sábado, 2 de marzo de 2013

L'hivern del comissari Ricciardi, MAURIZIO DE GIOVANNI

Entre la novel•la d’amor i la policíaca, L’hivern del comissari Ricciardi és un retrat quotidià de la vida napolitana dels anys trenta.

Una nit d’estrena es produeix un assassinat al Teatre de l’Òpera. La víctima és ni més ni menys que Arnaldo Vezzi, el tenor més gran després de Caruso i amic personal de Mussolini. Al voltant d’aquesta mort estranya es mouran tot de personatges populars magistralment dibuixats: el secretari servil, la viuda –bellíssima i enamorada però també humiliada–, un capellà melòman, la modista geniüda...
I, per sobre de tots, el tímid i solitari comissari Ricciardi.

Luigi Alfredo Ricciardi té el do de sentir les últimes paraules i veure els últims gestos dels morts. Però aquest do, que li dóna pistes i l'ajuda a resoldre els casos, també el condemna a viure en pròpia carn el dolor dels altres.
El seu fidel ajudant, el sergent Maione, i la fidel i rondinaire tata Rosa són les úniques persones conscients de la immensa humanitat que s’amaga darrere d’aquest comissari taciturn. ¿O també se n’adona la veïna, la pulcra i discreta Enrica?

Llegint L’hivern del comissari Ricciardi, el lector passa les pàgines perseguint el possible assassí i anhelant el consol amorós del protagonista, però també respirant la vida d’aquell Nàpols.

Sèrie del comissari Ricciardi
1 - L’hivern del comissari Ricciardi

2 -
La primavera del comissari Ricciardi
3 - L’estiu del comissari Ricciardi

4 - La tardor del comissari Ricciardi
Tot seguit un article publicat a El Periodico el 27/12/12
Nápoles, poblada de hipócritas
EL LIBRO DE LA SEMANA 'La tardor del comissari Ricciardi' refrenda la calidad de la saga
La tardor del comissari Ricciardi es tan magnífica como sus predecesores; libros que son thrillers ilustrados -o dicho de otra forma- la versión moderna de las grandes novelas realistas. Con un resultado evidente, y de forma justificada, las aventuras del comisario Luigi Alfredo Ricciardi, barón Ricciardi di Malomonte, llenan el corazón de confianza en los valores de la literatura.
Por ahora, el conjunto de la obra traducida es una sabrosa combinación: tres excelentes misterios, el Nápoles de los años 30 y las miserias de la época fascista -que a pesar de la propaganda de la época- no es futurista, ni higiénica (como pretendía Mussolini) sino el espacio para un protagonista con una profunda compasión. El autor, Maurizio de Giovanni (Nápoles, 1958), ha sabido hacer de los casos de su comisario una de las más bellas sagas detectivescas de los últimos años.
No nos referimos a su precisión en el reflejo de la brutalidad del crimen (ahí ya nos acompaña bastante bien Asa Larsson) ni de los vínculos de una pareja que investiga en su entorno cotidiano (con una mega-best seller como Camilla Lackberg) ni de la mecánica perfecta de una investigación (Michael Connelly) mientras lector y detective se enfrentan a un caso aparentemente irresoluble, ni del hipnotismo de una trama original (Jeffery Deaver) llena de sorpresas y conscientemente sanguinaria. Hablan de intimidad, de detalles y de emoción: hablan de humanidad, es decir de cuando se actúa por hambre o por celos; por amor o por despecho; por venganza o por miserable hipocresía, y este es precisamente el nexo que encadena la trama de La tardor... Una novela de absoluta potencia narrativa en la que nadie muestra lo que realmente hace y en la que Ricciardi se siente atormentado; no por las voces de los muertos que él oye (ese es un enigma más, y una constante en el desarrollo de los episodios anteriores) sino por la voz callada en La tardor…, la voz de un crimen escalofriante, la voz de un niño.
LA CIUDAD COMO PERSONAJE / Todo el mundo miente; únicamente la ciudad no engaña. Nápoles que es uno de los personajes, se convierte en una ciudad casi inocente, ignorante de la guerra y de su futuro, que De Giovanni traslada al papel para cautivarnos (tal como recogía nuestro amigo y periodista Ernest Alós): Nápoles, «una ciudad, su clima y sus sombras». Ah, y no podemos olvidarnos del perro, figura esencial que aquí se convierte en el cliente principal de Ricciardi, y será el contrapunto a las sutiles cadencias napolitanas que Anna Casassas, en su nueva y magnífica traducción, borda en su elegante versión catalana.
En resumen, los tres casos del comisario Ricciardi son investigaciones que podrían ser tristes pero que acaban siendo dulces y potentes. Bien, maticemos, ésta última sí es triste: la muerte de un niño siempre nos entristece. Pese a todo, y habiendo publicado L'hivern..., La primavera… y la actual La tardor del comissari Ricciardi, esperamos con ansia la obra que nos falta en catalán, L'estiu… (sin fecha) mientras Edicions La Campana continúa puliendo la obra pensando en una edición revisada; y Lumen anuncia la versión castellana, El verano…, para mediados de enero (y El otoño… en fecha futura).
Una anécdota final: a diferencia de otros autores de thriller italiano (nativos o italianizados) en estas novelas nadie cocina bien; solo cocina la Tata Rosa, y es un desastre.
 

lunes, 18 de febrero de 2013

EL GUARDIÀ INVISIBLE, DOLORES REDONDO

Una d'aquelles novel · les que atrapen el lector des de la primera fins a l'última pàgina.
Aquesta és la primera part de la trilogia de Baztan, per la qual Destino va apostar fort a la Fira de Frankfurt del 2011.  
Ja s'han venut els drets per a la seva adaptació  cinematogràfica, però això és un altra història...
 
 El guardián invisible és una novel-la que barreja amb originalitat el realisme d’una investigació policial amb la màgia de la mitologia basc-navarresa, les detallades descripcions de proves científiques forenses amb una asfixiant atmosfera de llegenda.

 Una novel·la amb una protagonista, Amaya Salazar, inspectora de la policia Foral instruïda a l’FBI.
Una dona dura, intel·ligent, decidida i perspicaç, qualitats que la fan idònia per dirigir la investigació de la mort de quatre adolescents al poble d’Elizondo, a la vora del riu Baztán, un dels enclavaments màgics del País Basc i Navarra. Totes elles han aparegut en les mateixes circumstàncies, el que apunta cap a un assassí en sèrie. Un assassí que, com és evident des del primer moment, és algú del poble, conegut per les noies.

Les investigacions conduiran a la inspectora a Elizondo, una petita localitat d’on és originària i de la qual ha intentat allunyar-se tota la seva vida.
Amaia Salazar ha de lluitar en dos fronts: el professional, centrat en la investigació d’una sèrie d’assassinats que causen gran malestar social, i el front personal conflictiu, complex i emocional com en moltes altres famílies i que en aquesta novel·la passa a ser tan sorprenent o més que el desenllaç de la investigació policial.

Amaia intentarà caçar un assassí ritual amb un fort simbolisme psico-sexual relacionat amb la mitologia basca, i que seguirà sembrant de cadàvers les marges del riu sense donar-li cap descans, mentre ella lluita contra la gelosia professionals d’alguns dels seus col·legues, els conflictes no resolts del passat amb les seves germanes i un fosc secret que va marcar la seva infància i que tornarà per turmentar-la com un fantasma.

El temps corre en contra de la inspectora. El sanguinari projecte de l’assassí acaba de començar. El malfactor imprimeix en els seus crims l’empremta de la riquíssima mitologia de la vall de Baztán, fins al punt que Amaia i el seu equip es veuran, per moments, enfangats en una gens racional tessitura: poden ser els crims objecte d’un Basajaun, una criatura de llegenda?

L’ésser mitològic a què fa referència el títol de la novel·la, el guardià invisible, el Basajaun, és un homínid que mesura dos metres i mig d’alt, d’amples esquenes, una llarga cabellera i bastant pèl per tot el cos. Habita en els boscos dels quals forma part, i en els que actua com a entitat protectora.

 

sábado, 19 de enero de 2013

BCNEGRA 2013




Si és febrer i ens reunim per parlar i llegir 
novel · la negra només podem ser a Barcelona

De l'1 al 9 de febrer, torna una altra edició de la Bcnegra - la vuitena- que omplirà la ciutat amb els sospitosos habituals de fer-nos llegir, gaudir i patir amb les més diverses ficcions criminals.
Aquesta nova edició del BCNegra també ens oferirà més de 50 activitats gratuïtes.

Un dels actes centrals de la setmana serà el lliurament, el pròxim dia 7 de febrer, del VII Premi Pepe Carvalho a Maj Sjöwall, considerada una de las 
fundadores de la novel-la negra eeuropea moderna.
Paco Camarasa (comissari de BCNegra) ha assegurat que sense Martin Beck, inspector creat per Per Wahlöö (mort l'any 1975) i Maj Sjöwall el 1965, no existiria el gènere com s'enten avui dia,

"Hi ha crisi però els lectors de novel · la negra tenim perspectives excel · lents", comenta Paco Camarasa.  "Només per les noves novel · les de Francisco González Ledesma, d'Alicia Giménez Bartlett, d'Andreu Martín i de Juan Madrid ja val la pena".
"Els autors que participen, a part dels espanyols, són majoritàriament europeus. No hem pogut portar a cap nord-americà com ens hagués agradat perquè se'ns van de pressupost ".

Hi participaran, més de 60 autors: Maj Sjöwall, que amb el seu marit, Per Wahlöö, mestres de Henning Mankell o Stieg Larsson. Franz Delplanque, Flavio Soriga, Yasmina Khadra, Santiago Roncagliolo, Anne Holt, Antti Tuomainen, Unni Lindell, Nele Nehuhaus, Kristina Ohlsson, són alguns dels estrangers que estaran a Barcelona

Entre els espanyols, Aro Sáinz de la Maza, Dolors Rodó, Carles Quílez, Lorenzo Silva, Maruja Torres, José Sanclemente, Berna González Harbour, Javier Abasolo, Jon Ibarretxe, Víctor de l'Arbre, Begoña Huertas, Javier Cercas, Andreu Martín, Juan Madrid , Alicia Giménez Bartlett ... 

La novel · la de Giménez Bartlett, Ningú vol saber, que apareixerà a Espanya el 5 de febrer, ja s'ha publicat a Itàlia i ocupa, segons la seva editorial, Destino, al número 1 de vendes.

La imatge en què s'ha inspirat el logotip de BCNegra 2013 és un fragment de la portada que Jordi Fornas va fer de Collita Roja a la col · lecció La Cua de Palla (Edicions 62).



domingo, 16 de diciembre de 2012

PASTETES SALADES PER APERITIU

 
Amb una mica de retard,
perquè    últimament m’esta costant molt publicar, però no podia faltar a aquesta edició de la recepta del quinze, l'última.
La Sandra, el Xavi i la Marina van tenir una idea genial, que ha servit perquè molts blocaires interactuessim buscant una recepta cada mes amb un ingredient comú i alhora també perquè molts ens poséssim en contacte entre nosaltres..
Moltes gràcies als tres per la vostra dedicació, la vostra simpatia i per totes aquestes receptes que heu aconseguit. Una abraçada
.
La meva aportació són unes pastetes salades molt senzilles i ràpides de fer, espero que us agradin.

INGREDIENTS: Massa de pasta de full
olives farcides, foie-gras, sobrassada, formatge philadelphia, formatge emmental, avellanes, llavors de sèsam, orenga...una mica al gust de cadascú.
1 ou batut
PREPARACIÓ
És molt fàcil, estenem la massa de pasta de full, jo he utilitzat la del lidl, i la tallem al nostre gust. L'important és que siguin formes petites, si utilitzeu talladors de galetes que no siguin molt grans.
Posem les pastetes a la safata del forn, damunt d'un full de paper d'enfornar.
LAs pintem amb un pinzell amb l'ou batut, i ara una mica al gust. Jo he posat en unes una avellana, en altres una oliva, en altres una mica d'emmental ratllat, en altres una mica de philadelphia i una mica de sobrassada, i en altres una mica de foie gras.
I ara al forn preescalfat a 200 º uns deu minuts o fins que les vegem dauradetes.
Senzillíssim.


 

martes, 20 de noviembre de 2012

ABSÈNCIES

 


Parlem de tu, però no pas amb pena,
senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, de les teves
coses parlem, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tant  nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
MIQUEL MARTÍ I POL
Dedicat a les meves germanes Marta i Ester i a la meva amiga Cristina.
Us estimo molt.



sábado, 2 de junio de 2012

PA DE MATÓ




Aquest pa és del receptari de la panificadora. Té un sabor pronunciat a llet, lleugerament dolç però en absolut pesat. Recorda a un pa de mie.
Espero que us agradi.

125 ml d'aigua
125 ml de llet
2 cullerada d'oli
260 gr de mató
300 gr de farina de blat fluixa
300 gr de farina de força
1'5 culleradeta de cafè de sal
3 cullerades de sucre
1 sobre de llevat sec
Llavors de  sèsam negre
PANIFICADORA
Posem els ingredients a la cubeta, pel mateix ordre, excepte les llavors. Programa massa pujada.
Treure de la cubeta i desgasificar. Fer un rotlle i posar en un motlle de cake. Tapar i deixar reposar una hora.
Pinzellar amb llet i escampar-hi les llavors. Posar al forn preescalfat a 210 º, als 10 minuts baixar la temperatura a 180 º i deixar uns 30 minuts, fins que el veiem ben daurat.
TRADICIONAL
En un bol gran posem la llet, l'aigua, l'oli i el mató. Barregem . Afegim les farines, la sal, el sucre i el llevat.
Pastem fins que tinguem una massa llisa i elàstica. Fem una bola. Deixem reposar tapada en un bol fins que dobli el seu volum.
Traiem i desgasificamos. Fem un rotllo i posem en un motlle de cake. Tapem i deixem reposar una hora.
Pincelamos amb llet i empolvorem amb les llavors. Posem al forn preescalfat a 210 º, als 10 minuts baixem la temperatura a 180 º i deixem uns 30 minuts fins que el veiem ben daurat.
Aquestes quantitats són per a un motlle de cake gran.

viernes, 25 de mayo de 2012

PHILIP KERR

Avui us deixo l'entrevista realitzada al novel · lista Philip Kerr publicat al diari Ara el 24/5. Acaba de publicar una nova entrega de les aventures de Bernie Gunther.
Philip Kerr: "La gran maledicció d'Europa és l'excés de lleis i Parlaments"

Contundent Autor d'una vintena de novel·les, Philip Kerr no es mossega la llengua a l'hora de valorar l'Església, els Jocs Olímpics anglesos, la correcció política i el nacionalsocialisme. Acaba de publicar 'Praga mortal' (La Magrana / RBA)
Kerr va néixer a Edimburg l'any 1956, però viu a Londres des de fa dècades. Així i tot, no anirà als Jocs Olímpics. 
Philip Kerr es va emportar el Premi Internacional de Novel·la Negra RBA 2009 amb Si els morts no ressuciten , un dels casos del detectiu Bernie Gunther. Decidit a no abandonar el personatge que l'ha fet més popular, Kerr publica ara Praga mortal , on l'Alemanya de finals de l'any 1941 li permet recuperar un dels personatges més escabrosos del nazisme, Reinhard Heydrich, segon comandament de les SS i "arquitecte de la solució final ", que va acabar amb l'extermini de més de sis milions de jueus.
Tinc entès que el seu primer contacte amb la literatura va ser força controvertit.
Vaig voler ser escriptor des de molt jove. Vinc d'una família molt religiosa: anàvem a l'església tres vegades cada diumenge. El pare tenia un grapat de llibres en una prestatgeria tancats amb pany i clau, i això em va fer sospitar de la seva natura pecaminosa o, com a mínim, no apta per a mi. No vaig trigar gaire a descobrir on n'amagava la clau i obrir la prestatgeria secreta, i allà vaig llegir des de les novel·les d'Ian Fleming fins a L'amant de Lady Chatterley , de D.H. Lawrence.
Durant la seva adolescència, va ser la influència eròtica de Chatterley, la que va predominar.
Com que no em podia endur el llibre de Lawrence a l'escola, vaig escriure'n una versió. I vaig fer la primera pela llogant-la als meus companys, cosa que va ser descoberta ràpidament pel meu pare per culpa de la delació del pare d'un amic. Es va enfadar tant que me la va fer llegir en veu alta davant de la meva mare, per humiliar-me. No va ser això el que em va fer renegar de la religió: molt abans ja havia decidit que Déu i jo érem incompatibles perquè tenia una por terrible a l'aigua. I durant la missa, en comptes d'escoltar les paraules del capellà preferia mirar les noies. Imaginava amb quines me n'aniria al llit.
El seu detectiu, en comptes de pensar en el llit es delecta observant els pits de les dones amb qui es va trobant.
A la majoria dels homes ens passa. En Bernie no entén per què es fixa tant en els pits: no hi ha una explicació racional, però la fascinació hi és. Des d'un punt de vista femení, molt probablement no s'entendrà. Pel que fa als homes, només cal que vagis un dia a la platja i observis cap on se'ns van els seus ulls quan una dona fa top-less .
La seva atracció per les dones es va fer evident de seguida... La fascinació per Berlín -escenari de les vuit novel·les de Bernie Gunther- va arribar una mica més tard.
Va ser quan estudiava dret. Em va interessar la influència del Romanticisme en la filosofia legal. No crec que ningú estudiï dret per voluntat pròpia. El món judicial és execrable: hi ha massa advocats i massa lleis. La gran maledicció d'Europa és l'excés de lleis i Parlaments. L'únic que aconsegueixen tantes institucions és nodrir els legisladors.
Vostè és ben escèptic, igual que el seu personatge.
No sóc gens conformista. Amb el personatge compartim una ansietat existencial important, i també l'entusiasme per algunes coses. Però sobretot la visió crítica. Ara fa dies que penso en els Jocs Olímpics anglesos, per exemple: em semblen una despesa inútil de diners, i sé d'altra banda que molta gent amb bones intencions els dóna suport. Actualment, l'únic equip vencedor d'esportistes que tenim és el que participarà als Paralímpics: diu molt de l'estat actual de l'Anglaterra moderna.
Aquesta afirmació ha estat d'una gran incorrecció política, com a mínim.
La correcció política ens fan perdre la capacitat d'expressar-nos lliurement. Ara mateix, a Anglaterra, si un ciutadà n'insulta un altre pel carrer pot acabar detingut per un policia. Només cal que les teves paraules siguin considerades ofensives per l'agent de la llei . Per què no podem parlar amb llibertat? Una vegada més, la culpa torna a ser dels legisladors.
Una bona manera de fugir d'aquesta realitat actual és ambientar les seves novel·les a l'Alemanya nazi, com ha fet en els llibres de la sèrie de Bernie Gunther.
La Segona Guerra Mundial és un dels moments històrics més importants, i un tema interessantíssim a nivell literari. Vaig decidir que el meu personatge, en comptes de ser carnisser i viure la seva rutina, seria policia: d'aquesta manera, la confrontació amb els ideals nacionalsocialistes seria molt més punyent. Ni faig novel·la negra ni en llegeixo gaire. Els meus llibres van una mica més enllà de la dinàmica dels crims i la seva resolució. Més aviat són novel·les polítiques...
Un dels personatges de Praga mortal és Reinhard Heydrich, figura clau del nacionalsocialisme més brutal.
Heydrich és el nazi arquetípic. El seu triomf durant el nazisme va ser precedit d'un gran fracàs durant els anys de la República de Weimar. Va ser expulsat de la Marina perquè es va embolicar amb la filla d'un alt comandament. Menys de sis mesos després de donar a conèixer el destí fatal dels jueus europeus a la conferència de Wannsee, va ser assassinat: és com si hi hagués hagut, per una vegada a la història, sentit de la justícia.

lunes, 21 de mayo de 2012

Tagliatelle alla bolognese amb pebrots

Ingredients
500 gr de tallarines
400 gr de carn picada de vedella
1 ceba gran
1 pastanaga
1 branca d’api
2 alls picats
1 llauna de tomàquet triturat de 1/2 kg
1 llauna de pebrots del piquillo
Mig got de vi blanc
Oli d’oliva, sal, pebre negra
Formatge parmesà ratllat
Preparació
En una cassola sofregir els alls i la ceba tallats ben petits.
Afegir la pastanaga i el porro i deixar-ho fins que estigui tot ben fet.
Tirar la carn, remenar i abocar el vi, deixant que redueixi fins que aquest hagi evaporat.
Afegir el tomàquet i salpebrar. Al cap d’una estoneta tirar-hi els pebrots tallats a tires i el suc de la llauna.
Deixar coure uns 45 minuts.
Quan el ragú estigui ja fet reservar en calent mentre fem la pasta.
Bullim les tallarines al dente, s’escorrent i les posem a la olla on les hem cuit. Afegim una mica d’oli i la salsa i ho barrejem tot bé.
A taula oferim el parmesà i el molinet de pebre perquè cadascú es serveixi al gust.

jueves, 17 de mayo de 2012

L’AVI DE 100 ANYS QUE ES VA ESCAPAR PER LA FINESTRA , Jonas Jonasson





La increïble història d'un suec ni depressiu ni suïcida i d'un perill públic de cent anys d'edat.
Un fenomen en vendes i que s'està traduint ja a més de trenta-sis idiomes, l'adaptació cinematogràfica està en curs i que gaudeix, igual que el seu protagonista, d'una envejable salut i un més que intel · ligent sentit de l'humor.


En aquest llibre es veu com a un vell li pot quedar per viure una gran part d'aventures i ho fa sense cap prejudici i amb un sentit comú que sorprèn durant tot el llibre.
La trama és ràpida però no pots deixar-la, no pots parar de llegir, Jonasson ens sorprèn amb girs inesperats, filant històries que s'entrecreuen però que en cap moment interrompen la trama.

L'atzar i el caràcter del protagonista, són determinants per a la història que ens obre una nova visió.


Al llarg de 400 pàgines anem descobrint un personatge bo / dolent a estones, decidint com jutjar pel seu passat i com el veiem pel seu present. 
Queda a llibertat nostra, l'autor només s'encarrega de donar-li veu i vida amb moments per somriures, fins i tot per riallades.


L'autor utilitza al protagonista com un guia pels principals esdeveniments del segle XX, i alhora per llançar una reflexió sobre la condició humana. 
Segons l'autor:
"Si escoltéssim als vells obtindríem una altra perspectiva, que algú no disposi d'un perfil a Facebook no significa que no tingui res a dir"...

SINOPSI
Moments abans que comenci la pomposa celebració del seu 100 aniversari, Allan Karlsson decideix que res d'això va amb ell.

Vestit amb el seu millor vestit i unes sabatilles, s'enfila a una finestra i es fuga de la residència d'ancians on viu, deixant plantats a l'alcalde ia la premsa local.
Sense saber on anar, s'encamina a l'estació d'autobusos. 
Allà, mentre espera l'arribada del primer autobús, un jove li demana que vigili la seva maleta, amb la mala fortuna que l'autobús arriba abans que el jove torni i Allan es puja sense pensar-ho dues vegades, arrosegant  la maleta aliena.
Encara no sap que el jove és un criminal sense escrúpols i que la misteriosa maleta conté cinquanta milions de corones. 
Però Allan Karlsson no és un avi centenari qualsevol ... i en poc temps, després d'una esbojarrada aventura, posa tot el país cap per avall.

Un ancià centenari que no està disposat a renunciar al plaer d'estar viu.

Font: Que leer

viernes, 4 de mayo de 2012

CALAMARS FARÇITS DE CARN




Avui us porto uns calamars farcits, podríem dir que és un mar i muntanya, ja que estan farcits de carn.
Per espessir la salsa he fet servir una picada, és una cosa que jo utilitzo en moltes receptes, tant sigui de carn com de peix, m'agrada molt més que espessir salses amb farina, queden més saboroses i és una cosa molt típica de la cuina catalana .


En aquest cas els he acompanyat d'arròs blanc, també li va unes patates fregides a daus, un puré de patata o una mica de cuscús.


A tenir en compte la grandària dels calamars, de ració em refereixo a un calamar per persona, però han de ser grandets ja que en coure s'encongeixen moltíssim, que no us passi com a mi, que el primer cop que els vaig fer, a la peixateria em van semblar prou grans però quan els vaig portar a la taula eren minúsculs, vaig haver de afegir uns ous durs tallats per la meitat perquè les racions fossin adequades.
Ara ric, però en aquell moment m'hauria volgut fondre, quina vergonya que vaig passar davant dels convidats.


Bé, a per la recepta. Espero que us agradi.


INGREDIENTS
4 calamars de ració (dues si són petits)
200 gr de carn picada
1 ou
3 cebes mitjanes
1 tomàquet gran
1 got de vi blanc
Caldo de peix, o de verdures o aigua.
All i unes branquetes de julivert.
1 fulla de llorer.
Oli d'oliva, sal i pebre


Picada
4/5 grans d'all pelats
Unes ametlles torrades i pelades
1 galeta maria
Julivert


PREPARACIO
Netejar els calamars. Picar les aletes i les potes i reservar-les.
Posar una mica d'oli en una paella, sofregir la ceba, afegir les aletes i potes reservades, deixar uns minuts i afegir la carn picada.
Reservar en un colador perquè escorri el líquid.
Deixar refredar.
En una cassola, posar quatre cullerades d'oli i sofregir la ceba picada petita, quan aquest transparent afegir el tomàquet ratllat. 
Deixar fer a foc baix fins que quedi gairebé confitat.
Un cop freda la carn, barrejar amb l'ou batut, una mica de julivert picat i salpebrar. Amb una cullereta omplir els calamars i tancar amb un escuradents. No cal que els ompliu molt perquè al coure i minvar podrian reventar.
Posar els calamars a la cassola i afegir el vi blanc, deixar evaporar i tirar brou o aigua fins cobrir els calamars. Afegir el llorer.
Deixar coure uns 30/40 minuts, fins que veieu que s'ha evaporat part del líquid.
Preparar la picada: en un morter picar els alls amb una mica de sal grossa, afegir el julivert, la galeta i les ametlles i continuar picant fins a tenir una pasta. Agafar unes cullerades de brou per diluir la pasta i quan faltin uns deu minuts afegir a la cassola de calamars.
Deixar fins que la salsa s'espesseixi. Abans de servir retirar el llorer.
Jo he passat la salsa per el minipimer, però no és imprescindible.

.

domingo, 29 de abril de 2012

CARROT CAKE



Les pastanagues s'han utilitzat en pastissos dolços des de l'època medieval, durant la qual els edulcorants  eren escassos i cars, mentre que les pastanagues, que contenen més sucre que qualsevol altre vegetal, a més de la remolatxa sucrera, eren molt més fàcils d'aconseguir i s'utilitzaven per fer postres dolços.


Els orígens del coq de pastanaga es creu que procedeixen de Göteborg, Suècia. Però la popularitat del pastís de pastanaga ressorgir probablement a Gran Bretanya a causa del racionament durant la Segona Guerra Mundial.


Els pastissos de pastanaga van estar àmpliament disponibles en restaurants i cafeteries nord-americans a principis dels anys 60 del segle passat. Al principi eren un article nou, però a moltes persones els va agradar tant que va passar a ser unes postres corrent.


La meva recepta és una adaptació perquè resulti un pastís més lleuger que l'original de la recepta americana.He suprimit la mantega (30 gr) del pa de pessic per oli i totalment la de la cobertura (40gr). Crec que el greix que porta el formatge ja és suficient.El resultat és un pastís suau, dens i humit i que es manté molt bé durant un parell de dies si dura prou ...Espero que us agradi.


INGREDIENTS400 gr de pastanagues ratllades
200 gr de sucre morè
4 ous
30 gr d'oli de gira-sol
350 gr de farina
1 cullerada de cafè de sal
2 cullerades de cafè de canyella mòlta
100 gr de nous picades grollerament
1 sobre de llevat royal
Per cobrir el pastís:
180 gr de formatge mascarpone
1 llimona
150 de sucre glass


PREPARACIÓ
Primer de tot, peleu les pastanagues i ratllar-les fines.
Escalfar el forn a 170 º C.Greixar i enfarinar un motlle rodó. Reservar.
En un bol gran, trencar els ous i afegir el sucre. 
Batre durant dos minuts.
Sense deixar de batre incorporar l'oli en un fil.
Incorporar la farina tamisada amb la sal i el llevat. 
Afegir les pastanagues ratllades i les nous.
Abocar la barreja al motlle i coure al forn al voltant de 50 minuts.
Desemmotlleu amb molta cura i deixar refredar sobre una reixeta. Reservar.
En un altre bol, posar el formatge mascarpone, el sucre glass i el suc de llimona. Batre bé fins que quedi a punt de pomada.
Amb ajuda d'una espàtula untar el pastís abans de servir espolvorejar amb una mica de canyella mòlta.