IL MIO SPAGUETTI NERO, MA NON CRIMINALE...

Espaguetis negres però no criminals .

Després de la fantàstica Setmana Negra Barcelona 2011, en què cada edició l'organització es supera, cada any que passa és millor que l'anterior tant per la presència d'autors com per la quantitat d'activitats a qualsevol mes interessant que se celebren i en la qual es fa molt difícil de decidir-se a qual assistir.(més que res per l’impossibilitat d’assistir a tots els actes)
En fi el meu petit homenatge són aquests spaghettis negres que no criminals o potser si?
Va per vostès Sr Camarasa i Sra Clavé.


Ingredients
-espaghettis frescos negres de tinta de sípia
-una llauna de tomàquet natural triturat de 1/2kg
- 500gr de cloïsses fresques
-1 / 2 cap d'alls pelats i picats
-oli d'oliva, sal i pebre negre al gust
Preparació
Primer de tot es fa la salsa de tomàquet, per a això en una cassola posem el tomàquet, un parell de cullerades d'oli i a foc lent deixem que es vagi fent fins que s'hagi evaporat tota l'aigua i ens quedi una salsa molt espessa.
Això pot trigar de 45 a 60 minuts, a foc suau.
Quan tinguem la salsa preparada ens dediquem a les cloïsses, que haurem posat en un recipient amb aigua salada perquè deixin anar la possible sorra que puguin tenir (calcular mínim una mitja hora)
Les escorrem bé i reservem. En una cassola gran, posem a fregir els alls molt picats en 3 o 4 cullerades i afegim les cloïsses. Ells donem voltes fins que s'obrin. Quan estiguin al punt afegim la salsa de tomàquet i reservem.
I ara és el moment de dedicar-nos a la pasta, la meva dos minuts en aigua bullint i ràpidament escorrem i barregem amb les les cloïsses i el tomàquet. Donem unes voltes i a servir!!!
Bon profit.

Coses a tenir en compte
-A falta de pasta fresca, una bona pasta negra seca que trobarem fàcilment en molts supermercats.
-La salsa de tomàquet ha de reduir molt, ha de quedar molt espessa. Per aquesta raó no s'ha de salar fins al final, a més les cloïsses ja porten sal o sigui que millor no passar-nos. S’ha de fer tapada perquè esquitxa molt.
-Els alls al fregir-los que no es daurin en excés.
-Les cloïsses, si alguna no s'obre rebutjar. Això és molt important.
-La pasta s'ha de menjar-recent feta, els comensals han de esperar-la.
-El pebre que cadascú utilitza el molinet al gust ...i a la talua o si agrada molt el picant, podíem afegir un parell de bitxos a la salsa, traient-just abans de servir o si ens sentim una mica criminals doncs no ... depèn;)

VICTOR JARA

http://www.youtube.com/watch?v=VQJhk6e0I9g < http://www.youtube.com/watch?v=GRmre8ggkcY A DESALAMBRAR Yo pregunto a los presentes si no se han puesto a pensar que esta tierra es de nosotros y no del que tenga más. Yo pregunto si en la tierra nunca habrá pensado usted que si las manos son nuestras es nuestro lo que nos den. A desalambrar, a desalambrar! que la tierra es nuestra, es tuya y de aquel, de Pedro y María, de Juan y José. Si molesto con mi canto a alguien que no quiera oir le aseguro que es un gringo o un dueño de este país. A desalambrar, a desalambrar! que la tierra es nuestra, es tuya y de aquel, de Pedro y María, de Juan y José ET RECORDE AMANDA Et recorde Amanda, els carrers mullant-se, anant a la fàbrica allà on treballava Manuel. El somriure ample la pluja a la cara res no t'importava perquè et trobaries amb ell, amb ell, amb ell. Només una estona, la vida és eterna en aquesta estona. Sona la sirena torna a la faena, i tu caminaves tot ho il·luminaves i la curta estona et va fer florir. Et recorde Amanda, els carrers mullant-se, anant a la fàbrica allà on treballava Manuel. El somriure ample la pluja a la cara res no t'importava perquè et trobaries amb ell, amb ell, amb ell. que marxà a la serra, que gens de mal feia, que marxà a la serra i en ben poca estona ells el destrossaren, sona la sirena, torna a la faena, molts no tornaren, tampoc el Manuel. Et recorde Amanda, els carrers mullant-se, anant a la fàbrica allà on treballava Manuel.

RUBIANES

Article d'Andreu Buenafuente: 'L’home lliure'• L’empremta que deixa en tots nosaltres sempre estarà present Tal com està el món en aquests moments (fet una merda), no ens podem permetre que Pepe Rubianes hagi marxat. Però haurem de fer-nos a la maleïda idea de la seva desaparició perquè la vida és un mal guió en què, al final, et mors. Tots els que estimem i seguim Rubianes estem desorientats, tristos, i ens resistim a parlar en passat. Personalment, pensaré que se n’ha anat a un dels seus innombrables viatges –possiblement l’Àfrica– i que quan torni ens menjarem un arrosset a la seva Barceloneta i després farem una volta i em preguntarà si tinc nòvia i si encara tinc programa. Recordaré tota la vida una passejada nocturna de més de dues hores («semblem maricons, nene») en què vaig aprendre més que en quatre anys de carrera que, per una altra banda, no tinc. No vull pensar en un Rubianes absent, perquè l’empremta que ha deixat en tots nosaltres és de tal ­dimensió que sempre, repeteixo, sempre, estarà present en la nostra vida, en els nostres records, en el meu ofici, en alguns dels meus ­gestos, en uns quants cabrejos contra els intransigents de torn i en mil detalls que hi són o aniran apa­reixent. Pepe era, sobretot, un home lliure. El més lliure que he conegut. Pensava i deia el que li donava la gana. Va viure la postguerra i la democràcia, era culte i sensible, així que veia venir els gilipolles de torn una hora abans. Tot això, barrejat amb la seva pròpia vida i una observació àcida i crítica del món, era la matèria de la qual estava fet el seu teatre: genialment autobiogràfic. Tenia uns quants amics i milers de seguidors. Als del primer grup ens cuidava com un germà gran. Als del segon grup els donava el millor. El seu somriure de jòquer, les seves pujades de to, la seva afilada punteria contra els fatxes i les impostures d’una societat massa ­preocupada pel què diran. A Pepe li importava un rave el que diguessin, perquè quan la gent deia tonte­ries, ell ja no hi era. «Quan no parlo jo m’avorreixo», solia fer broma. Tenia raó i tenia motius. El primer que he pensat és que s’ha de dignificar la seva memòria. Ja n’hi ha prou de l’assumpte de TV-3 i la seva crítica a la unitat d’Espanya. El que resumeixi la seva carrera amb aquest episodi és un simplista. A més, Pepe va reconèixer la seva sortida de to però va dir el que molts pensem: que ja està bé que donin lliçons els més sospitosos del poble. Que la gent és lliure per pensar, sentir, riure, follar, beure, fumar i tornar a començar si vol. Que els valors d’un mateix es demostren en privat i que, al final, només queden els bons moments. Pepe, amb la seva herència de rialles, ens ha fet milionaris. No són diners. És millor. Es tracta de la comèdia en estat pur que avui aco­miada el mestre. Esperem estar a la teva altura, Pepe. I truca quan arribis, deixa de fumar i guarda’m un seient al teu costat. Jo vull veure el judici final amb tu, partint-me el cul. FONT: EL PERIODICO

2/3/2009 ADÉU A UN DELS GRANS DEL TEATRE Article de Carles Flavià: 'T'estimo, i fins aviat' La festa s'ha acabat. El públic, sobretot el dels Països Catalans, ha perdut el Rei del Riure, l'home que ens feia més feliços. Curiosament, Pepe era galaicocatalà, i es va convertir parlant en castellà en el gran defensor de la nostra terra. Pepe se n'ha anat el dia de les eleccions gallegues, de la marató de Barcelona, de les derrotes de l'Espanyol i del Barça... Si el seu parodiat Jesús va convulsionar el temple amb la seva mort, Pepe se n'ha anat enmig d'aquests drames. Ha estat el millor, el més estimat pel públic i l'inventor, després del seu estimat Miguel Gila, de l'ofici de monologuista. Pepe ha estat un triomfador a l'escenari, al llit i a la vida, perquè ha fet sempre el que ha volgut o, dit en el seu argot, el que li sortia dels collons. Home culte i valent, admirador de Lorca, Pla i García Laviana, va fer que, a l'haver-lo conegut, la vida em semblés més bonica. A tu, com a la nostra Luci i al meu gos Vaguira, et dic que t'estimo, i fins aviat. FONT:EL PERIODICO

Article d'Albert Om: 'Me'n vaig' El dia de Nadal del 2006, quan encara no estava malalt, Pepe Rubianes va escriure des d'Etiòpia un poema sobre la mort: "Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa". El poema servia d'epíleg a un llibre de memòries que va titular Me voy. Un resum perfecte de la seva vida: Rubianes sempre se n'anava de tot i de tothom. Voler-lo lligar era començar-lo a perdre. En els últims temps, fins i tot se n'anava d'ell mateix. Per això els seus constants viatges a l'Àfrica, per oblidar-se de qui era Pepe Rubianes. Però ara que se n'ha anat definitivament, ara que ha emprès el seu últim viatge, descobrim que no és veritat que hagués de deixar el seu lloc a ningú. Pepe Rubianes és irreemplaçable. No n'hi ha dos com ell. Penjarem el seu uniforme teatral --camisa i pantaló negres-- a dalt de tot de l'olimp d'humoristes, lliurepensadors i franctiradors d'aquest país. I ell, que se n'anava de tot, es quedarà allà per sempre. Pots marxar tranquil, Pepe: tu has disfrutat molt de la vida, i nosaltres hem disfrutat molt de tu. Ah, i un avís per a l'Espanya més rància, per a l'Espanya que el va voler portar a judici: Rubianes podia marxar, però callar no callava mai. I ara tampoc ho farà. Et continuarem escoltant, Pepe. FONT: EL PERIODICO

RUBIANES

http://www.youtube.com/watch?v=bCMXuQKisyE Adeu a un home lliure. "Soy gallego, vivo en Barcelona y hablo castellano"

10 ANYS SENSE CARLES SABATER...

BOIG PER TU A la terra humida escric nena estic boig per tu em passo els dies esperant la nit. Com et puc estimar si de mi estas tant lluny; servil i acabat boig per tu. Sé molt bé que des d´aquest bar jo no puc arribar on ets tu, però dins la meva copa veig reflexada la teva llum ,me la beuré; servil i acabat boig per tu. Quan no hi siguis al matí, les llàgrimes es perdran entre la pluja que caurà avui. Em quedaré atrapat ebri d´aquesta llum servil i acabat boig per tu. Sé molt bé que des d´aquest bar jo no puc arribar on ets tu, però dins la meva copa veig reflexada la teva llum,me la beuré; servil i acabat boig per tu. servil i acabat boig per tu. Lletra:C.Sabater,P.Sala i J.Capdevila Música:P.Sala