Ramiro Pinilla recupera la seva passió pel gènere policíac

1. • El veterà escriptor basc homenatja Hammett i Chandler a ‘Solo un muerto más’
  Quan Ramiro Pinilla (Bilbao, 1923) rondava els 20 anys, somiava a fer-li la competència a Dashiell Hammett o Raymond Chandler, però a l’únic lloc que el va portar la seva passió va ser al quiosc, on es va vendre, sota pseudònim, l’única novel•la de gènere que va aconseguir publicar: Misterio de la pensión Florrie.
«Ningú la va comprar. Era tan dolenta que he volgut posar una cita i no n’he trobat cap de decent».
Mig segle més tard, Pinilla es treu l’espineta amb Solo un muerto más (Tusquets), un nou totxo per afegir al seu món literari circums¬crit al seu poble, Getxo, on la seva llegendària tossuderia i rectitud el van portar a una vida de Robinson Crusoe llibertari.
La celebritat li va arribar complerts els 80 amb la trilogia Verdes valles, colinas rojas, gairebé 3.000 pàgines escrites a mà que li van valer el Premio Nacional de la Crítica i van ser el disparador d’una carrera imparable. I tot això sense moure’s de Getxo, on imitant Faulkner ha construït el seu personal i tancat univers de ficció. «El món és caòtic i jo escric per organitzar aquest caos. Tot té un encadenament i poder unir les baules, col•locar-les al seu lloc, produeix un gran plaer».
 Per això, un assassinat no resolt al rerefons de la seva ja cèlebre trilogia es converteix en aquesta nova novel•la, sota la fórmula de la literatura de gènere, en el motor de la trama. «El protagonista és un escriptor i llibreter sense imaginació que el 1945, en plena postguerra, decideix investigar un crim succeït 10 anys abans».
 CRÍTICA SOCIAL
  Així, amb no poc sentit de l’humor, l’heroi --«bé, es tracta d’un antiheroi», matisa Pinilla-- acaba adoptant el nom de Samuel Esparta, castissa adaptació del de Sam Spade.
¿Pur joc? No, Pinilla va descobrir ja fa anys que la serietat no està renyida amb un gènere que s’ha convertit en una arma per a la crítica social. «Crec que els més joves, que desgraciadament desconeixen tot el que va passar durant el franquisme, poden descobrir gràcies a aquesta novel•la com es vivia llavors, encara que l’única menció al genocidi franquista sigui paral•lela a l’aparició d’un grup de falangistes».
 De fet, el mort més del títol i la seva escassa importància numèrica al•ludeix a l’allau de morts de la guerra civil i la posterior repressió del règim.
 LA POLÍTICA BASCA
 Medita llargament l’autor quan se li pregunta si aquesta novel•la històrica té algun tipus de ressò amb l’actualitat política a Euskadi. Somriu i troba la referència És a penes una línia, però carregada de significat. «Quan el mestre Don Manuel, un personatge que també apareixia en Verdes colinas..., s’assabenta que Samuel està investigant, li diu que vigili molt a l’hora d’acusar algun basc perquè és sabut que los vascos no son de matar. Aquesta frase no me l’he inventat jo, és històrica i la va dir el lehendakari Leizaola quan, al tornar de l’exili, es va assabentar de les activitats d’ETA. ¡Quina ingenuïtat!
 FONT: EL PERIODICO