Avui, la darrera recomanació per Sant Jordi. Fa molt poc que he acabat de llegir-la i tambè m'ha enganxat...
No es una última novetat literaria(1995 a França i 2003 aqui) però si ho ha sigut per a mi.
Podem situar-la dins de la "novel la negra mediterrània"
Forma part d'una trilogia centrada en la figura del detectiu Claude Montale i la ciutat de Marsella.
Ens trobem amb un policia que és un gourmet, que és un antiheroi, i que recita Louis Brauquier, mentre investiga els misteris de la màfia marsellesa (una de les més importants del món en el tràfic de l'heroïna) Fabio Montalé viu en un barri de "macarronis", és fill d'immigrants i la seva infància sap a pasta i tomàquet i fa olor de, alfàbrega, farigola i llorer, herbes mediterrànies per excel lència.
Kheops Total (Jean-Claude Izzo) ...I vet aquí que es produeix un assassinat...
El policia Fabio Montale –pertanyent a una unitat que vetlla pel manteniment de l’ordre a l’extraradi més àrid i polsegós de Marsella-, encapçala la recerca. Dóna la casualitat que el finat és un amic de la infantesa del "poli", un xicot amb el qual compartien origen social, barri, amistats, delits i esperances. En Montale, no cal dir-ho, s’ho pren com un assumpte personal. L’enquesta policial el durà, després d’anys de distanciament i oblit, a capbussar-se en els records d’infantesa, familiars. Visitant vells carrers i places poblats per la immigració i on el Partit Comunista i el Front Nacional, es reparteixen, meitat per meitat, els favors electorals d’un proletariat que, no feia pas massa, guanyava per golejada, el partit de la falç i el martell. Caps mafiosos, dirigents del Front Nacional, pistolers... són emprenyats, dia sí dia també, per un inspector àvid per saber la veritat. Mentrestant, aquest poli ja maduret i marginat, ha de bregar amb uns caps policials que no veuen amb bons ulls els seus mètodes, l’afany de justícia, i la seva proximitat als més febles i pobres. En Montale viurà, també, aventures entre llençols, tastarà plats exquisits, i ens mostrarà una Marsella lluminosa, farcida d’humanitat, dura, difícil, marginada, declinant, a la qual s’estima amb bogeria. Amb una prosa límpida, efectiva, d’un gran dinamisme, amb tot de moments lírics, l’Izzo ens transporta al cor d’una ciutat on imperen poders ocults. FONT: peremono /més vilaweb
Un poli de barri surt de la letargia i se situa enmig del gran merder. ¡Kheops total!
Mentre investiga la mort dels seus amics Ugo y Manu, Leila, francesa de pare algerià que estudia a la Universitat de Ais de Provença, és violada i assassinada.
Les dues històries convergeixen. Policies corruptes, vinculats al Front Nacional, fanàtics de la raça blanca, netejadors ètnics, gàngsters que lluiten pel poder amb la benedicció de la camorra italiana...
Montale dimiteix. “Jo no sabia ben bé qui era, però un policia segur que no”. Joan de Sagarra,el periodista que més ha parlat de Jean Claude Izzo , el situa molt bé. Georges Simenon i el seu comissari Maigret són el principi del que ara s’anomena novel·la negra mediterrània. Després ve Pepe Carvalho (Tatuaje, 1974), de Manuel Vázquez Montalbán. Vint anys després, el 1994, neix Salvo Montalbano, el policia de Sicília creat per Andrea Camilleri. L’any següent apareix Fabio Montale. No és gratuït, diu De Sagarra, que l’un es digui Montalbano i l’altre Montale. La influència, i el reconeixement, de Vázquez Montalbán hi són molt presents. Ni Montalbano ni Montale són grans cuiners, com Carvalho, però comparteixen amb ell el gust per la bona cuina, pel bon vi, el plaer de les petites coses. La Marsella de Montale fa olor de peix, de bullabessa, d’una bona dotzena d’ostres o d’una anxovada com les que prepara l’Honorine, la vella veïna de Montale FONT:BIBLIOTECA LA BOBILA
Entradas
