TERESA SOLANA

Avui us porto una autora de casa nostra, amb unes novel.les que
m'han semblat molt entretingudes. En una, la protagonista és la subinspectora Norma Forester i en l'altra són els bessons detectius Eduardo i Borja. En les dues novel-les l'autora fa una critica amb molt d'humor i molta agudesa de la societat actual i tracta problemes del nostre món com són la crisi de valors, la violència i les injustícies socials.
En definitiva, m’han semblat unes nove-les fàcils de llegir, ideals per passar una molt bona estona.
Espero que us agradint.

LA AUTORA

Nascuda a Barcelona, és llicenciada en filosofia per la Universitat de Barcelona, on també va cursar estudis de filologia clàssica.

La seva activitat professional s'ha centrat en el camp de la traducció literària. Tradueix del francès i de l'anglès, s'ha especialitzat en la traducció de textos filosòfics i literaris i ha dirigit la Casa del Traductor de Tarazona.

És autora de les novel·les Un crim imperfecte (Premi Brigada 21 a la millor novel·la en català 2007) i Drecera al paradís, i del recull de contes Set casos de sang i fetge i una història d'amor. La seva obra s'ha traduït al castellà, l'alemany, el francès, l'anglès, l'italià i el romanès.

Amb Negres tempestes(2010), va guanyar la III edició del premi Crims de Tinta.

NEGRES TEMPESTES

Negres tempestes, o Norma Forester i família. Perquè així es podrien titular també els aventis protagonitzats per aquesta sotsinspectora dels Mossos d'Esquadra. Néta d'un brigadista de Manchester executat en acabar la Guerra Civil, la Norma està casada amb un metge forense, té una filla okupa, un ex homosexual que és també el seu cunyat, una mare hippy i una tieta aficionada a la informàtica que viu al Monestir de Pedralbes perquè és monja de clausura. I tots plegats conformen una colla francament curiosa. Però com sabem molt bé, no tot és harmonia, en aquest món de déu, i tant la sotsinspectora Forester com

l'Octavi, el seu marit, han d'abandonar massa sovint els àpats familiars per ocupar-se d'una urgència escabrosa. En aquest cas, l'assassinat de Francesc Parellada, un venerable catedràtic d'Història a punt de jubilar-se, el cos del qual ha estat trobat la vigília de Tots Sants al seu despatx de la universitat. Sense gaire pistes en què recolzar-se, la Norma i el Gabriel, el seu ajudant, avancen a cegues fins que relacionen el crim amb un homicidi comès en parell de setmanes abans al Poble Sec i unes memòries en què es relata el clima de misèria moral i material de la postguerra.

UN CRIM IMPERFECTE
“El meu germà Borja no es diu Borja. Es diu Pep. Els seus cognoms tampoc no són.Masdéu-Canals Sáez de Astorga. Tots dos ens diem Martínez, per la banda de pare, i Estivill, per la de la mare. Esclar que ningú no n’està al corrent que som germans. Germans bessons, per més inri. Per no saber-ho ni tan sols ho sap la meva dona.”Tot i que no s’assemblen en res, l’Eduard i el Borja són bessons. L’Eduard és apocat, assenyat i d’esquerres, però ha portat una vida massa convencional que comença a passar-li factura. El Borja és un home de món, somiatruites i de dretes, que sap com treure profit de les febleses i els assumptes tèrbols dels rics. Després de quinze d’anys de no veure’s les cares, els dos germans decideixen associar-se i treballar plegats en una singular empresa d’assessorament.Les coses es compliquen de sobte quan, pocs dies abans de Nadal, en Lluís Font, diputat i aspirant a la presidència de la Generalitat, els demana que investiguin un misteriós retrat a l’oli de la seva dona. Malgrat que la seva experiència com a detectius es redueix al film noir i a un grapat de novel•les policíaques llegides a l’atzar, els dos germans accepten el cas sense imaginar que la seva pròpia incompetència els portarà a haver de resoldre un assassinat estrany i refinat que té com a principals sospitosos certs membres de les classes benestants barcelonines.
“El meu germà Borja no es diu Borja. Es diu Pep. Els seus cognoms tampoc no són.Masdéu-Canals Sáez de Astorga. Tots dos ens diem Martínez, per la banda de pare, i Estivill, per la de la mare. Esclar que ningú no n’està al corrent que som germans. Germans bessons, per més inri. Per no saber-ho ni tan sols ho sap la meva dona.”Tot i que no s’assemblen en res, l’Eduard i el Borja són bessons. L’Eduard és apocat, assenyat i d’esquerres, però ha portat una vida massa convencional que comença a passar-li factura. El Borja és un home de món, somiatruites i de dretes, que sap com treure profit de les febleses i els assumptes tèrbols dels rics. Després de quinze d’anys de no veure’s les cares, els dos germans decideixen associar-se i treballar plegats en una singular empresa d’assessorament.Les coses es compliquen de sobte quan, pocs dies abans de Nadal, en Lluís Font, diputat i aspirant a la presidència de la Generalitat, els demana que investiguin un misteriós retrat a l’oli de la seva dona. Malgrat que la seva experiència com a detectius es redueix al film noir i a un grapat de novel•les policíaques llegides a l’atzar, els dos germans accepten el cas sense imaginar que la seva pròpia incompetència els portarà a haver de resoldre un assassinat estrany i refinat que té com a principals sospitosos certs membres de les classes benestants barcelonines.

Per conèixer una mica més a l'autora

Teresa Solana: "Las heridas de la guerra aún no están cerradas"

Con 'Negres tempestes' (Premi Crims de Tinta) Solana recuerda la guerra civil y estrena serie con una mossa de personaje.

Norma Forester es subinspectora de los Mossos d'Esquadra. Vive con su marido, patólogo forense del Clínic, una hija okupa, una madre hippy y una abuela, viuda de brigadista. Tiene un exhomosexual y una tía monja con habilidades de hacker. Con este atípico fresco familiar, Teresa Solana pone los sólidos cimientos de una nueva serie negra que inaugura con Negres tempestes (La Magrana). En ella, la escritora reflexiona sobre la guerra civil y aparca la parodia y la sátira que desplegó en las historias de los gemelos detectives en Drecera al paradís y Un crim imperfecte: «Hay cosas sobre las que no hago broma». Es capaz de desmayarse si ve muertos o sangre, por eso escribir sobre ello le resulta «catártico».

¿De dónde sacó el personaje de la tieta monja de clausura y hacker?

De una historia que me contaron sobre una monja, no diré de dónde, famosa porque salía a escondidas, se pintaba las uñas y se maquillaba. Yo la puse entre las clarisas de Pedralbes y le di un toque de humor haciendo que en una comunidad de religiosas haya una monja capaz de conectarse a internet y piratear. Estas mujeres deben tener a veces la tentación de cambiar, aunque no lo hagan. Como van cortos de vocaciones deben hacer a veces la vista gorda...

-Ha nacido la mossa Norma.

-Es un personaje con muchas contradicciones. Por una parte es doctorada en Antropología pero se ha hecho policía. Quiere a su marido pero tiene un amante. Es de izquierdas y sus principios sobre la tolerancia son muy sólidos pero puede perder los nervios y abofetear a un detenido. Quería explicar que los policías son personas, no para justificar la violencia, sino para decir que las personas no somos blancas o negras.

-¿Los mossos están de moda?

-Durante la represión franquista, habría sido difícil poner a un policía como héroe pero ahora en Catalunya tenemos una policía sobre la que se puede escribir. Pero creo que a los mossos no les gustará una mossa con una hija okupa y una suegra que fuma porros¿

-Crea una familia poco corriente.

-La de Norma es un poco exagerada, sí. Pero la familia ya no es lo que era. La gente se separa y tiene nuevas parejas, son familias más grandes. Además, he querido reflejar un tema a través del ex de Norma, un gay que ha salido del armario en una época complicada. Y todo esto, en un clima de normalidad, sin traumas, la gente lo vive positivamente.

-En la novela reflexiona sobre la memoria histórica.

-Sí. Me preocupa mucho la idea de que es mejor no hablar del pasado y dejarlo tranquilo. Es un error. Es peligrosa esa tendencia de decir que los dos bandos hicieron las mismas atrocidades. No es una forma seria de enfrentarnos a nuestro pasado.

-Denuncia las venganzas personales y el abuso de poder franquista.

-Claro. Los ganadores estuvieron muchos años en el poder y tuvieron tiempo para hacerlo. Por una parte está lo que significó que personas sin escrúpulos pudiesen llevar a cabo venganzas personales gracias al falangismo y, por otra, lo que significaba vivir en este ambiente.

-¿Quiere dar voz a las víctimas?

-Recordarlas. Hay muchas heridas que aún no están cerradas y la forma de cerrarlas no es no hablando de ellas. Muchos que estuvieron directamente implicados o lo estuvieron durante la dictadura ahora pasan por absolutamente demócratas. El problema es que no se han pedido responsabilidades por ello. Las víctimas merecen justicia.

-¿Y lo que ha pasado con Garzón?

-Es esperpéntico. ¡Cómo es posible que una organización falangista haya logrado echarle de la Audiencia Nacional! Demuestra que las heridas se han cerrado en falso y que hay muchos temas políticos de hoy que nos retrotraen a ideas de nuestro pasado reciente. En este país, la derecha es una derecha de ideas rancias.

Negres tempestes alude al himno de la CNT A las barricadas.

-Tenía claro que el libro tenía que empezar con el primer verso de La Varsoviana porque quería reivindicar la lucha del movimiento anarquista. Aquí se ha menospreciado y silenciado lo que significó.

-Retrata la burguesía catalana.

-He querido mostrar dos tipos de familia de clase alta con actitudes distintas ante la dictadura: los catalanes que se enriquecieron con el franquismo y los que mantuvieron una actitud de militancia y rechazo.

FONT: El Periodico el 8 de setiembre del 2010