Paco Camarasa: "Barcelona es una ciudad de novela negra por excelencia"

Per conèixer una mica més al llibreter i comissari de la Setmana Negra us transcric una entrevista publicada a La Vanguardia el dilluns   31/01/2011
I aqui us deixo l'enllaç d'un post aanterior: http://elracodelcuscus.blogspot.com/2010/02/entrevista-amb-el-comissari-paco.html


Fotografia de Paco Camarasa, comisario de BCNegra, en su librería 'Negra y Criminal'

Barcelona se convertirá hasta el próximo cinco de febrero en una ciudad de espías. Por lo menos en lo que a la literatura se refiere. Se ha dado el pistoletazo de salida a la sexta edición del encuentro de novela negra que pone en contacto algunos autores de este género, nacionales e internacionales, con los lectores. Durante estos días están programadas distintas conferencias, una de ellas impartidas por el Juez Baltasar Garzón, ciclos de cine y actividades, desde cómo hacer un retrato robot hasta un homenaje a los grandes de la novela negra a través de los cócteles. Se apagan las luces y para conocer más los entresijos del género negro y criminal, tal como le gusta decir al entrevistado, conversamos con Paco Camarasa, propietario de la librería ‘Negra y Criminal’ de la Barceloneta y comisario de BCNegra.

- BCNegra 2011 ya llega a su sexta edición., ¿ha ganado peso este festival con el paso de los años?

- En los festivales literarios y sobre todo si son de novela negra, que no estamos habituados, cada año se gana peso.

-¿Qué aporta BCNegra?

- Barcelona es una ciudad que lo necesitaba porque es muy dulce para un autor. Aquí los autores se lo pasan muy bien y además hay un contacto importante con los lectores. Por otro lado, lo que ha consolidado este festival es que Barcelona es una ciudad de novela negra por excelencia de editoriales, personajes y realidad.

- Usted es valenciano aunque desde hace muchos años está afincado en Barcelona con una librería especializada en novela negra. ¿Cómo está este género en su tierra natal?

- Tuvo Ferran Torrent durante un tiempo y después lo ha dejado un poco. En Valencia están pasando cosas muy graves y éste es el problema de la novela negra joven. Continúa con unos esquemas y no llega a la realidad de las cosas. Por ejemplo, hace un año mataron a un alcalde en un pueblo y eso no está en la novela negra. Hay que recordar que Esperanza Aguirre llegó por un fraude importante de la Asamblea. Aquí hablamos de Berlusconi o el caso Malaya pero nadie ha pasado a la novela negra.

- ¿Faltan autores más arriesgados?

- Sorprende que ha tenido que ser un tipo como Manuel Rivas que hable de una cuestión importante como es el narcotráfico en Galicia. Como la realidad es la que es yo creo que cada día habrá más novela.

- ¿Se puede decir que la novela negra es la mejor crónica social de la actualidad?

- Hay que diferenciar entre la novela negra y policíaca. Por eso, muchas veces para englobar todo hablamos de novela negra y criminal. Carmen Posadas no hace novela negra o Agatha Christie no es novela negra pero sí policíaca. La novela policíaca como juego, entretenimiento y olvidarte de determinadas cosas es una herramienta perfecta. La novela policíaca te hace entrar en el juego del autor y te engancha. Coge la parte chafardera que cada uno tenemos. Averiguar quién es el asesino y jugar a este juego.

-¿Y qué me dice de la novela negra?

- La novela negra es la que explica mejor según que cosas. Los poderos cada vez son más poderosos y tienen mejores abogados. Por lo tanto, el periodista lo tiene más difícil ya que lo demuestra todo o no lo puede demostrar. Seguramente lo puede demostrar. En el caso de Wikileaks nadie ha dicho que esto sea verdad o no. Todo el mundo sabe que es verdad. En el caso de ‘Ciudad Juárez’ o ‘El Poder del Perro’ de Don Winslow los personajes algunos los conocemos pero si dices que el hermano del presidente de Salinas de Gortari era un narcotraficante, lo demuestras o te arriesgas a una querella criminal.

- Como en el periodismo…

- Donde no llega el periodismo puede llegar la novela negra. Y donde no llega el periodismo con datos concretos puede llegar la ficción o la realidad transformada en ficción. Como dice Andreu Martín, Premio Pepe Carvalho de este año: “Estoy harto de que la realidad no sea verosímil”.

- ¿La novela negra es para 'outsiders'? ¿Los protagonistas tienen pocas posibilidades de ganar?

- Los autores de la novela negra son de una raza especial. Tienen que tener la voluntad de denunciar determinadas cosas. Explicar aquellas cosas que no sabemos. Puedo repetir el ‘El Poder del Perro’, la gran novela sobre el narcotráfico, pero también puedo mencionar ‘La Trilogía de Argel’ de Yasmina Khadra.

- ¿Qué técnicas novedosas se han introducido últimamente en el género negro y criminal?

- Desde Estados Unidos continúan llegando los asesinos en serie pero como novela espectáculo. Creo que las tendencias son la novela negra como novela crítica, social y realista. Por otro lado, la parte de novela enigma o acertijo, como la queramos llamar, cada vez estará más pegada a la realidad. En este momento, si hay un género que ha ido transformándose y adaptándose a los cambios de la realidad ha sido la novela negra.

- Con la pasión que demuestra por la novela negra, ¿no le ha dado por escribir un libro?

- Un librero es el mejor escritor. Cuando entra un cliente yo le hago una novela a su gusto con los mejores materiales. Eso sí. Un poco plagiario sí que soy (sonríe).

-Si tendría que seleccionar un tema de actualidad para hacer una novela, ¿cuál sería?

- A mí las novelas de espías me encantan. Yo como librero cuando leo el diario hay temas que me recuerdan a una novela.

-Este año el Premio Pepe Carvalho se queda en casa ya que lo ha recibido Andreu Martín. ¿Qué ha pesado más para que el jurado se lo otorgue?

- Se lo merecía mucho por toda su trayectoria. Andreu Martín es la vanguardia pura y dura de este país. Ha sido el primero en hablar de muchos temas como con la novela ‘El caballo y el mono’. Además son de esos autores que se apuntan a un bombardeo. Ha hecho cómic, cine, guiones de teleseries…

- La semana dedicada a la novela negra está llena de actividades y conferencias. En una de ellas tendrá como ponentes el juez Baltasar Garzón y el ex fiscal José María Mena. ¿Sobre qué se hablará?

- Una cuestión importante de BCNegra es la realidad. El otro día leía un artículo que terminaba con la frase ‘será legal pero es injusto’. Un juez lo que hace es aplicar la ley pero no sabe que hace justicia. La ley y la justicia ya son diferentes desde un principio. El Don Quijote de turno es el detective privado e intentará hacer justicia. Queremos hablar de todo esto y sobre todo de unos cambios importantes de la delincuencia en los que tanto Mena y Garzón han sido testigos privilegiados.

- ¿BCNegra también es una buena oportunidad para que los lectores conozcan a los autores?

- Ponemos en contacto los lectores con los autores. Algunos conectan y otros. Si te gusta un autor de novela no lo quieras conocer. No es mi caso pero es un riesgo. Lo importante en BCNegra es que el protagonista es el lector.

Font; La Vanguardia
Fotografia:http://www.pacoelvira.com

ENTREVISTA AMB EL COMISSARI PACO CAMARASA

Entrevista amb el llibreter, "alma mater" junt amb la llibretera Montse Clavé de la llibreria "Negra i Criminal" i comissari de la setmana Negra de Barcelona.
 http://www.negraycriminal.com/?view=

LA LLIBRERIA................

A tots els que us agrada la novel-la negra us recomano que feu una visita a la seva web, entreu al blog, i segur, segur que anireu fins a la llibreria “real”.
Es una llibreria petita però molt acollidora, especialitzada i amb un llibreter i una llibretera de veritat que et deixant tranquil si vols tafanejar, que estan per tu si els hi demanes consell i que t’atenen amb una amabilitat exquisida.
Hi trobareu les novetats, però també els llibres que han deixat de ser novetat i que costa de trobar, i els des catalogats, el que ells diuen “rescatables”
No us ha passat mai que llegiu una novel-la, us agrada, voleu llegir altres del mateix autor i la feina es vostra per trobar-les?
Ja hem direu que us sembla.

LLIBRERIA NEGRA Y CRIMINAL: carrer de la sal, 5 . 0803BARCELONA t.932 955 931

Paco Camarasa: «El ‘boom’ no és Larsson, és el gènere negre»

Les estrelles de la novel·la negra es reuneixen amb els seus lectors a Barcelona per cinquè any consecutiu, sota el paraigua de l’Institut de Cultura de la ciutat.

Camarasa (València, 1950) va arribar a Barcelona el 1988.
Les bombes que el Grupo Incontrolado Patriótico va posar a la seva llibreria Pablo Neruda «en els anys durs» (també va ser president del gremi de llibreters de València) no li van fer canviar de ciutat
Qüestió d’amor», confessa.Va seguir Montse Claver, la fundadora de la llibreria Negra i Criminal, que regenten al carrer de la Sal de la Barceloneta.
La seva llibreria és de les més conegudes i menys visitades de la ciutat.
 –BCNegra és una setmana, però procura evitar aquest nom.
–La setmana és la de Gijón, des de fa 22 anys.
I BCNegra comença a ser més d’una setmana.
–Allà hi ha més presència al carrer.
¿Ho troba a faltar?
–Nosaltres som més un festival literari a l’estil dels francesos.
BCNegra té més presència de la iniciativa privada.
Serveix per difondre nous autors, perquè els lectors ratifiquin l’entusiasme pels autors que ja han fet seus a través de la lectura, perquè les llibreries venguin més gènere negre...
–Festival literari.
¿Encara és necessari proclamar la dignitat del gènere?
–Al crear BCNegra volíem demostrar el nivell de qualitat dels autors del gènere i que hi havia un públic amagat que podia sortir de l’armari.
 –Missió complerta, ¿oi?
–Sobretot perquè ho diu el senyor Nielsen, el més influent a les cúpules editorials.
 –Per al llec en el sector, el senyor Nielsen és...
 –Un índex de vendes reals, setmana a setmana, en una mostra de llibreries.
 I diu que el 2009 el gènere que més s’ha venut és el negre.
–I que el llibre més venut, i el segon, i el tercer, són de Stieg Larsson.
 –Però el boom no és només de Larsson, és del gènere. Fa 15 anys serien impensables les 27 edicions de Camilla Läckberg, els 100.000 exemplars del primer llibre d’Asa Larsson...
 –¿Com s’explica el fenomen de Stieg Larsson?
–Són llibres de lectura fàcil però de temes difícils.
Era un militant d’esquerres que denunciava la violència de gènere, el capitalisme especulatiu, i fins i tot un cert tipus de periodisme còmplice d’un cert capitalisme. Denunciava una certa modernitat sense criteri.
 Com a llibreter, no com a crític, la meva explicació és que Larsson era més periodista i militant que intel·lectual, escrivia des de l’estómac. Per això connecta més amb els lectors que amb els crítics o els seus col·legues.
–¿I aquests col·legues atrauen també avui més lectors per...?
–Perquè el gènere negre entreté, les formes de narrar fan que hi hagi possibilitat d’enganxar-se, tracta temes que ens preocupen molt, realitats a les quals el periodisme, i altres formes narratives, no poden arribar. El periodisme fa un treball excel·lent sobre el narcotràfic, sobre crims com els de Ciudad Juárez, sobre les màfies, però té obligacions legals i limitacions d’espai que la ficció pot esquivar. Mira el que ha passat amb Petra Reski: els advocats de la màfia són millors que els de les empreses periodístiques i ella ha hagut de ratllar en negre els noms de mafiosos que sortien citats en sumaris de la justícia italiana. Finalment, en un món en crisi, el gènere negre aporta preguntes. I una cosa que ens agrada. A vegades, sovint, guanyen els bons. Una cosa que a la realitat no succeeix.
–Aquesta setmana, Asa Larsson ha desplaçat a les llistes Dan Brown.
 –Era un llibre esperat. La gent, en l’acte solitari del llegir, vol tenir la companyia d’un personatge. El personatge és bàsic en aquest gènere. Necessitem amics de paper, companys de viatge, esperar una cita amb ells.
 –Per als nous en el gènere que han arribat a través de Larsson, els recomanaria seguir per... El poder del perro, de Don Winslow, la sèrie de Bernie Gunther, de Phillip Kerr, i l’islandès Arnaldur Indridason. Serien tres apostes segures.
–¿Toca canviar de paisatge? ¿O tenim fred escandinau per a estona?
–Hi ha molts autors suecs perquè hi ha molts lectors suecs. I perquè ens descobreixen un país que per a nosaltres té un punt exòtic. La gent demana aquest exotisme, fer un viatge a través de la novel·la negra. Ara crec que Mèxic ha de donar encara un boom, és fascinant. A Cuba ha de venir una generació després de Padura. I segueixo creient que ha d’arribar més novel·la mediterrània.
 –Aquest any n’han portat poca.
 –Perquè en els últims sis mesos gairebé no s’ha traduït. Hauríem de prestar més atenció al polar francès, té molt bons narradors.
–Aquest any li donen el premi Carvalho a Ian Rankin.
¿Per protestar perquè hagi jubilat l’inspector Rebus?
 –Sí, li demanarem que inventi alguna cosa i ens deixi Rebus. Però també l’hi donem perquè combina dues qüestions: Rebus és un gos de presa que batalla cercant la veritat com Carvalho i perquè el còmplice de John Rebus és una ciutat, Edimburg, com Barcelona ho era de Carvalho.
FONT: EL PERIODICO 2-2-2009

FRANCISCO GONZALEZ LEDESMA

Per coneixer una mica més al pare d'en Méndez, una entrevista que li van fer a El Periodico el 2/9/2009.
"Era un especialista en saber donde caerian las bombas". Premiado muchas veces y reconocido mundialmente, ha hecho realidad el axioma que dice «pinta tu pueblo y pintarás el mundo».
Francisco González Ledesma, Paco para los amigos, es una reserva de memoria viviente, un verdadero testigo de su tiempo.
Nació en Poble Sec, barrio que lo vio pasar hambre, le enseñó a amar, y le grabó hasta el hueso que hay principios que no se negocian.
Todo eso se refleja en su historia como periodista, y en la larga lista de novelas con las que siempre, de una u otra manera, estaba volviendo al barrio del que nunca termina de irse.
 --Usted es novelista y sabe que una historia tiene que comenzar con gancho para retener a los lectores: cuéntenos un recuerdo infantil imborrable. --La guerra civil, que tuve que vivir desde los ocho hasta los once años. Puedo decir, y no es chiste, que soy un especialista en saber dónde van a caer las bombas, por el pitido. Vivíamos al lado de las tres chimeneas, y los bombarderos se empeñaban en destruirlas y dejar sin luz a Barcelona. Mi madre, que era modista de pobres, mi padre, que trabajaba de peón de almacén, duro y cobrando muy poco, y yo nos hicimos grandes conocedores de esas bombas que caían cada dos por tres.
 --Poble Sec tenía fama de ser un barrio rojo. ¿Se exagera mucho? --Nada, era una fortaleza roja, con obreros dispuestos, aún durante el franquismo, a declarar la república a cada rato. Para mí fue la escuela que marcó mi vida y me enseñó lo que era la dignidad de los trabajadores. A los diez años, me acuerdo, ayudaba llevando sacos terreros al refugio antiaéreo. Allí podía ver a esos hombres, humildes, besar a su mujer, despedirse de sus hijos y ponerse el fusil al hombro para marchar al frente. Estábamos convencidos de que podíamos cambiar el mundo, y que valía la pena hacerlo.
 --¿Podía ir a la escuela? --Iba a la escuela del ayuntamiento, una escuela de calidad republicana. Allí aprendíamos no solo a respetar a los mayores, a los ancianos, también que un animal o una flor, la naturaleza, debe ser tratada con respeto. Eso sí, nada, nada nos quitaba el hambre.
--Mucha hambre. --Mucha, hasta enfermarse. A mí me salvó una tía de Zaragoza, cuando me puse tuberculoso. La tía Victoria era modista de ricos, de militares y generales franquistas; con ella pude comer todos los días y me mandó al colegio de los hermanos Corazonistas, que eran buena gente. --Tendría que rezar todos los días. --Ahí estaba el problema. (Sonríe) Yo era un pequeño rojo que no sabía ninguna oración, así que tuve que disimular y aprender rápido. Más tarde, cuando estaba en otro colegio religioso de Barcelona, recuerdo que nos informaron, felices, del fusilamiento de Companys, diciendo que había sido por “mal español y mal catalán”. No era fácil la vida de un niño en ese tiempo, era un mundo que no me gustaba nada. La lectura me ayudaba a soportarlo.
 --¿En los libros encontraba el mundo que le gustaba? --Los libros me salvaron, me protegieron de tanta miseria. Un tío que era periodista tenía muchos libros bajo la cama y me dejaba leerlos. Había de todo. Novelas, cuentos, historias picarescas, de todo, y yo me los comía.
 --¿Por esa necesidad de crear otro mundo llegó a la escritura? --Sí, creo que esa fue la razón para que escribiera. Pero antes me hice abogado. Un abogado que ganaba dinero, pero que era muy infeliz. No me dejaba indiferente que condenaran a un infeliz con hambre, y soltaran al gran estafador que podía pagarse un abogado. Por eso, un día, me puse a estudiar Periodismo.
 --Renegó del abogado y se hizo periodista. --Dejé atrás el abogado rico para ser un periodista pobre. Fue la mejor decisión de mi vida. Primero estuve en El Correo Catalán, y luego en La Vanguardia. Con mucha suerte, porque los dos directores nos permitían hurtarle el cuerpo a la censura, y los lectores de aquellos tiempos eran maestros en el arte de leer entre líneas. Además, de vez en cuando, algo que uno escribe cambia un poco la realidad, y uno se siente como el cielo (ríe) ¡Y además nos pagan por hacerlo
! --Usted tiene un personaje, el comisario Méndez, muy del Barrio Chino, muy del Paral.lel, escéptico, que cree más en la ley de la calle que en las de los tribunales. ¿Cómo se hizo amigo de Méndez? --No hubo premeditación, me lo encontré un día en Expediente Barcelona, editada en los años 80. Fue la primera en la que era personaje, y se me quedó como protagonista en ya no sé si son 12 o 14 novelas.
 --Desde la primera hasta la más reciente Méndez ha sufrido muchos cambios, pero sigue fiel a su gente. --Es como todos los policías de cierta edad. Comenzó con métodos franquistas y luego se fue volviendo democrático. Pero sus ideas de lo bueno y de lo malo le vienen del barrio, de niño. Su código es libertad, justicia y piedad. Siempre es comprensivo con el descarriado, pero no perdona ni a los que matan a un niño ni a los que violan a una mujer. Es un marginal dentro de la policía porque cree sobre todo en la ley de la calle. A Méndez no lo gusta lo que hoy ve. Antes, las putas tenían familia, hijos, en el barrio. Ahora, con las mafias, solo se ven pobres chicas, esclavas sexuales, que vaya a saber cuánto maltrato sufren
.--Méndez y usted tal vez fueron juntos a viejo teatro El Molino. --Me hubiera gustado, pero fuimos cada uno por su lado. Recuerdo que íbamos a los 18 y pedíamos el “champán de la casa”, que no era más que gaseosa, y nos reíamos con los chistes y las canciones que tenían doble sentido. También iban viejitos muy mayores, a mirar las piernas de las chicas, pero decían que iban “por la música”.
 --Hoy, ¿cómo ve a su barrio? --Distinto, y no digo que sea malo o sea bueno, pero es distinto; ya no sé si es mi barrio.
 FONT: EL PERIODICO 2/9/2009

LA MALA DONA,

A la ciutat de Barcelona, fa un temps que hi van desapareixent nens, fills de prostitutes que no gosen denunciar els segrestos a la policia.

El rumor popular es va fent més i més fort fins que un inspector, Moisès Corvo, un home una mica bevedor, putero i que pensa que de tant en tant s’ha de ser resolutiu i treure el puny o l’arma de foc, segons l’ocasió, comença a interessar-se pel cas. Les indagacions de Corvo passen per un prostíbul de luxe, el Xalet del Moro, pel Casino de l’Arrabassada, tapadora d’un negoci de corrupció de menors; per tavernes, teatres, consultes de metges un pèl sonats i cases d’allò més tronades . Els caps de la policia aparten del cas l’investigador i el seu company, Juan Malsano, tot al-legant que no hi ha tema perquè no hi ha hagut cap denúncia, però Corvo i Malsano no es conformen i continuen fent preguntes inconvenients en una actitud que posa de manifest les mancançes de la policia de l’època i la indefensió de bona part del poble davant de la justícia. Basada en un cas real que va sacsejar la Barcelona dels primers anys del segle XX, tristament protagonitzat per l’anomenada “vampira del carrer Ponent”, Enriqueta Martí.

La mala dona, la segona novel·la de Marc Pastor, és la novel-la guanyadora(2008) del 1 Premi Crims de Tinta que convoquen la Conselleria d’Interior i La Magrana.

L’autor és diplomat en criminologia i treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra.

Es un llibre que enganxa, tens ganes d’arribar al final i quan ho aconsegueixes lamentes que s’hagi acabat.

Es una novel-la sorprenent i molt ben ambientada a la Barcelona de principis del s.XX .

Article publicat a El Periodico, 2 maig 2009
 LA VAMPIRA HA DESPERTADO
El dia que Marc Pastor va rebre la trucada d’una dona que li va revelar que el que ell narrava al seu llibre La mala dona era la història que havia viscut la seva àvia, l’escriptor va comprendre que havia “exhumat” el record de l’assassina i, el que és pitjor, que el fantasma d’Enriqueta Martí seguia rondant per Barcelona.
La història de la dona que entre el 1909 i el 1912 va raptar, va prostituir i va assassinar no se sap quants nens del Raval —primer els fills de les prostitutes i, més tard, qualsevol criatura que satisfés les seves necessitats i les dels seus clients, a qui venia pocions elaborades amb la sang o el moll de l’os dels nens— està en la memòria, a vegades negada, de la ciutat.
El 1912, la història oficial va córrer un espès i gens piadós vel sobre el cas d’Enriqueta Martí, coneguda com la vampira del carrer de Ponent (ara Joaquín Costa), i els gairebé 200 destinataris d’aquestes pocions mai van trepitjar una estrada. Eren la flor i nata de la ciutat; les víctimes, en canvi, eren els fills de gent que sobrava en aquella Barcelona que s’obria a Europa, que es renovava arquitectònicament —s’obria la Via Laietana, es construïa el Casino de l’Arrabassada, el més gran d’Europa— i que ocultava la corrupció moral.
Clamor popular

Va ser el clamor popular el que va fer que Enriqueta Martí acabés empresonada i morís misteriosament un any després a la presó de dones de Reina Amàlia. Durant mesos, les autoritats havien negat la desaparició de nens. Els diaris de l’època, que havien seguit el cas, a poc a poc van convertir la història d’Enriqueta en un ressò llunyà. La vampira descansava.

El 2008, Pastor despertava l’espectre de la mala dona, de l’assassina de nens del carrer de Ponent, i mostrava que en realitat Enriqueta seguia enquistada en la memòria de la ciutat. No se sap si va ser l’atzar, la necessitat o una fatalitat històrica el que va fer que Marc Pastor es trobés amb Enriqueta. Pastor, mosso d’esquadra i membre de la policia científica, seguia les pistes d’una altra assassina, aquesta del segle XXI.
Dues assassines.

Dues dones que en dos moments diferents van convertir Barcelona en una ciutat perillosa. La del segle XXI es deia Remedios i assassinava àvies. La del XX es deia Enriqueta i matava nens. Totes dues van ser un malson per a Pastor. “Quan mirava als ulls de l’una i de l’altra hi veia la mateixa mirada”, confessa. Enriqueta l’escrutava amb ulls de paper de diari.
Esgarrifances
Per reconstruir la història de la vampira, Pastor va passar moltes hores davant del número 29 del carrer de Joaquín Costa (abans Ponent), on va viure l’assassina, i va tenir més d’un calfred al carrer de Picalquers, on la dona amagava els ossos de les seves víctimes. Han passat gairebé 100 anys des que Enriqueta sortia de casa embolcallada dins d’una capa i raptava els nens prometent-los caramels, però ella segueix allà. Els avis que van néixer al barri la guarden en algun racó de la seva memòria.

“¿Sap qui era Enriqueta Martí?”. Un no sec és la primera resposta, després la vacil•lació: “¿La vampira?”. Tots recorden que algú —la seva àvia, la seva mare, la seva tia— els va explicar un conte de por sobre aquella dona malvada. Alguns fins i tot fan el gest d’agafar-se fort les mans mentre parlen d’ella. El seu esperit ronda pel Raval.
Pastor, situat davant del 29

La dona que viu al pis que ocupava Enriqueta Martí no sap qui és aquell home alt, enorme, que cada setmana és al davant casa seva. El mira de reüll. ¿Potser és un boig? Quan aquella dona va arribar a aquell pis d’escala tètrica, l’àvia del davant li cridava: “Assassina, assassina”. Ella entretancava la finestra per no sentir-la; no sabia res d’Enriqueta.
En carn pròpia
Anys després la presència d’aquell home barbut davant de casa seva tornava a ser inquietant. Marc volia viure en carn pròpia aquella convivència entre humans i fantasmes que semblen circular per Joaquín Costa. Pastor tornava el dia 5 de febrer a l’escenari dels delictes. Davant del número 29 hi passa una dona amb la seva filla. L’ha recollit a la guarderia i li aferra amb força la mà; un pakistanès amb un carretó de verdures esquiva un cotxe amb matrícula de diplomàtic; un skater nord-americà gairebé ensopega amb un jonqui holandès. La porta del 29 està tancada, i l’escala, a la penombra. El temps ha rovellat els balcons del 44 del mateix carrer, on vivia l’amant de l’assassina. Al carrer de Picalquers, la nit és permanent. Ni el vent pot acabar amb l’aire podrit. Del Casino de l’Arrabassada, on Enriqueta devia portat diversos nens per prostituir-los, només en queden unes escultures tenebroses. Un okupa i uns gossos rabiosos viuen ara en el que va ser un dels llocs més misteriosos de la Barcelona de principis del segle XX.
A Pastor l’esperen algunes cartes a l’editorial.

A l’última que va rebre una dona li explicava que la seva sogra era una de les nenes que Enriqueta va intentar raptar. “Era una nena rossa, amb els cabells arrissats, i caminava pel carrer d’Aragó quan se li va acostar una dona. El seu pare la va espantar i ella es va salvar. Quan la van agafar i va aparèixer la seva foto als diaris, va explicar que aquella era la dona que se li havia acostat”. Aquella nena es va salvar i ho va explicar als seus fills, a la seva nora i aquesta ho explicarà als seus. El fantasma d’Enriqueta segueix rondant per Barcelona.

Sue Grafton: "La meva detectiu no tindrà la menopausa"

Sue Grafton: "La meva detectiu no tindrà la menopausa" Presenta 'T de trampa' (Edicions 62 / Tusquets), la novel.la 20 del seu 'Alfabet del Crim', sèrie que va començar fa 27 anys.

 --La sèrie l'ha convertit en tota una dama del crim. --No hi penso. Prefereixo centrar-me en les meves novel.les i en la seva protagonista, Kinsey Millhone. Sinó al final un pot tornar-se cregut.
 --¿Com va sorgir l'Alfabet? --En el meu segon divorci em va passar pel cap la idea de matar els homes. Vaig decidir convertir aquestes fantasies en llibres. A sobre em van pagar i em vaig salvar de la presó.
 --A T de trampa el perill viu a la casa del veí i el món està ple de depredadors. --Sí però al final sempre triomfa el bé sobre el mal. S'ha de protegir els més vulnerables, els vells i els nens, que són els que estan a mercè dels depredadors. Fer-los front és un dels motius pels quals Kinsey Millhone existeix. En la novel.la haurà de rescatar el seu veí.
 --Kinsey Millhone és una investigadora de la vella escola i la sèrie transcorre als anys 80 i 90. No xoca això amb l'era d'internet? --Sí, però és el que m'interessa, que sigui una dectiu de les d'abans, que no usa noves tecnologies, no té mòbil i només es basa en el seu cervell per resoldre les coses i no en una màquina. Per això és un personatge més honest i interessant.
 --¿És el seu àlter ego? --¡Oh, sí! Em permet viure la vida que no he viscut. És el meu altre jo, és jove, soltera, sense fills. Gràcies a ella puc viure dues vides. Vaig aprendre a disparar una pistola, he anat a classes de defensa personal i dret penal... Ens compenetrem molt bé.
--¿Com veu el seu marit aquest ménage à trois? --Rialles Quan escrivia I d'innocent em va trobar descargolant l'espiell de la porta per veure si s'hi podia disparar. I em va prohibir acostar- me a la cuina perquè em va veure amb un llibre de bolets verinosos.
 --¿Què l'ha motivat a tractar a T de trampa els abusos a avis? --Vaig llegir uns articles a Los Angeles Times i em va interessar perquè vaig veure que n'hi ha que s'aprofiten del sistema judicial per robar-los.
 --¿Com porta això de l'edat? --Molt bé, tinc quatre nétes i 68 anys i me'n sento orgullosa. Intento fer 6,5 quilòmetres al dia. I no em tenyeixo... es toca els cabells, coqueta.
 --¿Com arribarà Kinsey a la vellesa? --En l'última novel.la tindrà 40 anys. No la veuran amb la menopausa... Però seria molt activa i tindria aventures. I seguiria dient paraulotes.
 --Es passarà Kinsey Millhone a la dieta mediterrània? --Rialles No està tan grassa, pesa menys que jo, 54 quilos. Seguirà menjant porqueria i tallant-se els cabells ella mateixa, com jo.
 --¿Ja ha pensat la paraula que donarà títol a la novel.la de la lletra Z? --Zero en anglès, zero perquè després d'això ja no n'hi haurà més.
 --¿Què farà quan s'acabi la sèrie? --Una grandíssima festa. Després res, caminar, jugar amb els meus gats, els meus néts i llegir molts llibres.
FONT: EL PERIODICO