colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en
sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo
podrán ser. Simplemente por que son una panda de chapuzas como Trillo,
prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer
a un nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo,
incluso cuando hayan acabado con los Etarras.

*A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, ¡machotes!.
Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo
tenéis claro.

Som i Serem!
Jordi Net

MÉS EDIMBURG....

Edimburg,  amb una abraçada per el Josep i la Glòria.

MÉS IMATGES D'ESCÒCIA