Mostrando entradas con la etiqueta ANDREA CAMILLERI. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ANDREA CAMILLERI. Mostrar todas las entradas

domingo, 22 de abril de 2012

AMB L’AIGUA AL COLL, Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli



Una novel-la divertida i curta , poc més de cent pàgines amb una trama molt àgil que fa que la llegeixis d'un tirada.

Sinopsis
Per primera vegada, Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli, els dos mestres de la narrativa negra italiana contemporània, uneixen el seu enginy per oferir-nos una història que té com a protagonistes els seus personatges més famosos: el comissari Salvo Montalbano i la inspectora Grazia Negro.
El motiu que els ha posat en contacte és un insòlit homicidi que ha tingut lloc a Bolonya.
La víctima ha estat trobada amb una bossa de plàstic al cap. A terra, al costat del cadàver, han aparegut tres peixets vermells.
El cas és a les mans de la inspectora Negro, qui en descobrir que la víctima és originària de Vigata demana ajut al seu col•lega sicilià.
Però, fins a quin punt Montalbano estarà disposat a participar en una investigació que s’anuncia perillosíssima i taxativament prohibida pels superiors?
Si clikeu al index veureu altres entrades sobre Andrea Camilleri.

Article publicat a El Mundo, 3/11/2011


Salvo Negro & Grazia Montalbano

Andrea Camilleri y Carlo Lucarelli intercambiaron sus relatos por carta

Una partida de ajedrez que concluye en tablas. Duelo de ingenios sin ganador final. Un divertimento brillante escrito a dos manos. Andrea Camilleri y Carlo Lucarelli, dos de los grandes de la novela negra italiana, se citaron en 2005 en un estudio de televisión para participar en un documental y de aquella cita nació 'Por la boca muere el pez', un relato protagonizado por Salvo Montalbano y Grazia Negro, que vio la luz en 2010 y acaba de llegar a las librerías españolas de la mano de Ediciones Papel de liar.

Pero ¿cómo conseguir que estos dos grandes detectives trabajaran juntos en un mismo caso sin tener que sentarse sus padres putativos ante la misma máquina de escribir?

Camilleri se sacó un libro de la manga. 'Murder Off Miami' ('A Murder Mistery') de Dennis Wheatly, una obra de 1936 que narra la resolución de un caso mediante cartas, fotos diversas, informes forenses, documentos policiales... No tendría nada de extraño el método literario elegido sino fuera porque aquí los escribanos serían dos y ninguno sabría de antemano lo que iba a escribir el otro hasta que lo recibiera por correo. Y así capítulo a capítulo, sin saber uno lo que va a escribir en el siguiente que le toque hasta que no le llegue lo que ha escrito su rival y ponerse otra vez delante del folio en blanco para continuar el juego.

Talento y sentido del humor a raudales

Duelo de dagas florentinas. Lucarelli/Negro atacó primero; Camilleri/Montalbano replicó como un caballero. Y así hasta el final. Talento y sentido del humor a raudales. Y este es el caso que los une: encuentran un hombre muerto en Bolonia con un solo zapato, que además no es de su número, y una bolsa de plástico embutida en su cabeza mientras tres peces rojos, de nombre Betta Splendens, yacen a su vera; el caso recae en la inspectora Negro que pide ayuda a su colega Montalbano cuando le dicen que el muerto es siciliano y se da cuenta de que le están empezando a tocar los ovarios por la investigación; las primeras averiguaciones llevan a Salvo a ver la mano de los servicios secretos italianos detrás de todo, lo que justifica que a Grazia le hayan prohibido continuar con el caso y que él le eche todas las manos posibles sin que lo sepan ni sus jefes ni sus subordinados.

A partir de entonces, intercambio de correspondencia, también de canolis de requesón rellenos de misteriosas notas, tortelinis hechos a mano siguiendo la más añeja tradición boloñesa y casatinas que no desmerecen nada de los canolis. Toca sumar: más asesinados y algún que otro suicidado se vienen a unir al ya mencionado; algunos ataques de celos, cabreos monumentales de las respectivas jefaturas, muchos interrogantes, algunas respuestas, una exterminadora de lunar inquietante y sobrenombre esclarecedor y hasta un intento de eliminación de la inspectora boloñesa.

Y, por supuesto, peces, muchos más peces hasta el desenlace final, en terreno neutral 'of course', donde por fin se reúnen Grazia y Salvo para llegar y darse cuenta de que no solo los peces mueren por la boca. Todo esto sin olvidarnos de los universos de Montalbano y Negro donde Livia, Ingrid, Fazio, Mimí y Catarella, por una parte; y Simone, Balbo y la hermana, cuñado y sobrina de esta, por la otra, realizan fugaces apariciones que se convierten en estelares, especialmente en el viaje sin retorno del ínclito Catarella, que al final es rescatado con el auxilio de la policía ferroviaria.

Antológico desenlace el que le espera al sorprendido lector, suma de la audacia de sus mentores, del sableado fino de sus descendientes literarios y del gusto por el humor vitriólico y ácido de Montalbano para hacer, al final, lo que él cree que hay que hacerse pero sin que parezca que se ha hecho.

La trama viajó a lomos de correos porque en estas páginas la vida y la historia se tutean. Carta a carta creció la novelita. Así durante los cinco años que fue lo que tardaron Camilleri y Lucarelli en acabar el juego sin haber podido acabar con el contrario. Cinco años intentado poner de rodillas al remitente sin conseguirlo. Puso el primer sello Lucarelli y acusó recibo Camilleri... y así fue creciendo, retándose mutuamente, entre el desconocimiento del contrario y la inteligencia de los dos, esta historia con final acorde a la estocada mortal de tamaños espadachines.

viernes, 4 de junio de 2010

LA PISTA DE SORRA, ANDREA CAMILLERI

Què us vaig a dir de Montalbano? Que és comissari de policia a Vigata, que té un magnífic grup de subordinats (un d'ells, Catarella s'equivoca al dir el nom de totes les persones que passen per la comissària) que té una nòvia, Llivia amb qui te una relació a distancia, que té una casa al costat del mar, que té una amiga / amant, Ingrid, que apareix i desapareix en la seva vida i que és un “gourmand”, mimat per la seva assistenta, Adelina que li omple la nevera amb plats exquisits.


En aquesta novel.la, Montalbano comença a sentir-se vell. Ell en realitat no està convençut, però els fets son clars. Està vell i cada vegada té pitjor vista. Quan el seu ajudant Mimi apareix al despatx amb ulleres, Montalbano perd el fil del raonament que estava fent i es posa a discórrer sobre les ulleres. Fins i tot arriba a demanar-li prestades, però constata que amb elles no veu bé. Veu millor amb les del seu pare ...

Un dia Montalbano s'aixeca i veu un cavall mort davant de casa a la platja. Ha estat apallissat brutalment. Mentre crida a comissaria, el cadàver del cavall desapareix misteriosament. Una bella amazona, amiga d'Ingrid pensa que el cavall és seu, un pura sang que val molts diners. Al cap de poc temps, la casa de Montalbano és assaltada per uns lladres diverses vegades quan el comissari no està en ella. Posa en guàrdia a l'agent Galluzo, el qual evita que va incendiar la casa. Ningú entén a Vigata que hi hagi algú tan ximple o tan atrevit com per intentar entrar a la casa del comissari

Montalbano s'endinsarà en un ambient al qual ens té poc acostumats: el dels cercles eqüestres, les curses de cavalls i les elegants festes benèfiques, un món poblat per homes de negocis d'alta volada, aristòcrates i amazones de trenca i esquinça. Però d'aquí a les apostes clandestines i les carreres entrampades amb prou feines hi ha un pas i Montalbano es col.locarà al punt de mira de tèrbols personatges que el amenaçaran de tots els modes possibles. Fins i tot, poc faltarà perquè la seva casa acabi pastura de les flames.
Quina altra cosa pot esperar de la màfia?

domingo, 26 de julio de 2009

LES ALES DE L'ESFINX, L'ÚLTIM D'ANDREA CAMILLERI


El comissari Montalbano envelleix amb estil a "Les ales de l'esfinx"
El comissari Salvo Montalbano arriba amb 56 anys complerts a una nova cita amb els seus lectors espanyols a "Les ales de l'esfinx", una novel-la en la qual el seu autor, Andrea Camilleri, ha sotmès al seu cèlebre personatge a la dura prova del pas del temps.
Ja ho advertia Camilleri (Porto Empèdocles, Sicília, 1925) fa mesos en una entrevista a un diari: "Montalbano s'està fent vell i ho porta malament".
La nova entrega de les aventures del comissari, que acaba de publicar Salamandra, no fa més que confirmar-ho.
Perquè la preocupació per l'edat asoma en les primeres pàgines d'aquesta novel la, que descriuen així el començament d'un nou dia en la vida de Montalbano: "Ara, quan obria els ulls, tornava a tancar immediatament i romania uns segons a les fosques, mentre que abans, quant obria els ulls, els mantenia oberts gairebé de bat a bat per absorbir àvidament la llum del dia ".
El comissari atribueix aquest canvi a "un efecte de l'edat", però el seu altre jo-identificat com Montalbano "segon" - li retreu la seva actitud autocompasiva: "Com és possible que als cinquanta-sis anys et sentís vell?" .
La pregunta dóna peu a Camilleri a escriure un diàleg memorable en el que el seu personatge entaula una acalorada discussió amb ell mateix. Montalbano "segon" rasa la qüestió de la manera següent: "Aixeca't, ves a treballar i no em toquis més els collons".
Montalbano "primer" obeeix; entre altres coses, perquè el so del telèfon li retorna a la realitat.
A l'altre costat, Catarella, l'entranyable telefonista de la comissaria de Vigatà, l'informa de la troballa del cadàver d'una dona.
A partir d'aquí es posa en marxa la investigació policial que veurà ressorgir al competent comissari de sempre. Més gran, sí, però també més astut, i amb l'habilitat de sempre per posar en evidència la mediocritat dels seus superiors.
I també per molestar aquest entramat format per la política, la màfia i el poder econòmic que a Itàlia adquireix inquietants proporcions.
Perquè, encara que el temps passi, hi ha coses que no canvien mai, i que els lectors habituals esperem amb atenció com un bon dinar a la "trattoria" d'Enzo que tanca els dilluns, (un detall que Montalbano oblida a " Les ales de l'esfinx ") ,els plats que l'assistenta Adelina li prepara el comissari(com la Caponatina), els embolics de Catarella al telèfon, i les baralles telefòniques de Montalbano amb la seva eterna núvia Livia.
La badada podria atribuir-se també a "un efecte de l'edat", però Enzo el perdona i obre la persiana metàl lica del local per deleitar al comissari amb una llagosta "amanida només amb oli i llimona", precedida per un deliciós plat d'espaguetis "amb cloïsses, però sense salsa". Darrerament tothom sembla entestat a recordar Salvo Montalbano la seva edat, però està clar que el comissari no perd la gana per això.
Són ja quinze anys els que els lectors porten seient a la taula amb el comissari per compartir amb ell, en silenci-Montalbano no parla mentre menja-, els plaers de la cuina mediterrània que sap apreciar com ningú.
L'estreta relació que Montalbano manté amb els seus seguidors va començar amb "La forma de l'aigua".
"Les ales de l'esfinx" és la onzena novel la de la sèrie publicada a Espanya.
Per a la pròxima tardor s'anuncia ja una nova novel la del prolífic escriptor Sicilia, "El color del sol". Però el protagonista no serà el comissari Montalbano, sinó el propi Andrea Camilleri-de 84 anys-, a qui el pas del temps sembla no afectar en absolut

ANDREA CAMILLERI.


Un escritor del sur
Un personaje de Leonardo Sciascia se preguntaba cómo se puede ser siciliano. El escritor no daba respuesta. Andrea Camilleri, profundamente siciliano como Sciascia como Luigi Pirandello, de quien ha escrito una exclente biografía, sí la tiene: sólo se puede ser sicialiano con mucha ironía. Y esta ironía se refleja en su obra, sobre todo en la serie protagonizada por el comisario Salvo Montalbano.
 Esa mirada desde el sur que se hace universal le une a colegas negros como Manuel Vázquez Montalban, con su Pepe Carvalho; al francés Jean-Claude Izzo, autor de la estupenda Trilogía de Marsella, con su honesto policía Fabio Montale; y al griego Petros Márkaris, con su inspector Kostas Jaritos. Todos ellos se mueven entre el escepticismo y la ironía a veces corrosiva; saben que las palabras policía y justicia no siempre concuerdan con verdad; y todos utilizan el género negro para explicar lo que pasa en su tierra. Este hombre del sur tiene una vitalidad extraordinaria.
 El pasado julio, con sus 82 años largos, fue una de las 4.000 personas que se tomaron las huellas dactilares en Roma en solidaridad con los ciudadanos gitanos.
Otro ejemplo. Inició la saga de Montalbano cuando tenía 69 años, en 1994. Publicó La forma del agua, El perro de terracota, El ladrón de meriendas y La voz del violin y no pasó nada. En 1998, con el libro de relatos Un mes con Montalbano, arrasó, primero en Italia y luego a nivel internacional. El éxito a los 73 años. No está mal. Montalbano tiró de todos sus otros libros, en especial las históricas, que también transcurren en su pueblo imaginaria Vigàta, como las del comisario.
EL PAIS, 5/9/2008

domingo, 19 de abril de 2009

L'ULTIM LLIBRE D'ANDREA CAMILLERI


Més llibres: Avui li toca a un escriptor itàlia, Andrea Camilleri.
Durant quaranta anys va ser guinista i director de teatre i televisió.
A partir del 1994 amb la creació del comissari Montalbano i la seva col-lecció de novel-les policíaques, aquest autor es va convertir en un dels escriptors de més èxit al seu país.
Les obres de Camilleri han estat traduïda a més de vint llengües.
FOGUERADA D’AGOST El desè volum de la sèrie Montalbano: un nou cas del comissari, ara sota el sol implacable de l'estiu sicilià. Fa una calor tòrrida, asfixiant, un sol implacable: és la foguerada del mes més calorós de l’estiu sicilià. Però no només és qüestió de la xafogor: al comissari Montalbano també l’abrusen l’ardor i la passió.
Som en ple mes d’agost, en Mimí Augello ha hagut d’anticipar les vacances i en Montalbano està obligat a quedar-se a Vigata.
Acompanyada d’una amiga -amb marit i fill-, la Lívia baixa a passar les vacances en una casa vora la mar. Però un dia el nen desapareix.
En Montalbano s’ocuparà de la investigació i descobrirà una galeria subterrània amb una sorpresa inesperada: el cadàver d’una noia...
Ara sí que la recerca comença de debò.
SALVO MONTALBANO
El cognom del comissari és un homenatge a l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán, creador del detectiu Pepe Carvalho, un investigador aficionat també a la gastronomia i la literatura.
El comissari Salvo Montalbano és el protagonista d'una sèrie de novel·les i narracions curtes publicades per l'escriptor Andrea Camilleri. Es caracteritza pel fet de parlar un italià amb forts elements del sicilià. Montalbano treballa a la localitat de Vigata, a la província de Montelusa (dos noms inventats que, en realitat, correponen a Porto Empedocle i Agrigent respectivament).
Els seus col·laboradors principals són el subcomissari Domenico Augello, els inspectors Fazio i Gallo, el telefonista Catarella –els problemes de llenguatge del qual fan anar de corcoll el comissari– i l'agent Galluzzo.
El comissari Montalbano és un personatge peculiar, un funcionari zelós, representant de la Policia estatal, respectuós amb la llei –encara que no dubta a passar-la per alt quan es tracta de resoldre els seus casos–, lector voraç i gran amant de la gastronomia i de la seua pròpia terra siciliana. La seua poca ortodòxia a l'hora de resoldre els casos li porta importants problemes amb el cap superior Luca Bonetti-Alderighi. La RAI ha produït una sèrie televisiva amb algunes de les aventures de Montalbano.