Mostrando entradas con la etiqueta INFORMACIO. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta INFORMACIO. Mostrar todas las entradas

viernes, 22 de abril de 2011

SANT JORDI 2011


Demà, Sant Jordi i  aquí teniu una petita llista amb novetats i alguns clàssics imprescindibles.
Podeu consultar en etiquetes, a la dreta del blog clikant en autors, informació i novel.la negra, per si voleu consultar més info.
La llista podria ser interminable, per sort hi ha moltíssim on escollir, però davant de qualsevol dubte deixeu-vos aconsellar per un llibreter o llibretera dels de veritat, dels que entenen del tema i saben el que tenen entre mans. Perquè vendre, avui en dia es ven de tot a tot arreu, però no tots els venedors saben el que venen .... I si no, penseu en les benzineres i la venda de baguettes ;-)
Bona diada a tots i a totes!

ALGUNS CLÀSSICS IMPRESCINDIBLES ...
El llarg adéu, RAYMOND CHANDLER
El falcó maltès, Dashiell Hammett
Alguna novel.la de l'inspector Maigret, ambientades la major part a Paris, encara que  GEORGES SIMENON era belga. Només en  va escriure 103 ...de l'inspector.
Pròtesi d’ ANDREU MARTIN.

DE PER AQUÍ A PROP ...
Quatre dies de gener, Set dies de juliol i Cinq dies d'octubre de JORDI SIERRA I FABRA.Ambientades a Barcelona durant els darrers dies de la República, la guerra civil espanyola i la postguerra.
Donde nadie te encuentre d' ALICIA GIMENEZ Barlett. Premi Nadal 2011
Todo es silencio de MANUEL RIVAS, gallec. Del contraban de tabac al narcotràfic.
L'any de la plaga de MARC PASTOR. Barcelona, cal llegir-la ...
La casa cantonera de SILVIA ALCANTARA. La segona novel.la de l'autora d'Olor de colònia.
Mar de foc de Chufo Lloréns. Barcelona, la continuació de Et donare la terra.

PROPERS A NOSALTRES ...
El camp del Terrissaire, d'Andrea Camilleri. Per els seguidors del comissari Montalbano
Testament mortal de DONNA LEON, ambientada a Venècia. L'última novel-la de l'inspector Brunetti, aquesta vegada el tema és la violència de gènere.
L'home del reves de FRED VARGAS, francesa creadora del comissari Adamsberg.

DE MÉS LLUNY ....
Asuntos internos de IAN RANKIN, escocès, ens transporta a Edimburg. La darrera novel-la de Rankin i sense el inspector Rebus.
Gris de campaña, de PHILIP KERR. També escocès, creador de Bernie Gunther antic policia alemany a l'època nazi.
Muerte en Hamburgo de CRAIG RUSSELL. Un altre escocès creador del Comissari Fabel. Ambienta les seves novel-les a l'Alemanya actual.
Una muerte sencilla de PETER JAMES, anglès i creador de Roy Grace comissari de policia.

EL FRED NORD ...
Emprentes que mai s’esborren, de CAMILLA Lackbërg , sueca y creadora de la escritora Erica Falck y el policia Patrik Hedström. Acaba de publicar-se i sorpresa, abans en català que en castellà que no es publicaRA fins al maig.
El cami fosc d’ ASA LARSSON. Sueca i creadora de l'advocada Rebecka Martinsson
Àngel caigut d’ ASA SCHWARZ, una altra sueca que en la seva primera novel-la publicada a Espanya barreja relats biblics i ecologia.
Presagios, de KARIN Fossum, noruega creadora de l'inspector Konrad Sejer.
L'home del llac, d’ ARNALDUR INDRIASON. Islandes i la quarta novel protagonitzada per Erlendur Sveinsson.
L'art de l'assassí de Mari Jungstedt, també sueca i creadora del comissari Ander Knutas. Desprès de Ningú ho ha vist, Ningú ho ha sentit i Ningú el coneix.

Bé això és només un petitíssim entrant, la llista, afortunadament podria ser interminable.
Espero que us serveixi d'ajuda.

sábado, 16 de octubre de 2010

MARGOT

http://margot-cosasdelavida.blogspot.com/2010/10/maias-club.html

Segur que molts coneixeu aquest bloc però per si hi ha algú que encara no el coneix, no deixeu de fer-li una visita. Unes receptes bonisimes amb una fantàstica presentació i unes fotografies que són una meravella.
La seva autora, la Margot és un artista amb majúscules, una dona amb un gust exquisit i una persona d'allò més detallista ;).
Mireu quines fotografies, "la mise en scène est fantastique"...o no? Que us sembla a vosaltres? Que tingueu una bona passejada.



http://margot-cosasdelavida.blogspot.com/2010/10/maias-club.html




jueves, 9 de septiembre de 2010

JULIA NAVARRO: DIGUE'M QUI SÓC.

"Si hagués de definir, diria que es tracta d'una novel.la de personatges que, sense renunciar a l'aventura o la història, retrata la memòria del convuls segle XX, caracteritzat per la barbàrie dels totalitarismes", declara Julia Navarro.

D'altra banda, aquesta novel-la té a veure amb la seva memòria familiar, "amb aquestes històries que quan era petita escoltava a la meva àvia sobre l'horror de la Guerra Civil. Sens dubte és la novel més personal que he escrit fins ara ".

Són paraules de l'autora, paraules amb les que molts que ja tenim una certa edat ens identifiquem, o no?
En el meu cas, (coincideixo amb Julia Navarro) era sobretot la meva àvia que explicava històries de la guerra i de la postguerra, històries que a mi em semblaven tan apassionants que no em cansava d'escoltar-les. Naturalment eren històries viscudes, amb personatges propers i sobretot reals.
Aquesta novel-la són 1.097 pàgines de personatges, històrias  i llocs. Una història ben narrada, ben documentada i que enganxa.. Bona ficció basada en fets i moments historics.
Una novel-la molt entretinguda.

Sinopsi
Un periodista rep una proposta per investigar l'agitada vida de la seva besàvia, una dona de la qual només se sap que va fugir d'Espanya abandonant el seu marit i el seu fill poc abans que esclatés la Guerra Civil. Per rescatar de l'oblit haurà reconstruir la seva història des dels fonaments, encaixant totes les peces de l'extraordinari puzle de la seva existència.
Marcada pels homes que van passar per la seva vida -l'empresari Santiago Carranza, el revolucionari Pierre Comte, el periodista nord-americà Albert James i el metge militar vinculat al nazisme Max von Schumann-, la història de Amelia Garayoa és la d'una dona que va aprendre que en la vida no es pot tornar sobre el passat per desfer. Des de la Espanya republicana fins a la caiguda del mur de Berlín, passant per la Segona Guerra Mundial i els foscos anys de la Guerra Freda, aquesta burgesa i revolucionària, dona i amant, espia i assassina, actuarà sempre d'acord als seus principis, enfrontant-se a tot i cometent errors que no acabarà mai de pagar.
Font: Plaza y Janes

sábado, 19 de junio de 2010

PHILIP KERR


 "Si los muertos no resucitan", traducció del original "If the dead rise not"



Berlín, any 1934:  la ciutat es prepara per a la celebració dels Jocs Olímpics. Bernie Gunther treballa a l'Hotel Adlon, allà segueix la pista a diversos robatoris i la mort d'un client. Coneix Noreen Charalambides, una periodista que arriba a la capital alemanya per investigar la declaració del president del Comitè Olímpic americà, que no reconeix cap discriminació a la població jueva en plena expansió d'antisemitisme. Això juntament amb el robatori d'una valuosa antiguitat a un client americà és el punt de partida d'una història de corrupció i crims que uneix les altes esferes del nazisme amb el crim organitzat nord-americà. Vint anys després, el 1954 els protagonistes es tornaran a trobar a la Cuba de Batista, que serà de nou escenari de corrupció i homicidis.


L'AUTOR: Philip Kerr
Philip Kerr va néixer a Edimburg el 1956. Va ser el guanyador de la tercera convocatòria del Premi Internacional de Novel.la Negra RBA 2009, amb la novel la "Si los muertos no resucitan", l'últim títol protagonitzat pel detectiu Bernie Gunther amb el culmina la saga Berlin Noir.
Les novel.les de Kerr són un homenatge als clàssics americans en un context històric i geogràfic totalment diferent. Les dues primeres transcorren al Berlín anterior a la Segona Guerra Mundial. De la mà de Bernie Gunther descobrirem un poble alemany submís, conformista i fàcilment manipulable, i més endavant els camps de concentració, l'antisemitisme, la crueltat, la mentida i la hipocresia dels nazis. Apareixen traficants, policies corruptes, policies bons, dones fatals, prostitutes, alusions a l'homosexualitat d'amplis sectors nazis i la seva relació amb les ciències ocultes, etc ...
L'Alemanya nazi és l'escenari comú de les obres protagonitzades pel detectiu Bernie Gunther i un tema de gran interès per Philip Kerr, que va estudiar un postgrau de Filosofia alemanya: "la meva font d'inspiració per escriure les novel és saber com van arribar al poder els nazis, intentat aproximar-me a l'època vaig pensar que la millor perspectiva me la podia donar un policia alemany "

Per mi , el millor de les novel.les de Kerr és el retrat d'aquesta Alemanya i dels seus personatges, això és l'important, no tant la intriga, que n'hi ha, però per mi és secundària. La por a la Gestapo, la brutalitat de les SA i de les SS, els enfrontaments interns, tot té darrere un important treball de documentació històrica, i esta descrit de manera magistral.


EL PERSONATGE: Bernie Gunther.
Bernie Gunther és un detectiu privat fictici creat per l'escriptor escocès Philip Kerr que protagonitza una sèrie de novel-les d'intriga ambientades a l'Alemanya de l'apogeu i declivi nazi. Inicialment es va tractar d'una trilogia coneguda com Berlin Noir (publicada als anys 1989, 1990 i 1991) però des del 2006 l'autor va reprendre el personatge amb noves novel.les que porten al personatge fins al continent sud-americà.
Es un personatge molt ben construit : cínic, malcarat, pessimista però honest i sensible, amb un humor negre extraordinari, es un autèntic Marlowe / Humphrey Bogart / a l'Alemanya nazi. De fons tenim , uns secundaris terribles però també grotescos: Hitler, Goering, Hess, Heydrich ...
En qualsevol cas, Gunther ja no pot ser mai el mateix -" ¿qui ho va poder seguir sent, amb l'arribada dels nazis al poder?" -, una vegada que va abandonar la KRIPO, la policia criminal, per la seva fidelitat a Weimar.
Gunther diu: "Pot ser que Déu inventés el dimoni, però el Guia l'hi devem a Àustria"


BIBLIOGRAFIA
Berlin Noir
1.-Violetas de Marzo, ambientada a Berlín 1936.
2.-Pálido Criminal, ambientada a Berlín 1938.
3.-Réquiem Alemán, ambientada a Berlín i Viena 1947-48.
continúan…
4.-Unos por otros, ambientada a Munich 1949.
5.-Una llama misteriosa, ambientada a Buenos Aires 195o
6.-Si los muertos no resucitan, ambientada a Berlín1934 -Cuba1954



Biografia de Bernie Gunther
De les dades obtingudes en les diferents novel -les es desprèn el següent passat del personatge:

Neix el 1898.
Durant la Primera Guerra Mundial lluita en el front turc i és condecorat amb la Creu de Ferro.
El 1918 mor la seva primera dona a causa d'una epidèmia de grip.
El 1922 ingressa a la policia criminal de Berlín, la Kripo, arribant al rang de Inspector Cap.
El 1928 resol el cas de Gormann El estrangulador, adquirint certa notorietat.
El 1933, fart de les purgues internes a la Kripo per ordre dels nazis, abandona la policia i treballa una temporada com detectiu a Hotel Adlon de Berlín.
El 1934 Bernie Gunther treballa com a detectiu a Hotel Adlon de Berlín:
1934: fets relatats en la primera part de la novel "Si los muertos no resucitan"(sisena de la sèrie).
El 1936 Bernie Gunther treballa com a detectiu privat independent al Berlín de l'apogeu nazi:

1936: fets relatats en la novel "Violetes de marzo" (primera de la sèrie).
El 1937 Bernie Gunther viatja a Palestina contractat per un empresari jueu-alemany per arreglar l'emigració d'aquest a aquest país:
1937: fets relatats en el pròleg de la novel "Unos por otros" (quarta de la sèrie).
El 1938 Bernie Gunther continua treballant a Berlín com a detectiu privat, en aquesta ocasió amb un soci també antic policia de la Kripo:
1938: fets relatats en la novel "Pálido Criminal" (segona de la sèrie).


De les dades obtingudes en les diferents novel es desprèn la següent trajectòria durant i desp´`es de la II Guerra Mundial:
Al setembre de 1939 és Kriminalkommisar (Comissari) en la secció 5 de l'Oficina de Seguretat del Reich i en esclatar la guerra queda classificat com SS Obersturmführer (Tinent de les SS).
El juny de 1941 és reclutat sota les ordres del seu amic el SS Gruppenführer Arthur Nebe per traslladar-se a Minsk, a la Rússia ocupada. Quan descobreix que la seva missió hi ha la de realitzar execucions massives demana el trasllat al capdavant, però el seu amic Nebe l'envia a l'Oficina de Crims de Guerra de l'Alt Comandament Militar a Berlín.
El gener de 1942 amb rang de Oberleutnant treballa a l'Oficina de Crims de Guerra de l'Alt Comandament Militar a Berlín, on investiga tant atrocitats dels propis alemanys com dels russos.
El febrer de 1944 amb rang de Hauptmann s'incorpora com a oficial d'intel ligència (Abwehr) en el cos d'exèrcit del general Schorner al front rus.
L'abril de 1945 és capturat pels soviètics a Königsberg i enviat a unes mines de coure als Urals.
El desembre de 1946 mentre és traslladat a una mina d'urani a Saxònia mata dos soldats soviètics que el custodiaven i s'escapa saltant del tren, aconseguint tornar finalment a Berlín.
El 1947 Bernie Gunther està casat amb una mestra reconvertida en cambrera anomenada Kirsten i de nou treballa com a detectiu privat al Berlín de la postguerra:
1947: fets relatats en la novel-la  "Requiem Aleman"(tercera de la sèrie).
El 1949 després d'uns mesos regentant l'hotel de la seva mort sogre i després de la mort per malaltia de la seva dona Kirsten, Bernie Gunther reinicia la seva activitat com a detectiu privat però aquesta vegada a la ciutat de Munic:
1949: fets relatats en la novel-la " Unos por otros"(quarta de la sèrie).
El 1950 Bernie Gunther, que ha hagut de fugir d'Alemanya per una falsa acusació d'assassinat, es refugia a l'Argentina (com si d'un criminal de guerra nazi fugat es tractés) amb una nova identitat, la de l'argentí descendent d'alemanys Carles Hausner:
1950: fets relatats en la novel -la"Una llama misteriosa" (cinquena de la sèrie).
El 1954 Bernie Gunther / Carles Hausner viu folgadament a l'Havana mentre prepara el seu retorn a Alemanya amb la seva nova identitat:
1954: fets relatats en la segona part de la novel-la "Si los muertos no resucitan" (sisena de la sèrie)

jueves, 10 de junio de 2010

DIARIO DE UN VIAJE AL HORROR, Henning Mankell













Publicat al suplement  Diumenge de   EL PAIS DEL 2010.06.06, un diari escrit pel noveHenning Mankell (Estocolm, 3 de gener de 1948), escriptor de novel.la negra, autor teatral i assagista, és un dels grans noms de la narrativa nòrdica actual.

La seva saga sobre l'inspector Kurt Wallander, composta per onze títols, i editada a Espanya per Tusquets, ha estat un dels majors èxits internacionals del gènere en els últims temps.
Amb L'home inquiet, publicada el 2009, Mankell diu adéu a Wallander, almenys de moment.
Casat amb una filla del cineasta suec Ingmar Bergman, Mankell divideix el seu temps entre Suècia i Moçambic, on dirigeix el Teatre Nacional. Els greus problemes del continent africà són una de les seves grans preocupacions.
La implicació activa en les causes humanitàries i la preocupació per la justícia social són senyals d'identitat de la personalitat de Mankell.

EL PAIS
El novelista y dramaturgo Henning Mankell era uno de los viajeros de la flotilla que intentó romper el bloqueo de Gaza y fue interceptada a tiros en aguas internacionales, el 31 de mayo, por la Marina israelí. Ha escrito un diario de ese viaje en el que narra cómo una expedición organizada sin voluntad de enfrentamiento derivó en un baño de sangre y en múltiples humillaciones

Diario de un viaje al horror
 NIZA. Martes 25 de mayo.
A las cinco de la mañana me encuentro en la calle, esperando al taxi que me ha de llevar al aeropuerto de Niza. Por primera vez en muchos meses, E. y yo gozamos de tiempo libre que compartir. En un principio habíamos pensado que se prolongaría dos semanas, pero finalmente no serán más que cinco días, ya que la operación Ship to Gaza está por fin preparada, al parecer, y debo sumarme a los demás en Chipre.
El objetivo de todo viaje puede interpretarse ya en su punto de partida, me digo mientras espero al taxi. Tal y como acordamos, reduje mi equipaje a una mochila de no más de diez kilos. La operación Ship to Gaza tiene un objetivo claro y bien definido: romper el bloqueo al que Israel tiene sometida la franja de Gaza. Desde la guerra de hace poco más de un año, la vida de los palestinos que habitan la zona se ha convertido en un infierno cada vez más insoportable. Son muchas y grandes las necesidades que habría que cubrir para que la vida allí resultara medianamente decente.
Pero el objetivo del viaje es, naturalmente, mucho más concreto. Las palabras se demuestran con la acción, pienso. Resulta fácil decir que se apoya, se defiende o se combate esto o aquello. Sin embargo, es en la acción donde se materializan como un hecho probado ese tipo de declaraciones. Es preciso que los palestinos a quienes los israelíes obligan a vivir en aquel infierno sepan que no están solos, que no los hemos olvidado. Hay que recordarle al mundo que existen. Y además, también podemos cargar varias embarcaciones con lo que más necesitan: medicinas, plantas desalinizadoras para que puedan obtener agua potable, cemento...
Por fin llega el taxi, acordamos el precio -¡qué caro!- y, por las calles vacías del amanecer, salimos rumbo al aeropuerto. La primera anotación del viaje -ahora caigo en la cuenta- la hago allí mismo, en el taxi. No recuerdo las palabras con exactitud, pero de repente me desconcierta la sensación de que no he tomado conciencia plena de que se trata de un proyecto que los israelíes odian hasta tal extremo que seguramente recurrirán a la violencia para obstaculizar el avance de la flotilla.
Aunque antes de llegar al aeropuerto ya se me ha olvidado. Se trata de una empresa totalmente definida también en lo que se refiere a ese punto: nosotros actuaremos sin violencia, no vamos armados, no existe la menor voluntad de enfrentamiento físico. Si llegan a detenernos, todo se desarrollará de modo que la vida de los participantes no corra peligro.

» NICOSIA. Miércoles 26 de mayo.
Hace más calor que en Niza. Aquellos que han de subir a bordo en la costa chipriota se reúnen en el Centrum Hotel de Nicosia. Es como en una novela de Graham Greene. Gente dispar que se reúne en un lugar olvidado de Dios para emprender un viaje común. Vamos a quebrantar un bloqueo ilegal. Son palabras que se repiten una y otra vez en varios idiomas. Pero de pronto nos invade la incertidumbre. Los barcos se retrasan, han surgido varios problemas, aún no tenemos las coordenadas definitivas de dónde se producirá el encuentro de las seis embarcaciones. Lo único que está claro es que será en alta mar. Chipre no quiere que nuestras naves atraquen en sus muelles. Seguramente, a consecuencia de la fuerte presión de Israel. De vez en cuando advierto la tensión que domina las relaciones entre los diversos grupos al frente de este proyecto tan complicado. El comedor donde desayunamos se ha convertido en una sala de reuniones secretas. Nos van pidiendo que entremos para firmar diversos documentos y para que dejemos constancia de quiénes son nuestros familiares más cercanos, en caso de que suceda lo peor. Todos firman sin pensárselo. Luego nos dicen que esperemos. Que estemos alerta. Son las palabras más usadas esos días: "esperar, estar alerta".

» NICOSIA. Jueves 27 de mayo.
Esperar. Estar alerta. Calor asfixiante.

» NICOSIA. Viernes 28 de mayo.
Empiezo a preguntarme si no tendré que abandonar la isla sin haber subido a bordo. Al parecer, no hay plazas suficientes. Al parecer, hay listas de espera para participar en este proyecto solidario. Pero K., el amable parlamentario sueco, y la doctora sueca S., que son mis compañeros de viaje, me ayudan a mantener el ánimo. Los viajes en barco siempre llevan aparejados muchos contratiempos, me digo. Así que continuamos con nuestra tarea. Esperar. Estar alerta.

» NICOSIA. Sábado 29 de mayo.
De repente, todo se precipita. Ahora, a lo largo del día, aunque sólo quizá, por supuesto, zarparemos en un buque rápido que nos llevará hasta ese punto en alta mar donde hemos de reunirnos con la flotilla de otros cinco barcos que surcarán las aguas rumbo a la franja de Gaza. Seguimos esperando. Pero, hacia las 17.00, las autoridades portuarias nos dan por fin permiso para subir a bordo del buque llamado Challenge, que, a 15 nudos de velocidad, nos trasladará al lugar donde subiremos al carguero Sofia, ya a la espera en el punto de encuentro. A bordo del Challenge hay muchas personas que esperan y están alerta. Creo que se quedan un tanto decepcionadas al ver que sólo llegamos nosotros tres. Esperaban a varios irlandeses que, no obstante, abandonaron antes de embarcar y volvieron a casa. Subimos a bordo, saludamos a todo el mundo y aprendemos enseguida cuáles son las reglas. El espacio es mínimo y hay zapatos en bolsas de plástico por todas partes, pero reinan la tranquilidad y el buen entendimiento. Ahora, de repente, parecen haberse despejado todas las incógnitas. A las 17.00, los dos potentes motores diésel empiezan a zumbar. Por fin estamos en marcha.

» EN EL MAR. 23.00 horas.
Estoy sentado en una cubierta de popa. El viento no sopla con fuerza, pero sí lo suficiente como para que ya se hayan mareado muchos de los activistas. Envuelto en varias mantas, contemplo la luna que ilumina un sendero sobre el mar, resisto la embestida de las olas y pienso que las acciones solidarias pueden adoptar cualquier forma. El zumbido de los motores dificulta la conversación. La mayoría intenta dormir o, al menos, descansar. Y me digo que, en esos momentos, se puede decir que está resultando un viaje apacible. Pero sólo en apariencia.

» EN EL MAR, AL SURESTE DE CHIPRE.
Domingo 30 de mayo. 1.00 horas.
Brillan destellos de luz desde varios puntos. El capitán, cuyo nombre no consigo aprender, ha aminorado la marcha. A lo lejos titilan las luces de las linternas de dos de los buques de la flotilla. Ahora permaneceremos anclados hasta que amanezca y la gente pueda trasladarse a las otras embarcaciones. Pero yo sigo sin encontrar un lugar donde acostarme, así que me quedo dormitando en la silla empapada. La solidaridad ve la luz en la humedad y la espera, pero así hacemos que otros tengan un techo bajo el que cobijarse.

» EN EL MAR. 8.00 horas.
El mar se ha calmado. Nos dirigimos hacia la nave de mayor envergadura
[Mavi Marmara]. Es un buque de pasajeros, "la nave reina" de la flotilla. Lleva a bordo a cientos de personas. Han estado discutiendo la posibilidad bastante probable de que los israelíes centren su intervención justo en esa nave.
¿Qué intervención? Obviamente, es algo a lo que hemos estado dando vueltas desde los inicios del proyecto. Nada podemos saber con certeza. ¿Hundirá la Marina israelí las embarcaciones o intentará obligarlas a retirarse con otro tipo de violencia? ¿Existirá la posibilidad de que Israel opte por la solución razonable de dejar pasar las naves y palíe así parcialmente la vergonzosa fama que se ha ganado en todo el mundo? Nadie lo sabe. A nuestro juicio, lo más probable es que, una vez en la frontera de sus aguas territoriales, nos exijan que nos retiremos amenazándonos desde los altavoces de los buques de guerra. Si no nos detenemos, nos destrozarán las hélices o la quilla y nos remolcarán hasta un lugar donde podamos repararlas.

» EN EL MAR. 13.00 horas.
Los tres subimos por una escala a bordo del Sofia. Es un viejo buque renqueante, muy oxidado y con una tripulación afable. Calculo que somos unos veinticinco en total. La carga se compone, entre otras cosas, de cemento, armazones de hierro y casas de madera prefabricadas. Me asignan un camarote que comparto con el parlamentario al que, tras los largos días de espera en Nicosia, empiezo a considerar como a un viejo amigo. Descubrimos que no hay luz eléctrica. Ya leeremos en otro momento.

» EN EL MAR. 16.00 horas.
Reunida la flotilla. Las proas de las naves ponen rumbo a Gaza.

» EN EL MAR. 18.00 horas.
Nos reunimos en un comedor improvisado entre las bodegas y la cubierta superior de la embarcación. El griego canoso que se encarga de la seguridad y la organización a bordo, a excepción de las tareas de navegación, nos habla en voz baja y nos inspira enseguida una gran confianza. "Esperar" y "estar alerta" son palabras que han dejado de existir. Nos estamos acercando. La cuestión es a qué. Nadie sabe qué se les ocurrirá a los israelíes. Sólo sabemos que han hecho declaraciones hostiles y que han asegurado que ahuyentarán a la flotilla con todos los medios a su alcance. Pero ¿qué significa eso? ¿Usarán torpedos? ¿Maromas? ¿Enviarán a bordo soldados desde sus helicópteros? Imposible adivinarlo. Pero a su violencia responderemos con la nuestra. Sólo en defensa propia. En cambio, sí que podemos dificultarles el ataque. Tenderemos un alambre de púas alrededor de toda la falca del barco. Además, todos deben entrenarse en el uso de los chalecos salvavidas, pondremos vigilantes y decidiremos dónde reunirnos si los soldados abordan el barco. El último bastión es el puente de mando.
Una vez que todo está acordado, empezamos a comer. Al cocinero egipcio, un hombre corpulento y robusto, le duele una pierna, pero cocina muy bien.

» EN EL MAR. Lunes 31 de mayo. 0.00 horas.
Me corresponde participar en el turno de guardia entre la medianoche y las tres de la madrugada. Aún brilla la luna llena, aunque a veces queda oculta tras alguna que otra nube. El mar está en calma. Destellos de linternas. Las tres horas pasan rápido, pero cuando me relevan compruebo que estoy cansado. Aún estamos lejos de lo que puede llamarse la frontera de las aguas territoriales que los israelíes se consideran con derecho a defender como suyas. Supongo que tendré ocasión de dormir unas horas.
Me tomo un té, converso un rato con un marinero griego cuyo inglés es pésimo, pero el hombre insiste en que le cuente de qué tratan mis novelas. Son cerca de las cuatro cuando por fin puedo retirarme a dormir.

» EN EL MAR.
4.30 horas.
Acabo de conciliar el sueño, cuando me despiertan. Ya en cubierta, compruebo que el gran buque de pasajeros está iluminado por potentes focos. De repente, se oyen unos disparos. Y comprendo que Israel se ha decantado por la vía del enfrentamiento brutal. En aguas internacionales.
Transcurrida una hora exactamente, los botes de goma se acercan veloces llenos de soldados enmascarados que inician el abordaje de inmediato. Nos reunimos en el puente de mando. Los soldados se muestran impacientes y quieren que bajemos a cubierta. Alguien se demora y lo atacan con una descarga eléctrica en el brazo. El hombre cae al suelo. Otro hombre que tampoco se movía con celeridad suficiente recibe el impacto de una bala de goma. Y todo esto sucede allí mismo, a mi lado. Es absolutamente real. Personas totalmente inocentes tratadas como animales y castigadas por su lentitud.
Nos agrupan en cubierta. Y allí permaneceremos durante once horas, hasta que el barco atraca en Israel. Los soldados nos filman de vez en cuando, aunque no tienen ningún derecho a ello. Al verme tomando unas notas, uno de los soldados se me acerca enseguida y me pregunta qué escribo. Es la única ocasión en que pierdo los estribos. Le contesto que no es de su incumbencia. Sólo le veo los ojos y no sé lo que está pensando, pero al final da media vuelta y se marcha.
Once horas inmovilizados, amontonados en medio de aquel calor, puede ser un método de tortura. Para ir a orinar, hay que pedir permiso. Galletas, biscotes y manzanas es cuanto nos dan para comer. Tomamos una decisión conjunta: no pedir que nos permitan cocinar. Nos filmarían y lo presentarían como un acto de generosidad por parte de los soldados. Así que nos conformamos con las galletas y los biscotes. Es una humillación sin igual. (Entre tanto, los soldados han sacado los colchones de los camarotes y ahora duermen al fondo de la cubierta de popa).
Durante esas once horas tengo tiempo de concretar lo sucedido. Nos han atacado mientras nos hallábamos en aguas internacionales, lo que implica que los israelíes han actuado como piratas, no mucho mejor que los que operan en las costas de Somalia. Por otro lado, en el momento en que obligaron a nuestra nave a poner rumbo a Israel, nos estaban secuestrando. Su intervención es completamente ilegal.
Entre tanto, nosotros intentamos hablar, dilucidar qué sucederá, y nos preguntamos cómo es posible que los israelíes hayan optado por una solución que los aboca a un callejón sin salida. Los soldados nos observan. Algunos fingen que no saben inglés, pero todos lo hablan y lo entienden. Dos de ellos son muchachas. Parecen preocupadas. Quizá después, cuando hayan terminado el servicio militar, decidan huir a Goa a destrozarse la vida drogándose. Sucede constantemente.
» 18.00 horas.
Un muelle en algún lugar de Israel. No sé dónde. Nos obligan a bajar a tierra y a iniciar una suerte de carrera entre dos filas de soldados, mientras que la televisión militar filma todo el suceso. De pronto se me ocurre que eso, precisamente eso, es algo que nunca les perdonaré. En ese instante sólo pienso en bestias y cerdos.
Nos dispersan, no nos permiten que hablemos unos con otros. De pronto aparece a mi lado un hombre del Ministerio de Asuntos Exteriores de Israel. Comprendo que ha venido para impedir que me dispensen un trato demasiado brusco. Después de todo, soy un escritor bastante conocido en Israel. Mis obras están traducidas al hebreo. El hombre me pregunta si necesito algo. "La libertad, la mía y la de los demás", respondo. El hombre no me contesta y le pido que se marche, pero él da un paso atrás y se queda allí, cerca de mí.
Como es obvio, no hago ninguna confesión. Me comunican que seré deportado. El hombre que me lo anuncia me dice enseguida que le gustan mis novelas. En ese momento pienso en la posibilidad de procurar que ninguno de mis libros vuelva a traducirse al hebreo. Es una idea que no he terminado de madurar.
El ambiente que reina en aquella "sala de recepción de refugiados" es invariablemente caótico y crispado. A cada minuto golpean a uno, amarran a otro, esposan a un tercero. Me repito que, cuando lo cuente, nadie me creerá, pero hay muchos ojos que lo registran todo. Y muchos serán los que deban admitir que es verdad cuanto digo. Los testigos oculares somos multitud.
Un único ejemplo debería bastar. Justo a mi lado, un hombre se niega a dejar sus huellas dactilares. Acepta que lo fotografíen, pero ¿las huellas? No ha cometido ningún delito. Opone resistencia. Y lo golpean hasta que cae al suelo. Luego se lo llevan de allí. Quién sabe adónde. ¿Cómo calificar semejante acción? ¿Repugnante? ¿Inhumana? Elijan libremente.
» 23.00 horas.
Al parlamentario, a la doctora y a mí nos conducen a una prisión provisional. Allí nos separan. Nos arrojan unos bocadillos resecos como un trapo. La noche se hace larga. Uso de almohada las zapatillas de deporte.
» Martes 1 de junio. Por la tarde.
Al parlamentario y a mí nos conducen de improviso a un avión de Lufthansa. Van a deportarnos. Nos negamos a subir sin saber qué será de S. Salimos del calabozo en cuanto nos aseguran que ella también vendrá con nosotros.
Ya a bordo del avión, una de las azafatas me trae un par de calcetines: uno de los soldados que atacaron el barco donde me encontraba me los había robado.
Así muere parte del mito del soldado israelí, valeroso e infalible. Ahora, además, puede añadirse que son simples ladrones. No fui yo el único al que le robaron el dinero, las tarjetas de crédito, la ropa, el reproductor de música, el ordenador... Otro tanto les sucedió a muchos de los que iban a bordo del mismo barco que, un día, a hora muy temprana, sufrió el ataque de soldados israelíes enmascarados o, lo que es lo mismo, de unos piratas disfrazados.
Bien entrada la noche, ya estamos de regreso en Suecia. Hablo con los periodistas. Más tarde me siento un rato en la oscuridad, en el jardín de la casa donde vivo. E. se muestra taciturna.
Al día siguiente, el 2 de junio, oigo el canto del mirlo. Un canto por los que han muerto.

Ahora queda todo lo que debemos hacer para no despistarnos del objetivo: conseguir que se levante el brutal bloqueo de Gaza. Lo conseguiremos.
Detrás de ese objetivo aguardan otros. La desarticulación de un sistema de apartheid lleva tiempo. Aunque no una eternidad.

viernes, 4 de junio de 2010

LA PISTA DE SORRA, ANDREA CAMILLERI

Què us vaig a dir de Montalbano? Que és comissari de policia a Vigata, que té un magnífic grup de subordinats (un d'ells, Catarella s'equivoca al dir el nom de totes les persones que passen per la comissària) que té una nòvia, Llivia amb qui te una relació a distancia, que té una casa al costat del mar, que té una amiga / amant, Ingrid, que apareix i desapareix en la seva vida i que és un “gourmand”, mimat per la seva assistenta, Adelina que li omple la nevera amb plats exquisits.


En aquesta novel.la, Montalbano comença a sentir-se vell. Ell en realitat no està convençut, però els fets son clars. Està vell i cada vegada té pitjor vista. Quan el seu ajudant Mimi apareix al despatx amb ulleres, Montalbano perd el fil del raonament que estava fent i es posa a discórrer sobre les ulleres. Fins i tot arriba a demanar-li prestades, però constata que amb elles no veu bé. Veu millor amb les del seu pare ...

Un dia Montalbano s'aixeca i veu un cavall mort davant de casa a la platja. Ha estat apallissat brutalment. Mentre crida a comissaria, el cadàver del cavall desapareix misteriosament. Una bella amazona, amiga d'Ingrid pensa que el cavall és seu, un pura sang que val molts diners. Al cap de poc temps, la casa de Montalbano és assaltada per uns lladres diverses vegades quan el comissari no està en ella. Posa en guàrdia a l'agent Galluzo, el qual evita que va incendiar la casa. Ningú entén a Vigata que hi hagi algú tan ximple o tan atrevit com per intentar entrar a la casa del comissari

Montalbano s'endinsarà en un ambient al qual ens té poc acostumats: el dels cercles eqüestres, les curses de cavalls i les elegants festes benèfiques, un món poblat per homes de negocis d'alta volada, aristòcrates i amazones de trenca i esquinça. Però d'aquí a les apostes clandestines i les carreres entrampades amb prou feines hi ha un pas i Montalbano es col.locarà al punt de mira de tèrbols personatges que el amenaçaran de tots els modes possibles. Fins i tot, poc faltarà perquè la seva casa acabi pastura de les flames.
Quina altra cosa pot esperar de la màfia?

miércoles, 21 de abril de 2010

SANT JORDI 2010

Ja només falten tres dies per Sant Jordi i aquí us presento una petita llista amb recomanacions i novetats.
I també podeu consultar totes les entrades anteriors clikant a novel-la, a etiquetes.
Bona Diada a tots i a totes! 


PER NENS
Els casos de l'inspector Cito i el seu ajudant xinès, el sergent Chin meu Edo.
En la versió en català l'ajudant és Mai Tinc Po.
"Famós a tot el món pel seu enginy i per la seva afició a la truita de patates, l'Inspector Cito treballa en el Departament de Casos Estranys, misteriós i superdifícil".
Escrits per Antonio Iturbe, dibuixats per Alez Omiste i editats per Edebé:
-Una investigació pels pèls
-El visitant nocturn
-Un dia a les carreres
-Un ajudant de molta ajuda
-La mòmia desapareguda.


PER ALS MES GRANS
CURIOSES
-La dama y el recuerdo, una novel de l'oest publicada el 1952 per Silver Kane, pseudònim de Francisco González Ledesma.
-Han matado una rubia y Besare tu cadaver, dues novel-les publicada per Ray Sorel, als anys 70, pseudònim de Terenci Moix


DE PER AQUI
-El so de la nit, de Xavier B. Fernandez, aquí es barregen novel.-la negra, històrica i romàntica tot això ambientat a la Barcelona de 1959.
-La soledat de Patricia.
Una novel.la de ficció creada a partir d'una història real, de Carles Quilez.
-El sommi de Tàrraco, de Xulio Ricardo Trigo.
Un assassinat a traïció és l'inici de una llarga cadena de mentides, intrigues i injustícies. Ambientada en la Tarragona romana.
-Sang culer, de Jordi Pijoan.
En aquesta novel • la els serveis de Seguretat del club blaugrana contractent el detectiu Espartac Garcés i el seu company, el mulat Valdés, per investigar qui és el responsable de la mort violenta d'un alt càrrec de l'entitat. La investigació s'haurà de dur a terme al més gran dels secretismes, tot i que el reguitzell de personatges que desfilar al llarg de tot el Procés ho fara molt difícil
-Flors negres per a Roddick, de Daniel Vázquez Sallés.
El fill de Manolo Vazquez Montalban, ens trasllada en aquesta seva primera novel a les ombres i els escenaris de la guerra freda, descrivint el trepidant itinerari que durà a Michael Roddick, agent al servei de la República Federal Alemanya ja retirat, a abandonar la placidesa del restaurant que regenta amb la seva filla Elena a Barcelona per reviure un tèrbol episodi relacionat amb els seus temps d'espia


DE MÉS LLUNY
-De l'escocès Ian Rankin, creador de l'inspector Rebus i Premi Pepe Carvalho de Novel.la negra 2010, Aguas turbulentas .
Ha desaparegut Philippa Balfour, la filla rebel d'un banquer. La policia té dues pistes: la sinistre troballa d'una nina en un taüt minúscul, a poca distància de la residència dels Balfour, i la participació de Philippa en un joc de rol a Internet sota la direcció d'un fosc guru.
-Philip Kerr, escocès, creador del detectiu abans policia criminal, Bernie Gunther. Les seves novel estan ambientades a l'Alemanya nazi. Ha estat el Premi Internacional de Novel.la Negra RBA 2009: Si los muertos no resucitan, sisena entrega protagonitzada per l'investigador privat Bernie Gunther en una alemanya dominada pels nazis, just durant els Jocs Olímpics de Berlín.
Gunther es veurà embolicat en una història de corrupció que unirà la cúpula nazi amb els pitjors elements del crim americà, una situació que continuarà fins i tot 20 anys després, aquesta vegada a la Cuba governada per Batista
-Arnaldur Indridason, islandès, creador de l'inspector Erlendur: La veu .
Gulli, el vell porter d'un dels més coneguts hotels de Reykjavik, apareix nu i apunyalat fins a morir en la seva miserable habitació al soterrani. Però Gulli és molt més que un simple porter que es disfressava del Pare Noel totes les nadal, és un complet misteri. Vint anys a l'hotel i ningú li coneix realment.
-Kjell Olla Dahl, noruec, creador del policia Frank Frolich i del comissari Gunnarstranda: Un paso en falso.
Durant una operació policial contra uns contrabandistes, un policia, Frank Frolich, protegeix amb el seu cos a una dona que entra en una botiga sense fer cas l'ordre de la policia. Un any més tard, es troben en un cafè i passen la nit junts. Quan Frank descobreix que Elisabeth és la germana de Jonny Faremo, un perillosos delinqüent, és massa tard. S'ha obsessionat amb ella i els companys començent a sospitar d'ell ... Frank haurà descobrir si Elisabeth li està utilitzant per recuperar la seva vida, i tornar a guanyar-se la confiança en del seu equip.
-Jo Nesbo, noruec, creador del policia Harry Hole: Petirrojo i Nemesis.
A "Petirrojo” Harry és traslladat al CNI (Centre Nacional d'Intel ligència). Una investigació sobre grups neonazis el portarà a revelar una història que enfonsa les seves arrels en el passat.
A "Nèmesi" investiga un assassinat ocorregut durant l'assalt a un banc. Una antiga amiga apareix morta, Harry ha passat amb ella les últimes hores i no recorda res.
-John Connolly, irlandès, creador del detectiu Charlie Parker, Els Amants.
Desposseït de la seva llicència d'investigador privat i vigilat per la policia, Charlie Parker treballa en un bar de Portland i porta aparentment una vida tranquil-la. Fins que decideix esbrinar què va passar exactament amb el cas que va fer que el seu pare, policia novaiorquès, es tragués la vida. Per a això haurà de tornar els ulls cap al seu passat, encara que això signifiqui descobrir incòmodes veritats i compromeses mentides.

I per finalitzar un llibre apassionant, El hombre que amaba los perros, de Leonardo Padura.
Al 2004, a la mort de la seva dona, Iván, aspirant a escriptor i ara responsable d'un paupèrrim gabinet veterinari de l'Havana, torna els ulls cap a un episodi de la seva vida, ocorregut el 1977, quan va conèixer un enigmàtic home que passejava per la platja en companyia de dos bells llebrers russos. Després de diversas trobades «l'home que estimava els gossos» va començar a fer-ho dipositari d'unes singulars confidències que van centrant-se en la figura de l'assassí de Trotski, Ramon Mercader, de qui sap detalls molt íntims.

La meva "pausa" ha estat una mica més llarga del que jo em pensava, m’esta costant bastant recuperar-me i pensava que no podria fer cap entrada abans del divendres, però aquí estic, disposada a recuperar el temps "perdut" i visitar tots els blogs que segueixo. Potser no deixi comentaris però no dubteu que tinc una ganes enormes de visitar-vos a tots i que això és el que vaig a fer a partir d'ara.
D'una banda tenia "mono" i per altra no tenia forces per posar-me davant de l'ordinador ... però per fi sembla que m'estic animant i més em val perquè m'espera moltíssima feina fins que em posi al dia.

jueves, 8 de abril de 2010

PAUSA....

El racó del cuscús tanca per uns dies, però tornara ben aviat que només falten quinze dies per Sant Jordi ...

miércoles, 7 de abril de 2010

ABRIL 2010














"Poques coses donen la joia d'observar i sentir els efectes del bon temps.
No és rar que els japonesos considerin un afer nacional el florir dels cireres"
Font: ALMANAC DEL CORDILL

miércoles, 31 de marzo de 2010

L'ÚLTIM DE DONNA LEON I LORENZO SILVA


Dues novel-les acabades de  sortir de l'editorial, Qüestió de fe  de Donna Leon i L'estratègia de l'aigua de Lorenzo Vila. Encara no les he llegit (aprofitaré aquestes vacances per fer-ho) però estic segura que no em  decebrem.
Aqui teniu dues entrades anteriors que vaig fer sobre aquets autors.
http://elracodelcuscus.blogspot.com/2009/04/donna-leon-senfronta-amb-lecomafia-en.html

http://elracodelcuscus.blogspot.com/2009/07/lorenzo-silva.html

Un nou cas per a Brunetti, on la burocràcia i la calor sufocant de l’estiu venecià marquen l’atmosfera d’una novel•la plena d’enganys i amb un final explosiu i inesborrable.
Mentre el commissario Brunetti prepara les maletes per fugir de la calor de l’agost venecià, el seu col•lega Vianello li demana ajuda per resoldre un problema personal: la seva tieta s’ha obsessionat per l’astrologia i s’està gastant els diners del negoci familiar amb un endeví que no sembla que mostra totes les cartes.
Al mateix temps, al despatx de Brunetti arriben indicis d’irregularitats als jutjats de la ciutat. Quan sembla que l’assumpte no va més enllà d’unes discrepàncies internes, l’assassinat d’un dels implicats farà que Brunetti torni sobtadament a Venècia per dirigir la investigació. Què té a veure la mort d’aquest home amb les sospites de corrupció a la magistratura veneciana?
Amb un cop d’efecte magistral, a Qüestió de fe Donna Leon construeix un nou cas per a Brunetti, on la burocràcia i la calor sufocant de l’estiu venecià marquen l’atmosfera d’una novel•la plena d’enganys i amb un final explosiu i inesborrable
FONT: Edicions62


Un nou cas de Bevilacqua i Chamorro, després de quatre anys d'espera.
Una novel.la sobre la paternitat, la resistència davant del mal i l'abisme entre justícia i venjança.
Després d'una decebedora experiència amb el sistema judicial, que ha posat en llibertat a un assassí al que havia detingut després d'una llarga recerca, el brigada Bevilacqua, àlies Vila, es troba desencantat i més escèptic del que acostuma. Així s'enfronta al nou cas que li ocupa: un home anomenat Oscar Santacruz ha aparegut amb dos tirs al clatell a l'ascensor de casa seva. Sembla el «treball» d'un professional, el que sembla desmesurat donada la poca transcendència de la víctima, que té alguns antecedents menors per tràfic de drogues i violència de gènere. Vila i la seva companya, la sergent Chamorro, afronten la tasca, molt a contracor per part de Vila, actitud que començarà pagant «el nou», Arnau, un jove guàrdia que a poc a poc s'anirà guanyant la confiança del brigada.
Sembla que els problemes en la vida d'Óscar, a part dels seus frecs amb la justícia, es limiten al seu divorci, mal portat i amb un fill pel mig. Però, què amaga la denúncia que pesava sobre la víctima per maltractaments? ¿I la seva detenció per tràfic de drogues? En què foscos assumptes estava embolicat aquest home en aparença tan poc perillós?
Una novel.la sobre els clarobscurs de les relacions, sobre els errors i encerts dels jutges, sobre els viaranys de la moderna investigació policial, sobre les injustícies que provoquen les lleis i sobre el mal, que sovint està entre el que tenim més a prop, fins i tot entre el que un dia estimem.F
FONT: Ediciones Destino

miércoles, 17 de marzo de 2010

UN ALTRE SUECA: MARI JUNGSTEDT


NINGU NO HA VIST

La temporada turística comença a la aparentment tranquil illa sueca de Gotland.
Com cada any, Helena, ara resident a Estocolm, torna a la illa on va passar els primers anys de la seva vida i celebra una festa amb els seus amics d'infància. Però Helena beu més del compte i acaba ballant amb el seu amic Kristian i provocant la gelosia del seu marit Per. Quan ja no pot suportar més, Per reacciona de forma violenta, posant punt i final al bon ambient que es respirava.
Al dia següent, Helena passeja per la platja per reflexionar sobre el que va passar quan és salvatgement atacada per un home armat. Quan es troba el seu cos, cruelment assassinat, el seu marit és immediatament inculpat. Però uns dies més tard, apareix el cos de Frida, una companya d'escola d'Helena, assassinada en les mateixes circumstàncies.
La psicosi s'apodera del poble i l'inspector Anders Knutas haurà d'accelerar les investigacions abans que l'assassí colpege de nou. Per a això podrà comptar amb la col • laboració no sempre desitjada del inquiet periodista Johan.


ºNINGU NO HA SENTIT
Quan el fotògraf alcohòlic Henry Dahlström apareix assassinat al centre de Gotland, les indagacions policials apunten directament a alguns dels seus companys de gresca. El cas no sembla revestir gran misteri, fins que el comissari Anders Knutas descobreix que el mort va rebre una important quantitat de diners el dia anterior a la seva mort.
Paral.lelament, la senyora Jannson denuncia la desaparició de la seva filla Fanny, de catorze anys, i la policia inicia immediatament la recerca d'aquest suposat cas de segrest. No obstant això, la recerca dóna un gir inesperat quan el porter del pis de Dahlström descobreix una caixa amb fotografies de caràcter pederasta en què apareix la jove Fanny.
Knutas necessitarà tot el seu talent i l'ajuda del seu amic periodista Johan Berg per descobrir què s'amaga darrere d'aquest terrible cas.
Masi Jungstedt posa de manifest la doble moral de la societat sueca de l'actualitat.
Las històrias tenen intriga, amor, assassinats i acció contínua.
Enganxa.

 
Aqui us transcric un article publicat a El Pais.
Una idílica illa com a teló de fons per descriure la perversitat de les relacions humanes, assassinats i assetjament escolar.
Mari Jungstedt (Estocolm, 1962) ha creat una sèrie de novel.les en què l'inspector Anders Knutas investiga els crims que es desenvolupen a l'illa sueca de Gotland.
Durant 14 anys l'autora de "Ningú no l'ha vist" i "Ningú ho ha sentit" va treballar com a reportera de ràdio i televisió fins que va decidir donar el salt a la literatura. "M’interessava molt escriure i vaig optar per la novel.la negra perquè en aquest gènere em sentia còmoda. M’ interessen molt les relacions humanes i fins a quin punt l'individu pot ser pervers ".
“Ningú no l'ha vist” és la primera de les set novel.les escrites per l'autora sueca i en ella relata l'assetjament escolar del que va ser víctima quan era petita. "Vaig patir molt. Tenia 11 anys quan vaig passar de ser una nena alegre i molt estimada a ser assetjada per un grup de companys. Va ser una situació horrorosa i són situacions que afecten a la resta de la teva vida. Era molt fràgil i per això crec que l'assetjament del qual vaig ser víctima està present en la meva literatura. En aquelles dates la situació en la meva família no era la més apropiada per a solucionar aquest tipus de problemes i ha estat de gran quan he estat conscient de tot el mal que em van fer ", explica Jungstedt.
Jungstedt parla del fenomen del seu compatriota el suec Stieg Larsson, creador de la trilogia Millennium, un best seller del qual s'han venut milions d'exemplars. "Larsson té ingredients que atrauen a molta gent. Ha sabut crear una sèrie de personatges que poden resultar fascinants ".
Admiradora de l'obra de Henning Mankell encara que no tant de la Suècia que descriu. "És massa gris i trist. Tot és molt depriment en el món que ens explica. L'inspector que jo he creat és molt diferent al seu inspector Wallander ".
De les set novel.les escrites fins ara per Mari Jungstedt quatre han estat traslladades a la petita pantalla. La sèrie creada per a la televisió alemanya, seguida per sis milions d'espectadors, està interpretada per actors suecs i alemanys i entre ells es troba l'actriu Inger Nilsson, protagonista de l'exitosa sèrie infantil Pippi Calcesllargues, personatge literari creat per l'escriptora sueca Astrid Lindgren . "Va ser increïble quan la vaig conèixer en persona. No podia donar crèdit al que veien els meus ulls perquè estava igual que quan protagonitzada la sèrie infantil. No podia parar de fer-li fotos ", comenta somrient.
FONT: El País 16/03/2009

sábado, 13 de marzo de 2010

PROBLEMES AMB EL BLOC I DISCULPES....

Hola, he de demanar disculpes als que visiteu aquest bloc.


Tinc problemes amb internet, amb google, no se, el cas és que no tinc ni idea del que ha passat però han aparegut les entrades barrejades, sense puntuar, els colors alterats, en fi un desastre ...Estic mes que empipada...per no no dir un altre cosa...L'única manera que he trobat per solucionar-ho ha estat corregir els arxius però he de fer-ho un per un amb la qual cosa vaig molt lenta. He començat amb les receptes.
 Tot i així hi ha coses que no se com fer, el calendari, l'arxiu mensual, la llista de les entrades i el perfil surt al final del tot i unes entrades antigues em surtent paraleles a les entrades mes actuals i no hi ha manera de arreglar-ho.No se pas com ho tinc que fer.

En fi, això em passa per el meu "analfabetisme" en aquests assumptes informàtics ... només em se moure a nivell d'usuari i molt bàsic, i és que tampoc se on podria dirigir-me perquè encara que he consultat en ajuda a google, la veritat és que no entenc res.
Si algú pot tirar-me un cop de mà li estare eternament agraïda, perque de veritat que no se com fer-ho.

Moltes gràcies a tots  als que heu arribat fins aqui i una abraçada
Maia

sábado, 6 de febrero de 2010

SETMANA NEGRA 2010:Los escritores nórdicos reconocen la deuda que tienen con Larsson

El autor noruego Kjell Ola Dahl, la danesa Inger Wolf y el norteamericano afincado en Finlandia James Thompson visitan la Semana de Novela Negra de Barcelona Los escritores escandinavos reconocen la deuda que tienen con el desaparecido Stieg Larsson, a quien deben el reconocimiento internacional y el surgimiento de un boom de la novela negra nórdica en los últimos años. Bajo el cinematográfico título de "Los otros", el autor noruego Kjell Ola Dahl, la danesa Inger Wolf y el norteamericano afincado en Finlandia James Thompson vienen a confirmar en la Semana de Novela Negra de Barcelona que en la novela policíaca nórdica "hay vida más allá de Suecia, más allá de Mankel y de Larsson". Dahl, que ha presentado su novela "Un paso en falso" (Emecé), piensa que "el boom nórdico de novela negra comenzó antes de Larsson, pero explotó con él gracias a su carácter de bestseller", si bien matiza que "en Noruega, los libros de Larsson no eran considerados como el gran ejemplo, sino como un buen ejemplo más". Inger Wolf, que ha llegado a Barcelona con "Un oscuro fin de verano" (Alba) bajo el brazo, opina que "la literatura nórdica siempre ha sido reconocida por su visión crítica de la sociedad". Thompson coincide en que un distintivo de la literatura negra nórdica es esa orientación social, pero "cuando no es buena, la novela puede ser entonces muy mala". En su última novela, "Ángeles en la nieve" (Roca), además de esa herencia nórdica, se mezclan otras tradiciones. El escritor norteamericano recuerda que "en Finlandia no habíamos oído hablar de Larsson hasta el año pasado, pero gracias a él se abrieron las puertas a este boom, y gracias a él mi novela se ha traducido en catorce países, algo imposible sin Larsson". A pesar de que aparentemente sus novelas rompen el tópico de que Dinamarca, Suecia, Noruega o Finlandia son países tranquilos y sin apenas criminalidad, todos señalan que "en los países nórdicos se vive todavía bien, e incluso puedes dejar la puerta de tu casa abierta cuando vas a comprar", pero también coinciden en que "los suicidios, el alcohol y el consumo de antidepresivos es bastante común". Todos se reconocen herederos de la pareja sueca Sjowall y Wahloo, "los dos gigantes del género en la tradición nórdica desde los años 70, que establecieron criterios fundamentales en el 'noir'", pero Dahl confiesa que "también me influyeron elementos negros de Dashiel Hammet o Raymond Chandler". Wolf reconoce que "inicialmente se sintió más influida por ingleses y norteamericanos como Agata Christie o Patricia Cornwell" y entre los nórdicos, además de Sjowall y Wahloo, anota "la postura de crítica social de Lisa Marklund". El hecho de que haya pocos crímenes en estos países -dos asesinatos anuales en Islandia y una cincuentena en Dinamarca o Noruega- no implica un esfuerzo suplementario de intencionalidad realista en las tramas. Para Dahl, "la escritura siempre implicará la mentira, escribir es mentir y también es entretenimiento, y por eso, no veo la necesidad de realismo". En el caso de Thompson, que también bebe de la tradición de James Elroy, debido a la ausencia de muertes en la población de 6.000 personas en la que se desarrolla "Ángeles en la nieve", en la secuela que ya está escribiendo ha tenido que trasladar a su protagonista a Helsinki. Las tres novelas presentadas en el marco de la Semana Negra de Barcelona son totalmente diferentes, a pesar de tener en común ese escenario. Dahl ofrece en "Un paso en falso" "una metáfora perfecta sobre la obsesión" a través de un policía que acaba obsesionándose por una mujer, prototipo de la 'femme fatale', y que se debate entre sus propios sentimientos y su deber policial, pues el hermano de la mujer es un peligroso delincuente a la fuga". Inger Wolf trata en "Un oscuro fin de verano" sobre la investigación de un asesinato que lleva a cabo un policía de origen croata en colaboración con una especialista informática. En "Ángeles en la nieve", Thompson sitúa la trama en un pequeño pueblo del Círculo Ártico, donde aparece asesinada y brutalmente mutilada una actriz somalí en cuyo pecho aparece la leyenda "Puta negra". "Hablo sobre una Finlandia negra, de alcoholismo, antidepresivos y con problemas de violencia, hablo -remarca Thompson- de las verdades del país, y allí nadie me ha reprochado que no sea verosímil, sino que quieren que no se sepa".
FONT: LA VANGUARDIA 6-2-2010

viernes, 5 de febrero de 2010

SETMANA DE LA LITERATURA POLICÍACA A BARCELONA



Ian Rankin promet recuperar el seu enyorat inspector Rebus.
Quan el jurat va decidir concedir el cinquè premi Pepe Carvalho de novel•la negra a l’escocès Ian Rankin (Cardenden, 1960) tenia una justificació explícita: reconèixer-lo com a cronista de l’Edimburg real, a través del seu inspector John Rebus, igual que Manuel Vázquez Montalbán ho va ser de Barcelona per via de Carvalho. Però n’hi havia una altra de latent: unir-se al cor dels que li demanen que faci marxa enrere i recuperi Rebus, al qual va jubilar l’any 2007 a" La música del adiós" (RBA).
Doncs bé, ahir Rankin va rebre del tinent d’alcalde Carles Martí el guardó al saló del Consell de Cent i va donar una alegria. Va anunciar que el seu personatge emblemàtic podria tornar a les pàgines d’una nova novel•la.
 No solament això: més tard va confessar que ja té dues idees per a dues obres en què reapareixeria el (com manen els cànons) melòman, bevedor, solitari i rondinaire inspector.
 PLANS DE FUTUR / «Els meus llibres tenen una reputació de realisme i com que els policies d’Edimburg es jubilen en la realitat als 60 anys, Rebus havia de fer-ho», va explicar ahir.
 Després de prendre aquesta dràstica decisió, Rankin va escriure un serial per a The New York Times (publicat a Espanya com a" Puertas abiertas") i la primera novel•la d’una nova sèrie protagonitzada per Malcolm Fox, un policia d’afers interns més jove i convencional ("Las quejas", emmarcada en la crisi de la banca escocesa i que RBA publicarà al novembre), per agafar-se després un any sabàtic del qual comença a cansar-se.
Ahir, Rankin va assegurar que no té planificada la tornada a l’activitat de Rebus. Bé, d’aquella manera. «He de fer una sèrie perquè he venut els drets per a televisió i de moment només tinc un llibre. En el segon vull que Fox actuï en una ciutat diferent d’Edimburg, perquè aquesta sèrie em permetrà viatjar per tot Escòcia i mirar-la amb altres ulls. I en el tercer potser investigarà Rebus per una cosa que va fer en el passat», va explicar ahir.
 Cosa que no estranyarà a qui estigués atent a les pistes que va deixar Rankin en l’epíleg de" La música del adiós". Però n’hi ha que amb això no en tenen prou. Fins i tot una diputada del Parlament escocès, fan de l’escriptor, va plantejar, a partir de la jubilació del personatge de ficció, prorrogar l’activitat dels policies. Dels reals. «La proposta no va ser gaire popular, a la gent no li fa il•lusió treballar cinc anys més», va dir ahir l’escriptor (que, acabat d’aterrar de l’Índia, no està al cas de les últimes propostes del Govern espanyol).
 «Per favor, senyor Rankin, torni’ns John Rebus», li va sol•licitar al Saló de Cent el comissari de BCNegra, Paco Camarasa. «Espero que torni –li va respondre Rankin–. Sé perfectament que està jubilat però treballant com a civil per a la policia d’Edimburg. Així que hi pensaré quan torni a casa». Però és que Rankin ja en té alguna de pensada. «Mentre jo estigui viu, els meus personatges estan vius», explicava ahir a la nit, dret en una Rambla plujosa a l’escocesa.
 PORTES OBERTES / ¿Així que hi ha una porta oberta a la tornada de Rebus més enllà d’un cameo en la nova sèrie de Fox? «Sí, Rebus no ha mort», precisa Rankin. I té una idea clara de quina podria ser l’activitat a la qual es podria dedicar el seu policia jubilat. «En la realitat, la policia d’Edimburg té una unitat dedicada a investigar vells casos sense resoldre dels anys 60, 70 i 80 que ara poden ser solucionats amb les noves tecnologies com l’ADN, i dels seus quatre membres un és un policia en actiu i els altres tres, policies retirats», explica l’escriptor, que ahir va especular amb el que passaria si Carvalho i Rebus es coneguessin («segur que es caurien bé; Carvalho podria ensenyar-li bastantes coses de gastronomia a Rebus i aquest descobrir-li whiskies a Carvalho»), però no sembla que estigui projectant un futur de jubilat amb visites turístiques a Barcelona per a la criatura que li ha suposats un èxit internacional
 FONT: EL PERIODICO 5-2-2010

jueves, 4 de febrero de 2010

SETMANA DE LA LITERATURA POLICÍACA A BARCELONA:LES SUEQUES TAMBÉ RIUEN.

Les reines de la novel·la negra nòrdica Åsa Larsson i Camilla Läckberg desmenteixen el tòpic de la fredor escandinava en un acte a La Capella Dames del crim. Åsa Larsson (esquerra) i Camilla Läckberg van regnar ahir a BCNegra. El festival BCNegra, que per poder acollir un nombre més gran de públic aquest any ha traslladat la majoria dels seus actes des de la Virreina fins al nou escenari de La Capella, gairebé davant del Tea­tre Romea, afronta avui la segona jornada. Si ahir hi va haver xerrades entre escriptores sueques i taules rodones sobre la Màfia i sobre la relació entre la novel·la històrica i la criminal, avui el plat fort serà la conversa amb el nord-americà Don Winslow, el nou referent de la narcoliteratura. Si Suècia, en lloc de l’epicentre de l’actual fenomen de novel·la negra escandinava originat pel terratrèmol Stieg Larsson, fos un tauler d’escacs, les cares de la dama blanca i de la dama negra serien les de la rossa Åsa Larsson i la morena Camilla Läckberg. Les dues escriptores, que comparteixen el tron de l’actual novel·la negra del seu ­país, van arribar del fred per trencar el tòpic que els suecs són una mica ­estirats i van desplegar ahir a la tarda el seu agut bon humor davant d’unes 300 persones que van deixar petit l’espai de La Capella, al carrer de l’Hospital, en un dels actes del primer dia de BCNegra. Són supervendes que als seus petits pobles natals, on ambienten les seves respectives sèries de no­vel·les, són immensament populars. «¿Pots posar un cadàver al meu jardí? ¿I un mort a la meva banyera? Potser pots matar la meva sogra, no la suporto...» És el que li demanen els veïns de Kiruna a Larsson, (per a qui encara no ho sàpiga, no és família de Stieg) quan se la troben pel carrer. «Se senten importants perquè ¡tenen una autora!», va fer broma l’autora de Sang vessada (Columna / Seix Barral). A 30 graus sota zero El clima és un personatge més a les seves novel·les. «Estar molts mesos de l’any a les fosques ens afecta com a persones i afecta la nostra literatura. Els suecs no són coneguts per ser els més alegres del món, ¿oi? –deixa anar Läckberg–. En el meu primer llibre [La princesa de gel Amsterdam / Maeva] vaig mostrar que diferent que és la meva ciutat, Fjällbacka, a l’hivern i a l’estiu». Immediatament intervé Larsson: «Però si el que ella anomena hivern és el nostre estiu!!!». I és que a Kiruna, 200 quilòmetres al nord del cercle polar, ara estan «a 30 graus sota zero, se’t congelen els pelets del nas, els pulmons... Això sí que resulta superdramàtic per ambientar una novel·la». Läckberg va créixer llegint ­Agatha Christie; Larsson s’allunya de l’àmbit policíac: li encanta Margaret Atwood. Totes dues admeten com a referents de la novel·la nòrdica Maj Sjöwal, Per Wahloo i Henning Mankell i s’agenollen davant Stieg Larsson. «Un fenomen enorme. M’encanta la relació d’amistat de Blomqvist amb les dones... mira com somriuen totes, ha, ha», afegeix Åsa referint-se al públic femení de La Capella. «Però Blomqvist és en realitat el secundari –apunta Läckberg–. El més important és que va fer de Lisbeth la protagonista. És genial que Stieg, un home, hagi creat un personatge femení tan potent». «A més ha fet que tots els autors de ­Suècia s’hagin posat en contacte amb els seus advocats per deixar ben clar el seu testament i que no els passi el que li ha passat a ell amb la seva herència», fa broma Läckberg en al·lusió a la mort sense testar del creador de Millennium, que ha originat una pugna entre la seva companya i el seu pare i germà. Totes dues es prenen molt seriosament el tractament de la maternitat i la denúncia en els seus llibres de la discriminació de les dones i coincideixen que aquestes ho tenen molt difícil a tot arreu. Però la jovialitat torna quan Läckberg explica com es documenta per als seus llibres: «Vaig trobar un policia, me’l vaig endur a casa i ara viu amb mi. L’uniforme, ja se sap...»
FONT: EL PERIODICO 2-2-2010

miércoles, 3 de febrero de 2010

ENTREVISTA AMB EL COMISSARI PACO CAMARASA


Entrevista amb el llibreter, "alma mater" junt amb la llibretera Montse Clavé de la llibreria "Negra i Criminal" i comissari de la setmana Negra de Barcelona.
 http://www.negraycriminal.com/?view=

LA LLIBRERIA................

A tots els que us agrada la novel-la negra us recomano que feu una visita a la seva web, entreu al blog, i segur, segur que anireu fins a la llibreria “real”.
Es una llibreria petita però molt acollidora, especialitzada i amb un llibreter i una llibretera de veritat que et deixant tranquil si vols tafanejar, que estan per tu si els hi demanes consell i que t’atenen amb una amabilitat exquisida.
Hi trobareu les novetats, però també els llibres que han deixat de ser novetat i que costa de trobar, i els des catalogats, el que ells diuen “rescatables”
No us ha passat mai que llegiu una novel-la, us agrada, voleu llegir altres del mateix autor i la feina es vostra per trobar-les?
Ja hem direu que us sembla.

LLIBRERIA NEGRA Y CRIMINAL: carrer de la sal, 5 . 0803BARCELONA t.932 955 931

Paco Camarasa: «El ‘boom’ no és Larsson, és el gènere negre»

Les estrelles de la novel·la negra es reuneixen amb els seus lectors a Barcelona per cinquè any consecutiu, sota el paraigua de l’Institut de Cultura de la ciutat.

Camarasa (València, 1950) va arribar a Barcelona el 1988.
Les bombes que el Grupo Incontrolado Patriótico va posar a la seva llibreria Pablo Neruda «en els anys durs» (també va ser president del gremi de llibreters de València) no li van fer canviar de ciutat
Qüestió d’amor», confessa.Va seguir Montse Claver, la fundadora de la llibreria Negra i Criminal, que regenten al carrer de la Sal de la Barceloneta.
La seva llibreria és de les més conegudes i menys visitades de la ciutat.
 –BCNegra és una setmana, però procura evitar aquest nom.
–La setmana és la de Gijón, des de fa 22 anys.
I BCNegra comença a ser més d’una setmana.
–Allà hi ha més presència al carrer.
¿Ho troba a faltar?
–Nosaltres som més un festival literari a l’estil dels francesos.
BCNegra té més presència de la iniciativa privada.
Serveix per difondre nous autors, perquè els lectors ratifiquin l’entusiasme pels autors que ja han fet seus a través de la lectura, perquè les llibreries venguin més gènere negre...
–Festival literari.
¿Encara és necessari proclamar la dignitat del gènere?
–Al crear BCNegra volíem demostrar el nivell de qualitat dels autors del gènere i que hi havia un públic amagat que podia sortir de l’armari.
 –Missió complerta, ¿oi?
–Sobretot perquè ho diu el senyor Nielsen, el més influent a les cúpules editorials.
 –Per al llec en el sector, el senyor Nielsen és...
 –Un índex de vendes reals, setmana a setmana, en una mostra de llibreries.
 I diu que el 2009 el gènere que més s’ha venut és el negre.
–I que el llibre més venut, i el segon, i el tercer, són de Stieg Larsson.
 –Però el boom no és només de Larsson, és del gènere. Fa 15 anys serien impensables les 27 edicions de Camilla Läckberg, els 100.000 exemplars del primer llibre d’Asa Larsson...
 –¿Com s’explica el fenomen de Stieg Larsson?
–Són llibres de lectura fàcil però de temes difícils.
Era un militant d’esquerres que denunciava la violència de gènere, el capitalisme especulatiu, i fins i tot un cert tipus de periodisme còmplice d’un cert capitalisme. Denunciava una certa modernitat sense criteri.
 Com a llibreter, no com a crític, la meva explicació és que Larsson era més periodista i militant que intel·lectual, escrivia des de l’estómac. Per això connecta més amb els lectors que amb els crítics o els seus col·legues.
–¿I aquests col·legues atrauen també avui més lectors per...?
–Perquè el gènere negre entreté, les formes de narrar fan que hi hagi possibilitat d’enganxar-se, tracta temes que ens preocupen molt, realitats a les quals el periodisme, i altres formes narratives, no poden arribar. El periodisme fa un treball excel·lent sobre el narcotràfic, sobre crims com els de Ciudad Juárez, sobre les màfies, però té obligacions legals i limitacions d’espai que la ficció pot esquivar. Mira el que ha passat amb Petra Reski: els advocats de la màfia són millors que els de les empreses periodístiques i ella ha hagut de ratllar en negre els noms de mafiosos que sortien citats en sumaris de la justícia italiana. Finalment, en un món en crisi, el gènere negre aporta preguntes. I una cosa que ens agrada. A vegades, sovint, guanyen els bons. Una cosa que a la realitat no succeeix.
–Aquesta setmana, Asa Larsson ha desplaçat a les llistes Dan Brown.
 –Era un llibre esperat. La gent, en l’acte solitari del llegir, vol tenir la companyia d’un personatge. El personatge és bàsic en aquest gènere. Necessitem amics de paper, companys de viatge, esperar una cita amb ells.
 –Per als nous en el gènere que han arribat a través de Larsson, els recomanaria seguir per... El poder del perro, de Don Winslow, la sèrie de Bernie Gunther, de Phillip Kerr, i l’islandès Arnaldur Indridason. Serien tres apostes segures.
–¿Toca canviar de paisatge? ¿O tenim fred escandinau per a estona?
–Hi ha molts autors suecs perquè hi ha molts lectors suecs. I perquè ens descobreixen un país que per a nosaltres té un punt exòtic. La gent demana aquest exotisme, fer un viatge a través de la novel·la negra. Ara crec que Mèxic ha de donar encara un boom, és fascinant. A Cuba ha de venir una generació després de Padura. I segueixo creient que ha d’arribar més novel·la mediterrània.
 –Aquest any n’han portat poca.
 –Perquè en els últims sis mesos gairebé no s’ha traduït. Hauríem de prestar més atenció al polar francès, té molt bons narradors.
–Aquest any li donen el premi Carvalho a Ian Rankin.
¿Per protestar perquè hagi jubilat l’inspector Rebus?
 –Sí, li demanarem que inventi alguna cosa i ens deixi Rebus. Però també l’hi donem perquè combina dues qüestions: Rebus és un gos de presa que batalla cercant la veritat com Carvalho i perquè el còmplice de John Rebus és una ciutat, Edimburg, com Barcelona ho era de Carvalho.
FONT: EL PERIODICO 2-2-2009